Els hospitals, desbordats i tocats emocionalment per les 20.587 morts de Covid en un any
La mortalitat tan alta en aquest any de coronavirus encara costa d'assimilar ara mateix entre els sanitaris
Els hospitals, desbordats i tocats emocionalment per les 20.587 morts de Covid en un any

Els hospitals, desbordats i tocats emocionalment per les 20.587 morts de Covid en un any

La mortalitat tan alta en aquest any de coronavirus encara costa d'assimilar ara mateix entre els sanitaris

Àgata Fàbregas Gomis / Guillem Prieto MarínActualitzat
TEMA:
Coronavirus

El 6 de març del 2020 es confirmava la primera mort per coronavirus a Catalunya. Un cas que, malauradament, van seguir més de 20.586 víctimes més. Els hospitals s'han vist desbordats per atendre els pacients, però, estaven preparats per assumir tanta mortalitat?

A l'Hospital Clínic de Barcelona l'augment de víctimes mortals els va desbordar, i els va obligar a redissenyar amb celeritat la gestió d'una de les realitats més dures de la pandèmia: la mort.

 

 

En un hospital del volum del Clínic, hi moren entre 1.200 i 1.400 persones cada any, 3 o 4 persones de mitjana cada dia. La pandèmia ha disparat aquestes xifres, i els ha saturat el dipòsit de cadàvers, amb capacitat per a 16 difunts.

En Jordi Cabau és un dels responsables del trasllat intern dels difunts a l'Hospital Clínic. Fa 25 anys que hi treballa, dos com a especialista en aquesta tasca: "No hi estàvem acostumats. L'única cosa que podia recordar-me a això va ser aquella onada de calor de fa uns quants anys. Però allò no va ser el mateix, va durar un parell de setmanes, màxim tres".

 

Assegura que ara estan entre un 20 i un 30% per sobre del volum normal de feina. "A la primera onada va ser una cosa molt ràpida: a la que vam rebre el primer difunt, al cap d'un parell de dies la primera cambra estava plena, l'endemà vam obrir la primera i la segona cambra com a específica de difunts Covid, el tercer dia la primera la segona i la tercera, i al quart dia fèiem servir totes les cambres indistintament per a difunts Covid i no Covid". I afegeix que en alguns moments "la morgue estava al 100% i trucàvem a les funeràries perquè no donàvem l'abast".

Explica que ara no s'ha arribat a la situació de la primera onada, "però sí molt més que a la segona". "Hem arribat a tenir les cambres plenes, gairebé amb un 70 o 80% i preocupats per si la cosa seguia".

La Gemma Martínez, directora d'Infermeria de l'Hospital Clínic: "És normal que a l'hospital es mori alguna persona -sempre intentem que no, que es morin a casa seva perquè l'entorn natural de morir-se és on s'està sempre- però, evidentment, tenim defuncions. I, de sobte, vam començar a veure que tot agafava una gran magnitud".

Marc Bohils, Jordi Cabau i Gemma Martínez


Redissenyar els equips

Tot el personal de l'hospital es va abocar a atendre els pacients i les seves famílies, però també van haver de redoblar esforços per acompanyar les famílies dels difunts.

Gemma Martínez explica que va haver de redistribuir tasques en diferents equips. "El meu equip de coordinació de trasplantaments va dir: 'Gemma, no tenim trasplantaments' -perquè justament la Covid va provocar que no hi haguessin donants- 'però nosaltres som experts a fer la gestió amb les famílies i les funeràries'. Llavors vaig portar aquest equip a donar suport als seus propis companys, en aquest procés molt final de vida i sobretot en el procés purament de defunció".

El Marc Bohils és coordinador de trasplantaments a l'Hospital Clínic:"Recordo casos de trucar a famílies, trucar un dimarts i divendres trucar... Un no es recorda dels números, parlar amb la persona que per telèfon és difícil reconèixer i que la persona et digui: ‘sí, sí, jo et conec perquè fa tres dies també em vas dir que la meva mare havia mort', i estava trucant pel seu pare. Són situacions personals molt dures perquè és impossible no empatitzar amb situacions així, i ha estat difícil".

