Els libis se surten del guió
Els marroquins van votar un partit islamista (Justícia i Desenvolupament), els tunisians també (Renaixença), igual que els egipcis (Germans Musulmans). Líbia, en canvi, està a punt de sortir-se del guió de la primavera àrab: tot indica que les primeres eleccions democràtiques en seixanta anys se saldaran amb la victòria de l'Aliança de Forces Nacionals, un partit liberal i prooccidental encapçalat per Mahmud Jibril. Resulta difícil esbrinar per què els libis han desconfiat de les organitzacions islamistes, al revés de la resta del món àrab, que encara considera l'islamisme polític com la solució a tots els problemes.
Després de quaranta anys vivint sota una dictadura tan fèrria com carrinclona, els libis semblen tenir ganes d'incorporar-se al corrent de la història. De fet l'islam polític no és cap novetat per aquest país. La ideologia de Moammar al-Gaddafi (resumida en el seu Llibre Verd) era una barreja de socialisme, nacionalisme i islamisme. La xaria, de fet, va estar vigent durant la dictadura, tot i que en una versió molt poc rigorista. Jibril és un home popular, de fet, és dels tres o quatre candidats (de 3.000 que s'hi van presentar) que la gent reconeix per la fotografia dels cartells electoral. L'identifiquen amb el govern de transició que es va instal·lar a Bengasi durant la guerra civil.
Els partits islamistes eren conscients de tots aquests factors, per això tots han insistit a presentar-se com a moderats i centristes; al partit polític de l'antic jihadista Abdel Hakin Belhaj li ha faltat molt poc per presentar-se en societat com a laic. Els libis no han apostat pels experiments polítics malgrat l'esperit revolucionari que encara es respira al país. Líbia encara arrossega el trauma de la guerra i s'enfronta a molts problemes, sobretot els centenars de milícies armades que campen pel país. Molts libis pensen que ja hi ha prou males vibracions per afegir-ne més amb partits de rigor religiós.
Després de quaranta anys vivint sota una dictadura tan fèrria com carrinclona, els libis semblen tenir ganes d'incorporar-se al corrent de la història. De fet l'islam polític no és cap novetat per aquest país. La ideologia de Moammar al-Gaddafi (resumida en el seu Llibre Verd) era una barreja de socialisme, nacionalisme i islamisme. La xaria, de fet, va estar vigent durant la dictadura, tot i que en una versió molt poc rigorista. Jibril és un home popular, de fet, és dels tres o quatre candidats (de 3.000 que s'hi van presentar) que la gent reconeix per la fotografia dels cartells electoral. L'identifiquen amb el govern de transició que es va instal·lar a Bengasi durant la guerra civil.
Els partits islamistes eren conscients de tots aquests factors, per això tots han insistit a presentar-se com a moderats i centristes; al partit polític de l'antic jihadista Abdel Hakin Belhaj li ha faltat molt poc per presentar-se en societat com a laic. Els libis no han apostat pels experiments polítics malgrat l'esperit revolucionari que encara es respira al país. Líbia encara arrossega el trauma de la guerra i s'enfronta a molts problemes, sobretot els centenars de milícies armades que campen pel país. Molts libis pensen que ja hi ha prou males vibracions per afegir-ne més amb partits de rigor religiós.
