Els mèrits de Liu

El corresponsal de TV3 a Pequín, Sergi Vicente, ens retrata la seva visió sobre la concessió del Premi Nobel de la Pau al dissident xinès Liu Xiaobo.
Comentari Sergi Vicente

Comentari Sergi Vicente

El primer cop que vaig entrevistar Liu Xiaobo, el juny del 2007, ja feia tard. Portava 4 anys treballant per a TV3 a Pequín i, en anteriors aniversaris, havia combinat testimonis de "mares de Tiananmen" amb els comentaris d'altres activistes o implicats en la primavera xinesa del 1989. I dic que feia tard perquè, de tots els possibles entrevistats sobre el 4-6 (com es coneix a la Xina la massacre de Tiananmen en referència al 4 de juny, dia en què l'exèrcit va entrar a la plaça), Liu ha estat el de més valor. Valor simbòlic, perquè és dels pocs que no es va exiliar després de la revolta i del càstig per participar-hi (3 anys a la presó i 4 de treballs forçats, dels quals no en feia victimisme), i pel valor del seu discurs, el que atorga el valor de les idees ben exposades i argumentades. Com quan vaig entrevistar Gao Zhisheng pocs anys abans, i més tard Hu Jia més tard (tots dos candidats els últims anys al guardó), poc pensava aleshores que haver-hi parlat i haver guardat aquelles imatges seria tan important més endavant: amb Gao autoretirat de l'activisme després d'una misteriosa desaparició i rumors que l'havien pelat, amb Hu complint una pena de 3 anys i mig, i amb un Liu que amb 10 anys de presó per davant ha rebut el Premi Nobel de la Pau.

He d'admetre que, després del Nobel de la Pau a Obama, tenia dubtes que li caigués a un xinès, i que algú pensés que tot i així fos important. Això i el fet que tot avui ha anat molt ràpid per a aquells que informem sobre aquest país, fa que encara no tingui la perspectiva adequada. Però els motius del jurat per concedir-li el premi ens ajuden a definir-la i a comprendre que avui és un dia important. Parlem d'un home condemnat a 11 anys de presó per les seves idees, de l'autor (probablement coautor) d'un manifest que reclamava al règim reformes polítiques, a ulls de Pequín un enemic de l'Estat o un radical. Parlem d'algú que reclama llibertats bàsiques (d'expressió, d'organitzaciò, de manifestació) i d'altres més ambicioses (separació dels poders de l'Estat), tot allò que a casa nostra donem per fet però que aquí només s'ha aconseguit de forma parcial o, en el cas de la lliure associació política, no s'ha aconseguit. D'algú que, el 1989, va advertir de la presència d'armes entre grups descontrolats d'estudiants a la plaça de Tiananmen, i que la vigília del 4-6, va convèncer centenars de joves perquè la desallotgessin després de l'ultimàtum de l'exèrcit.

I no cal dir que aquest és un premi valent. Aquells que l'han concedit han dit una cosa així com "som conscients que tots ara són molt prudents amb la Xina per tractar-se d'un país tan poderós, però no podem amagar-nos", i més després d'haver rebut l'amenaça directa de Pequín perquè no li atorgués a Liu.

Per contra, el premi ens deixa un regust amarg. El de l'experiència dels últims anys. Cal lloar, com ha fet Ban Ki-moon, tot allò que ha aconseguit la Xina en la seva cerca d'un model econòmic, social i també polític, encara que teoria i pràctica estiguin força allunyades en aquest últim aspecte. Tot això és innegable, però també ho és el fet que, quan alguna cosa no agrada, no només se silencia, sinó que es persegueix com un crim quan es considera excessiva. El dia que la Xina permeti la crítica oberta com una cosa normal, probablement estarem molt a prop del canvi polític, i fins a cert punt és comprensible que de moment no se sigui flexible amb això. Però una altra cosa és jutjar i represaliar pel simple fet d'exposar les divergències, i això, malauradament, no ha canviat gaire malgrat els avenços, i dubto que canviï amb un premi que el govern xinès considera ofensiu.