Els èxits esportius de les seleccions estatals arriben acompanyats de les dimissions dels tècnics
L'any amb més èxits per a l'esport espanyol també acabarà sent l'any dels divorcis. Primer, al futbol. Luis Aragonés va aixecar l'Eurocopa i tot seguit va plegar per fitxar pel Fenerbahçe. El mateix va passar, al cap de poc, al bàsquet. Plata als Jocs i Aíto anuncia que canvia la selecció per l'Unicaja. Ara es repeteix la història al tenis. Sánchez Vicario aconsegueix la Davis contra pronòstic, però, tot i això, plega. En el rerefons, sempre hi ha el mateix escenari, unes federacions polititzades i enterbolides.
Al futbol, Ángel María Villar va aconseguir la reelecció sense rival. Quan acabi el mandat farà 24 anys que és al càrrec, amb nombroses denúncies i escàndols que sempre ha acabat esquivant. Al bàsquet, el conflicte entre l'exseleccionador Pepu Hernández i el president José Luis Sáez va treure els draps bruts d'una federació modèlica en la parcel·la esportiva. Finalment, el tenis. L'escàndol dels SMS va desencadenar una guerra oberta entre els jugadors i el president Pedro Muñoz, que va anunciar que marxava, però ara sembla que ja no ho té tan clar.
