Els eivissencs són genèticament diferents de la resta de ciutadans de l'estat

Els investigadors descarten que sigui herència dels primers pobladors fenicis i ho atribueixen al creixement a partir d'un nucli reduït d'habitants
Els eivissencs són genèticament diferents de la resta de ciutadans de l'estat

Els eivissencs són genèticament diferents de la resta de ciutadans de l'estat

Els investigadors descarten que sigui herència dels primers pobladors fenicis i ho atribueixen al creixement a partir d'un nucli reduït d'habitants
Xavier Duran Actualitzat
Els eivissencs són genèticament diferents de la resta de ciutadans de l'estat

Casc antic d'Eivissa (Public Domain Pictures)

La població d'Eivissa és genèticament tan diferent de la de la resta de l'estat com ho puguin ser els bascos. Així ho afirmen els autors d'un estudi publicat a la revista European Journal of Human Genetics. La raó seria que la població actual descendeix d'un nombre reduït de supervivents a la fam que va seguir l'atac francootomà del segle XVI i l'epidèmia de pesta bubònica del segle XVII.

L'estudi ha estat liderat per Francesc Calafell, investigador principal de l'Institut de Biologia Evolutiva (UPF-CSIC) i professor de la Universitat Pompeu Fabra. També hi ha participat Simone Andrea Biagini, Neus Solé-Morata i David Comas, de l'IBE; Elizabeth Matisoo-Smith, de la Universitat d'Otago (Nova Zelanda), i Pierre Zalloua, de la Universitat Americana del Líban.

En un estudi anterior, publicat a finals de l'any passat a la revista Scientific Reports, els investigadors havien descartat que aquestes diferències provinguessin dels fenicis, els pobladors originals de l'illa.

 


Assentament fenici de sa Caleta (Stavros1-Wikimedia Commons)

 

En aquest estudi, liderat per Zalloua i en què van participar Francesc Calafell i Benjamí Costa, director del Museu Arqueològic d'Eivissa, es va observar que els eivissencs actuals no s'assemblen a les poblacions de l'Orient Mitjà i del nord d'Àfrica.

Una població petita i tancada

Per descobrir l'origen dels gens eivissencs, els científics van analitzar la informació genètica de 163 voluntaris de Catalunya, el País Valencià i les illes Balears, i dades genètiques, ja publicades, de deu comunitats espanyoles més. També es van utilitzar mostres d'ADN antic procedent de la necròpoli fenícia del puig des Molins i 257 mostres d'ADN modern de l'Orient Mitjà i el nord d'Àfrica.

Els resultats indiquen que l'ADN de les restes fenícies és clarament semblant al de les poblacions actuals de l'Orient Mitjà. En canvi, la resta d'anàlisis demostren que els eivissencs actuals tenen unes característiques genètiques diferenciades de la resta d'habitants de l'estat. Es tracta d'un fet "molt sorprenent", segons Benjamí Costa.

Establerta clarament la singularitat i descartat l'origen fenici, calia una altra hipòtesi: que les diferències es deuen a l'aïllament secular de l'illa. Això es confirma perquè en els voluntaris hi ha una fracció relativament gran del genoma que és homozigota. És a dir, que han rebut la mateixa herència del pare i de la mare, que devien ser parents llunyans. I això és el que sol passar en poblacions petites i tancades.


Cambra subterrània al puig des Molins (Arxiu del Museu Arqueològic d'Eivissa i Formentera)

 

Epidèmia, fam i pirates

Abans que els catalans conquerissin l'illa, el 1235, Eivissa havia estat influenciada per fenicis, cartaginesos i omeies. El que han demostrat els investigadors és que els trets fenicis han desaparegut. Però, per què?

La resposta es pot trobar en la fam que va seguir l'atac francootomà el 1536 i l'epidèmia de pesta bubònica que va assotar els eivissencs el 1652. Això va suposar una greu crisi demogràfica, com explica Simone Andrea Biagini, primer autor de l'estudi:

"Això explicaria l'actual absència de trets genètics antics en els illencs, així com la seva diferenciació, ja que la població actual descendeix d'un nombre reduït de supervivents d'aquestes calamitats."

Els investigadors han pogut reconstruir la història demogràfica de l'illa a partir del genoma. Han trobat una davallada amb un pic mínim a mitjans del segle XVII, que culmina amb l'epidèmia, una temporada d'aridesa i atacs pirates, i una clara recuperació a partir del segle XVIII. Aquesta recuperació es deuria més al creixement local que no pas a la immigració. I, tot i les diferències, els investigadors han comprovat que amb qui hi ha més semblances és amb els catalans.

No totes les illes mediterrànies segueixen aquest patró d'aïllament i creixement a partir de la població autòctona. A més d'Eivissa, es dona també a Sardenya. En canvi, les poblacions de Mallorca, Menorca i Sicília són molt més semblants a les continentals.

"Eivissa és diferent", deien els centenars de hippies que vivien a l'illa als anys 60. El que no sabien era que unes dècades després la ciència ho confirmaria des del punt de vista genètic.