El Tito dels 106 punts

"Xavi, plego, el genoll no dóna per a més." M'ho deia l'any 2001 Tito Vilanova quan anunciava, sent jugador de la Gramenet, que penjava les botes. En aquella entrevista el dia del seu adéu com a jugador, ni ell ni jo sabíem que el destí futbolístic ens permetria tornar-nos a trobar. Però en aquella època, el Tito ja tenia clar que volia continuar lligat al món del futbol.

Poc després, de fet, aconseguia ser director esportiu de la UE Figueres. De llavors, tinc ben presents les trobades amb l'entranyable Xavi Xinxó -secretari i ànima del club empordanès- i ell, abans dels partits que retransmetíem per televisió parlant de futbol. El Tito m'ensenyava jugadors que li oferien per fitxar i parlàvem de la duresa d'una categoria poc reconeguda i molt sacrificada. Després de la bona feina al Figueres, va fitxar per al Terrassa. Allà, també com a responsable de l'àrea esportiva, coincidíem alguns dies de partits i xerràvem de com li anava tot.

Va ser llavors, quan el Tito lluitava per fer-se un nom en el futbol professional, que va rebre la proposta de Guardiola de ser el seu segon entrenador al Barça B. Gran ull, el del Pep, perquè si hi havia una persona que coneixia pam a pam la Tercera Divisió i la Segona B, aquest era el Tito. Ell el va ajudar a fer un gran equip; coneixia molt bé els jugadors i, plegats, van aconseguir l'ascens. Era la porta cap al gran somni, cap a gaudir del privilegi de compartir amb Guardiola la direcció del millor Barça de la història.

I, d'aquí, a ser ell el màxim responsable de l'equip blaugrana; de l'equip que guanyava la Lliga dels 100 punts. Ja en el seu cim professional, el seu tracte no va canviar. Quan coincidíem als aeroports parlàvem de tot el que envoltava l'equip i el futbol; anècdotes i confidències d'un Tito proper, directe i que entenia el Barça com la seva gran passió.

Fa tot just un mes parlava amb ell per Whatsapp. Li deia que el trobàvem a faltar, que a veure quan tornava. I ell agraïa que te'n recordessis d'ell i, com sempre, tornava al futbol. I em deia: "Ho veus, Xavi, com no ho fèiem tan malament, i si haguéssim continuat aquest any hauríem fet 106 punts!" I tot seguit, hi posava uns quants símbols de somriures per deixar clar el seu missatge en to de conya... Perquè sempre en volia més; perquè no es rendia mai. Va ser l'última xerrada amb ell. Em va transmetre optimisme i per un moment em vaig imaginar com hauria estat aquesta temporada el Barça dels 106 punts. No ha estat possible, però per mi sempre serà el Tito dels 106 punts.