Els safarejos del sanatori del Tibidabo, la letargia centenària d'una casa modernista

A Can Rectoret, el barri més recòndit de Barcelona, s'hi amaga, des del 1903, una desconeguda obra modernista. Havien de ser els safarejos d'un sanatori, però tot va quedar en no res. L'únic rastre d'aquell projecte fallit per a classes benestants al Tibidabo, és un edifici circular amb vuit torres cilíndriques d'un deixeble de Gaudí, Joan Rubió i Bellver. L'arquitecte de la Casa Golferichs o l'Escola Industrial, entre altres obres destacades. Mai va arribar a funcionar com a edifici de safarejos perquè el sanatori, tot i que es va arribar a construir, tampoc va exercir com a tal, i va ser destruït durant la Guerra Civil.

Segons l'historiador i crític d'art Josep Casamartina: "Aquest edifici dels safarejos és l'obra mestra del Rubió i Bellver, l'obra més radical que va fer, la que té menys referències al passat. I, lamentablement, sent la seva obra mestra, és la més oblidada, fins al punt que en moltes exposicions sobre ell no surt ni esmentada. Entre altres coses, per la situació. És al mig de la muntanya i costa moltíssim d'arribar-hi".
 

 Crida l'atenció veure un edifici modernista, catalogat i protegit, tapiat. Però aquest ho està per evitar ocupacions il·legals. N'ha patit moltes, i està en un estat deplorable. Hi hem entrat amb la família que, des de fa dècades, n'és la propietària. Fora de càmera, ens asseguren: "El nostre objectiu sempre ha estat, i continua sent, rehabilitar-lo com a vivenda".

"No tenim cap interès especulatiu, i hem rebutjat ofertes perquè el volem arreglar. Però falta trobar el moment idoni per prioritzar una inversió tan important, que no baixarà dels dos milions d'euros."

Tot i que originàriament estava qualificat com a equipament, la propietat va arribar a un acord amb l'Ajuntament, ja fa molts anys: va comprar un solar amb qualificació de vivenda, al mateix barri, i el va cedir al consistori per poder fer una permuta d'usos, una operació habitual en l'àmbit urbanístic. Després del canvi, el solar (ja de propietat municipal) passava a tenir qualificació d'equipament i l'edifici dels safarejos (de propietat privada) de vivenda.

La seva intenció, ens diuen, és posar-s'hi "d'aquí un parell d'anys". De fet, ja en fa 15 que van començar una primera obra, que va quedar aturada. Entre altres coses, per una ocupació que es va allargar més de dos anys, i que va acabar amb un desallotjament policial dels okupes. I ja en fa 10 que van encarregar un segon projecte, que mai es va executar. Segons Arturo Frediani, l'arquitecte que el va fer, és una intervenció molt delicada i costosa.  
 
"Aquest edifici està format per una estructura d'elements molt prims que es recolzen els uns sobre els altres, com un castell de naips, i el fet d'haver estat a la intempèrie i sense estar habitat durant tants anys fa que l'estructura estigui en un estat crític. Es pot ensorrar en qualsevol moment", ens explica. L'edifici, en efecte, no ha tingut mai cap ús. Els okupes han estat els únics inquilins d'una obra modernista peculiar. Perquè, a diferència del que era habitual, en aquest edifici de totxo massís no hi ha elements ornamentals.

"Aquí ens trobem que no hi ha absolutament res. És completament pur. L'únic ornament és a les teulades, que són cobertes de trencadís, però no és ornament, sinó que és funcional, perquè la ceràmica és impermeable", afirma Casamartina.
 

El futur dels safarejos passa per tenir un ús, que fins ara no ha tingut mai. "Perquè l'arquitectura es mantingui viva ha de ser habitada. I després de tants i tants anys, aquest edifici està esperant que arribi l'habitant", apunta Frediani.

Un habitant que acabi amb una llarga letargia de 115 anys.