 

I descriu una sensació d'impotència: "La sensació era que no ajudàvem tant com havíem d'ajudar. O que no podíem arribar tot el que ens hauria agradat a les famílies, malgrat que ho vam intentar amb els mitjans que teníem. Eren trucades telefòniques que, de vegades, s'estenien minuts, inclús hores. Perquè quan un toca aquests temes, al final surten sentiments de l'altra gent i, evidentment, som aquí per això també. Són els familiars dels nostres pacients i també els hem de cuidar. Però va ser dur".


Extremar la seguretat

En Jordi Cabau, a banda de ser un dels responsables del trasllat de difunts dins l'hospital, forma part de l'equip Ubuntu del Clínic, un conjunt de professionals preparats per entomar una possible epidèmia. Es van constituir quan va esclatar l'epidèmia de l'Ebola, per estar a punt per actuar. Al damunt hi té 300 hores de formació en posar-se i treure's un equip de protecció individual, un EPI especial pels casos de malalties infeccioses.

Ara, tota aquesta formació li ha servit per entomar el cop de la pandèmia. Va ser el portalliteres que va traslladar la primera pacient sospitosa -poc després confirmada- de tenir coronavirus a Catalunya.

Inicialment semblava que l'equip Ubuntu es faria càrrec dels casos de coronavirus, però de seguida es van veure desbordats.

"Ens vam veure desbordats primer pel volum, perquè se'ns en morien molts més dels que habitualment es moren, però, a més, la gestió d'aquests difunts requeria una sèrie de cures i una sèrie de proteccions molt especials que s'havien de gestionar molt bé per assegurar que no hi hagués després una contaminació de més gent", explica la Gemma Martínez.

 

En Jordi descriu com es treballa quan el difunt ha mort per Covid: "No vaig jo sol, sinó que anem 3 persones. Dos ens vestim amb l'EPI A i la tercera actua de suport de les dues persones, es queda a fora de l'habitació per atendre qualsevol de les seves demandes. Els dos amb l'EPI especial entren dins l'habitació i col·loquen el difunt dins d'un sudari específic per a difunts Covid. Surten de l'habitació amb els vestits posats fins a la morgue. La tercera persona va davant d'ells i els obre les portes i s'assegura que ningú entri en contacte amb ells".


Perdre el contacte amb les famílies

En Marc Bohils està habituat a atendre les famílies en moments molt delicats, davant la pèrdua d'un familiar.

Quan va esclatar la pandèmia, els 10 professionals del seu equip es van dedicar al 100% a l'acompanyament del dol. En el cas dels familiars de víctimes de Covid, els acompanyen emocionalment, i també en la gestió amb les funeràries.

Ara, que ja s'han recuperat els trasplantaments, alternen les dues tasques. "El moment crític per a nosaltres va ser quan els serveis funeraris que tenim a l'hospital van marxar per evitar el contacte amb les famílies i la possible propagació de la Covid. De tot això en vam anar aprenent perquè al principi va ser com una barrera absoluta, zero contacte amb les famílies, després a poc a poc vam aprendre de l'assaig error".

 

Van decidir que "potser sí que les famílies podrien entrar". I van establir un protocol que s'anava adaptant a la situació. "Vam decidir que un volum petit de familiars es poguessin acomiadar dels seus familiars. Això va implicar que les infermeres ajudessin els familiars a equipar-se amb un EPI. Vam implicar els companys de seguretat, que van custodiar les pertinences -del difunt- amb triple bossa per evitar el contagi. Vam aconseguir que dins de les possibilitats fos el més proper i humà possible".

"Totes les sensacions que un té quan té la pèrdua d'un familiar proper, amb aquestes situacions s'agreugen i s'accentuen. I a més, malauradament perdíem una eina bàsica al dia a dia: el tu a tu, el tracte, el poder parlar, veure'ls... El llenguatge no verbal de la gent t'ajuda molt. La sensació era que no ajudàvem tant com havíem d'ajudar."

