Els cavalls de guerra medievals tenien l'alçada d'un poni, afirma un estudi britànic

Tot i que a les pel·lícules apareguin alts i amb una aparença imponent, els cavalls que participaven en les batalles a l'edat mitjana no arribaven ni al metre i mig.

Això és el que han descobert investigadors de la Universitat d'Exeter, al Regne Unit, després d'analitzar vora 2.000 ossos de cavalls que van viure fa entre 400 i 1.700 anys. L'estudi s'ha publicat a l'International Journal of Osteoarchaeology.

Els científics van analitzar les dimensions i la forma de 1.964 ossos procedents de 171 jaciments arqueològics. Els animals havien viscut entre els anys 300 i 1650. Després, van comparar aquestes dimensions i formes amb els de cavalls actuals.

Els resultats mostren que, de mitjana, els cavalls que van viure entre els segles V i XII pràcticament no arribaven a les 14 mans, una unitat de mesura usual per a l'alçada dels cavalls. Una mà equival a quatre polzades.

Catorze mans són, doncs, 1,48 metres. Per tant, aquells cavalls tenien la mida dels ponis actuals. Fins i tot es van fer més petits durant la conquesta normanda d'Anglaterra, entre mitjan segle XI i mitjan segle XII, en relació amb el període anterior.

El cavall més alt que va viure al període normand es va trobar al castell de Trowbridge, al sud d'Anglaterra, i es calcula que mesurava 15 mans, com els actuals cavalls lleugers de curses. No va ser fins a la baixa edat mitjana que l'alçada dels cavalls va augmentar de manera significativa. Però fins a l'edat moderna no es van acostar a les dimensions actuals.

Com explica el doctor Oliver Creighton, professor d'Arqueologia de la Universitat d'Exeter i investigador principal del projecte sobre els cavalls medievals, aquest animal és cabdal per analitzar l'època:

"El cavall de guerra és essencial per a la comprensió de la societat i la cultura angleses medievals, com a símbol tant d'estatus, estretament associat al desenvolupament de la identitat aristocràtica, com d'arma de guerra, per la seva mobilitat i el seu valor d'impacte, que va canviar la fesomia de la batalla."

Valorar altres característiques

Aquesta importància militar fa pensar als autors que el fet que fossin petits podia significar que es promovien i valoraven unes altres característiques dels animals. Si bé els cavalls actuals serien massa alts per a les persones de l'època, Alan Outram, un altre autor de l'estudi, creu que hi havia altres prioritats:

"La selecció i la criança a les cavallerisses reials es podrien haver focalitzat més en el temperament i les característiques físiques correctes que en la grandària."

Així, la grandària no ho era tot i el tipus de cavall depenia de les tasques que hagués de fer. L'estudi apunta que els cavalls amb les potes del darrere més curtes, però mes fortes, podien accelerar i frenar més de pressa, una qualitat molt important a la guerra:

"És probable que es posés l'èmfasi a aturar-se i accelerar amb rapidesa i que la posició del genet modifiqués el centre de gravetat, i això influiria més en les potes del darrere que en les del davant."

En canvi, es buscarien unes altres característiques, com la resistència i la capacitat de càrrega, en els que havien de traslladar tropes a distàncies llargues.

Però l'anàlisi és molt més complexa, com afirma Helene Benkert, una altra de les autores, per a qui la llargada i la robustesa de les potes no són suficients per classificar amb seguretat els cavalls en el registre arqueològic:

"Els registres històrics no ens proporcionen els criteris específics per definir un cavall de batalla. És molt més probable que al llarg del període medieval, en diferents moments, fossin més desitjables unes conformacions dels cavalls que responguessin als canvis tàctics en la guerra i a les preferències culturals."

En futurs estudis, els investigadors incorporaran l'anàlisi d'ADN antic per estudiar les relacions amb els cavalls de la resta d'Europa. També afirmen que els avenços en genètica permetran obtenir informació que no es pot extreure dels ossos, com ara el color de la pell, la velocitat i el temperament.

També expliquen que la recerca d'ossos no s'ha de fer només als castells, sinó també als escorxadors i als entorns domèstics. Els jaciments anglesos tenen menys ossos de cavall que els romans o que els de l'edat de ferro. La raó, probablement, és que les carcanades dels animals es processaven per aprofitar-ne la pell i fer-ne cuir, i per vendre'n la carn.