L'Stanbrook, el vaixell que va burlar l'armada franquista ple de refugiats de la guerra

Durant els dies finals de la guerra civil espanyola, milers de persones amenaçades de mort van intentar fugir en vaixell. La majoria eren republicans i es van concentrar al port d'Alacant.

El 19 de març del 1939 va arribar al port d'Alacant un carboner britànic amb una missió concreta: conduir-los a l'exili, fugint de l'exèrcit franquista que arribava a les costes mediterrànies. L'historiador Juan Martínez Leal ha resseguit i recuperat la història de l'Stanbrook:

"L'Stanbrook va ser fletat per la federació provincial i per les gestions de Rodolfo Llopis -un polític socialista valencià- a París. A més a més, el barco pertanyia a una de les companyies pantalla que tenia la república per abastir la zona republicana."

Només l'Stanbrook estava disposat a portar-los a l'exili. Això va ser així gràcies al caràcter del seu capità,  Archibald Dickson, un mariner gal·lès a qui la humanitat i el coratge van convertir en l'única persona que va superar el bloqueig de l'armada franquista. Va ser l'únic que ho intentaria. De Dickson, se n'ha pogut reconstruir la biografia:

"Sabem que va morir amb tota la seva tripulació quan un submarí alemany el va torpedinar el setembre de 1939."

Pocs mesos després d'haver dut entre 2.600 i 3.000 persones a l'exili, l'Stanbrook i la seva tripulació, formada per 20 persones, va tenir un final tràgic. El vaixell va ser partit en dos pels torpedes alemanys i tots van morir en l'afonament.

Al port d'Alacant hi ha un bust que ret homenatge a Dickson i recorda la nit del 28 de març del 1939, quan el buc britànic va salpar i als pocs minuts va caure un bombardeig sobre la ciutat.

Segons han relatat els testimonis, des del vaixell es van sentir les detonacions. Va ser l'últim bombardeig sobre la ciutat d'Alacant; això, però, ja no va quedar enregistrat.

D'aquell viatge, d'aquells últims dies de la Guerra Civil viscuts al port d'Alacant, en queden pocs testimonis. Un d'ells és Helia González, de 82 anys. Viu a Elx, on va nàixer i on vivia amb la seva família fins que es van veure forçats a marxar.

El seu pare, republicà, tenia una mort segura, com recorda ella, si es quedava. La mare, el pare, ella, que tenia 4 anys, i la seva germana petita de 2, van fer cua durant hores per pujar al vaixell. Encara té gravats a la retina tots els detalls d'aquell viatge:

"Al capità Dickson el recordo com si l'estigués veient. A cada persona que anava pujant l'anava saludant i li indicava on anar. A mi em va agafar al braç, em va fer un petó a la galta, i em va dipositar a dins del vaixell."  

Embarcar a l'Stanbroock va ser al principi ordenat i al final es va convertir en un caos. El barco es va omplir des de les bodegues fins a la coberta, viatjava enfonsat per sota la línia de flotació. Havien pujat unes 3.000 persones i era difícil trobar lloc:

"On ens posàvem? Sort que van trobar que hi havia un bagul gran i allí vam seure la meva mare i jo, la meva germaneta al braç de la mare i el meu pare donant voltes. Recordo que tot estava ple i recordo un grup de joves que cantaven: ya se va el vapor, el vapor, el vapor ya se va".

Les poquíssimes fotografies que queden del periple de l'Stanbrook tenen un alt valor històric. Testimonien els dies finals, l'evacuació final de la Guerra Civil. Martínez Leal explica que això fa que es confonguin imatges i llocs.

No és Alacant, és Oran

És el cas de la fotografia més famosa de l'Stanbrook, on es veu el vaixell atracat a un port, i que sovint s'atribueix a la imatge del vaixell just abans de salpar d'Alacant.

De l'Stanbrook a Alacant no n'hi ha cap fotografia, aclareix l'historiador. La imatge correspon a la seva arribada al port d'Oran, a Algèria. Però, si el viatge va ser dur, explica Helia, més dur seria el que arribaria després.

Quan l'Stanbrook va arribar a Oran, només les dones i els nens van poder baixar del vaixell. Hi ha testimonis que asseguren que els homes van trigar un mes a desembarcar.

Amb l'inici de la Segona Guerra Mundial, alguns d'ells van ser portats a camps de treball forçós, a treballar en el transaharià que havia de creuar el Sàhara.