 

L'impacte emocional

Per a en Jordi i en Marc, la mort forma part del seu dia a dia professional. Estan acostumats a gestionar un moment de tant patiment. Tot i això, el nivell de mortalitat que ha suposat la Covid també els ha impactat emocionalment.

"No t'hi acostumes mai al 100%, sempre hi ha algun cas, alguna cosa a què no estàs acostumat i que t'afecta", diu en Jordi. "El cas d'un company d'un altre torn que va anar a una habitació on hi havia un matrimoni, es va endur la senyora i al cap de mitja hora s'enduia el marit. Tots dos víctimes de Covid. Clar, això t'afecta. Vulguis o no, et xoca molt", assegura.

Explica que no sempre es pot actuar com els agradaria: "La gent que té Covid i es posa en un estat molt greu, sempre s'intenta tenir en una habitació individual, però de vegades no hi ha temps material de traslladar-lo. De vegades estàs traslladant un difunt i al costat hi ha una persona que està conscient i orientada i veu que t'estàs emportant el pacient del costat i ells pensant 'A veure si em tocarà a mi la pròxima vegada'. Vulguis o no, tot això t'afecta".

Per al Marc, la imatge més punyent és quan es va decidir que les famílies es podien acomiadar "in situ" dels seus familiars. "Requeria una càrrega superior d'infermeria, perquè hi havien d'estar presents per evitar que la família tingués cap tipus de contacte físic. I, en part, acompanyant les famílies perquè, malgrat que no diguis res, és important ser-hi. I, això, quan es va comunicar a la infermeria de les sales, que se'ls afegia més feina, la recepció va ser amb alegria i tothom supercontent. Van reaccionar d'una manera esplèndida".

 
 

La Gemma detalla que havia de ser una persona. "La família havia d'escollir una persona. Això en l'entorn familiar no és fàcil. I a aquesta persona l'havíem de protegir i entrava, estava amb el pacient fins al final de vida".

Per a en Marc, el pitjor ara mateix és que porten molts mesos en aquesta situació "i el que més et desencoratja és que tampoc hi veus un final. "És una cosa que s'allarga en el temps i no tens data final, i això costa de pair. Però al final som aquí per això, és el que ens toca".

Per tot això, els mateixos professionals tenen el suport d'infermeres especialistes en salut mental i de psicòlegs, per poder fer front també emocionalment a aquesta allau de mortalitat. Especialistes que no només ajuden el pacient i les famílies, també ajuden els seus mateixos companys a afrontar-ho.

Amb la gestió de la Covid, el Clínic ha creat una xarxa de col·laboració entre famílies, professionals i funeràries per com explica la Gemma Martínez, poder acompanyar correctament les famílies en un tràngol tan trist com la mort d'un familiar.

"Si un dia tenim una defunció, acompanyem aquella defunció. Si en tenim 15, hem d'acompanyar 15 defuncions. Per a mi això era molt important perquè és una de les coses que més desgasta emocionalment els professionals: poder acompanyar correctament, o com creiem que s'ha de fer, un final de vida."

Per a ella és molt important fer una bona gestió humana. "És un moment que s'ha de gestionar molt bé, perquè està demostrat que, si això no es gestiona bé, pot generar el dol patològic a les famílies, i als professionals els causa mal emocional", diu.

A més, la gestió havia de ser ràpida: "No només per un tema de volum, sinó per un tema personal: la família ha d'acabar aquest procés i l'ha d'acabar no prolongant-lo en el temps, perquè llavors no és una mort digna, és una agonia".

Tant la Gemma com en Jordi i en Marc continuen treballant com el primer dia, però amb la càrrega emocional que suposa tants mesos de pandèmia a l'esquena. Treballen incansables, convençuts que aquesta és la seva aportació i la seva tasca en uns moments tan durs que socialment, i en el seu cas també professionalment, els ha tocat viure.

 

 

ARXIVAT A:
Coronavirus Covid-19

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut