Els casos de nadons robats podrien arribar a 300.000 a tot Espanya, del 1938 al 1996

Inés Madrigal va ser separada de la seva mare biològica acabada de néixer a Madrid, el 1969, per passar a mans d'un matrimoni que no podia tenir fills. La dona, estèril, va fingir l'embaràs, seguint ordres del metge.

El seu cas és el primer dels nadons robats que ha arribat a judici, amb un resultat agredolç: la justícia ha admès el delicte, però ha absolt el doctor Eduardo Vela, l'únic processat, perquè considera que els delictes han prescrit.

Com ella, a tot l'Estat hi hauria fins a 300.000 casos de nadons robats. Són les xifres que calculen les associacions d'afectats, com SOS Bebés Robados o Anadir, i que recull en la seva tesi i en el llibre "No llores que vas a ser feliz" la doctora Neus Roig. En una entrevista al "Catalunya migdia" de Catalunya Ràdio, Roig ha explicat que la pràctica hauria arribat fins als anys 90:

"Ells calculen unes 300.000 persones des de l'any 1938, quan van començar els robatoris a les presons, fins al 1996, que és quan canvia la llei d'adopció i tots aquests fills [adoptats] tenen dret a saber la seva identitat."

No hi ha un sol patró

Els casos que ha recollit la doctora Roig per a una tesi que li ha suposat amenaces constaten que les mares republicanes van ser el primer objectiu d'aquests robatoris dramàtics, seguides de les mares solteres:

"Del 1938 al 1952, els robatoris es produeixen a les presons, amb les mares republicanes que hi havien entrat amb fills o que havien tingut el fill a la mateixa presó.

A partir del 52, el que es reprimeix per part de l'Església són les mares solteres. A principis dels 60, intenten portar en paral·lel l'embaràs d'una noia soltera amb el d'una família que volia tenir una criatura. Aquí comencen els fingiments de parts, amb certificats falsos."

Vídeo relacionat: "Torneu-me el fill!" ("Sense Ficció" sobre l'apropació de nens i adopcions irregulars durant el franquisme)
 

Amb el pas dels anys s'evidencia que no hi ha un sol perfil de mare en aquest drama, segons explica l'antropòloga:

"Arriba un moment que, sobretot en l'època democràtica, quan els feia falta una criatura, [la dona afectada era] la primera que entrava a parir en un hospital on hi havia de guàrdia el metge que podia certificar la mort de la criatura... Perquè a més a més hi havia una llei que, fins a les 24 hores de nascut, no es considerava persona, i aquesta llei no canvia fins al 2011. Per tant, tenien un buit legal de 24 hores en què podien fer el que volguessin."

El que sí tenien en comú les dones és que era el seu primer part:

"Quan em diuen que són mares d'entorn de pobresa... No. Sobretot en època democràtica, estaríem parlant de dones de primer part, són primípares, i la majoria d'elles, casades."

"És com dir que tots els casos no es poden jutjar"

L'únic cas que, per ara, ha arribat a judici ha permès certificar que a Espanya es van robar nadons, tot i que l'únic processat hagi quedat absolt perquè s'ha considerat que els delictes van prescriure 15 anys abans que la víctima denunciés el cas.

El tribunal ha considerat que la prescripció del delicte de detenció il·legal va començar a comptar amb la majoria d'edat d'Inés Madrigal, el 1987, i va acabar deu anys després. És a dir, que les víctimes han d'haver denunciat els fets abans dels 28 anys. Ja hi ha una recollida de firmes en marxa per denunciar-ho.

Per Roig, encara que podria haver-hi recurs al Suprem, el missatge que es transmet és clar:

"S'admet el delicte però se l'exculpa totalment. Si només haguessin parlat del cas de la Inés i només s'hagués arxivat per prescrites la falsedat documental i el fingiment del part, es podrien estirar altres casos per altres avies. Però ara és com dir que tots aquests casos estan prescrits i no es poden jutjar. És una manera de tancar-ho tot."

La doctora recorda que el ginecòleg ara absolt treballava en tres clíniques. "La xarxa que ell va poder fer de malifetes és incalculable", afegeix.

Curiosament, Inés Madrigal va veure arxivada la denúncia del seu cas, que ha arribat a judici gràcies a la seva mare adoptiva:

"Ella volia saber qui era la seva mare biològica i si havia sigut robada o si era un acord entre famílies. Aquest cas li van arxivar. La que constava com la seva mare, encara que no l'hagués parida, li va dir: 'denuncia'm a mi i jo diré qui va ser el metge que em va fer fingir un part i que va certificar el meu part'. Va ser gràcies a aquesta senyora que tot això s'ha pogut tirar endavant."

De tota manera, la víctima no ha pogut descobrir qui són els seus pares biològics. El Sanatori San Ramón, on va néixer i on se sospita d'altres casos, va tancar el 1982, i els llibres de registres de parts i naixements no s'han pogut localitzar.

Molt poques víctimes han aconseguit que tiri endavant el seu cas. A Madrid hi ha almenys dos procediments oberts. En un, el d'Adelina Ibáñez, no podrà declarar la considerada cervell de la trama de nadons robats, Sor María, que va treballar amb Eduardo Vela, perquè va morir el 2013, tres dies després de ser citada pel robatori d'unes bessones.

Sí que ho farà, però, un metge, la segona persona que s'asseurà al banc dels acusats pel robatori de nadons. Adelina Ibáñez ha denunciat que li van robar el seu nadó el 1975 per haver "nascut del pecat".

Vídeo relacionat: "Els internats de la por" ("Sense Ficció" sobre les vexacions a menors als centres franquistes, en què s'esmenta el doctor Vela)