Una dona agenollada plorant
En el genocidi va morir el 75% de la minoria tutsi (Reuters)

El terror viscut durant el genocidi de Ruanda va provocar canvis en l'ADN dels tutsis

Les alteracions, que es van transmetre a la descendència, explicarien la gran quantitat de casos d'estrès posttraumàtic i de depressió entre els supervivents de l'ètnia tutsi i els seus fills

Xavier DuranActualitzat
TEMA:
Ciència

Vora trenta anys després del genocidi de Ruanda en què van morir entre mig milió i un milió de membres de l'ètnia tutsi, l'ADN de dones que aleshores estaven embarassades i dels seus fills mostra senyals químics de l'impacte que els fets van tenir.

És el que ha demostrat un estudi dirigit per Monica Uddin i Derek Wildman, del Col·legi de Salut Pública de la Universitat del Sud de Florida, en què han participat també investigadors de la Universitat de Ruanda. Els resultats s'han publicat a la revista Epigenomics.

El genocidi va tenir lloc entre abril i juliol del 1994, quan el govern del país africà, controlat pels hutus, va intentar exterminar la població tutsi. Es calcula que aquesta ètnia va perdre un 70% dels seus membres.

Els investigadors han recollit mostres de sang de 59 persones, entre les quals hi havia 20 dones que durant l'intent d'extermini estaven embarassades i vivien a Ruanda. També es va recollir sang de 13 dones embarassades que en aquella època vivien a l'estranger. Finalment, hi havia mostres de 16 fills de les dones del primer grup i de 10 del segon.

Els resultats mostren la presència de modificacions químiques en l'ADN de les dones embarassades que vivien a Ruanda i en la seva descendència. És el que s'anomenen modificacions epigenètiques. No tenen a veure amb la seqüència de l'ADN, sinó amb canvis que provoquen l'activació o la inhibició d'un o més gens.


Lligats a trastorns mentals

Els autors remarquen que totes aquestes modificacions es produeixen en gens implicats en el risc de tenir trastorns mentals, com ara estrès posttraumàtic o depressió.

D'una banda, els investigadors apunten que això demostra la rapidesa amb què es poden produir i transmetre aquests canvis epigenètics, a diferència de les mutacions genètiques.

D'altra banda, permet donar una explicació per a algunes conseqüències del genocidi, com explica Derek Wildman:

"El poble de Ruanda, els que participen en aquest estudi i el conjunt sencer, vol saber què els va passar, per què hi ha gran quantitat de trastorns per síndrome posttraumàtica i altres problemes mentals a Ruanda. La gent vol respostes sobre per què ho estan experimentant."

L'exposició al trauma està definida en aquest cas com haver patit violació, haver-se escapat d'una detenció, ser testimoni d'assassinat o d'un atac greu amb una arma, o haver contemplat cossos morts o mutilats.

Si bé aquest estudi se centra en el cas de Ruanda, dona suport a d'altres de semblants sobre l'impacte que poden tenir a llarg termini, en el fetus, certs esdeveniments viscuts per la mare durant l'embaràs.

Els investigadors volen aprofitar que els fills ja han començat a tenir descendència per analitzar si els canvis epigenètics passen també a la tercera generació.

Aquesta recerca està feta en el marc del consorci Herència Humana i Salut a l'Àfrica (H3Africa), finançat pels Instituts Nacionals de Salut.

El seu objectiu és empoderar els científics africans en genòmica i incrementar la seva independència i capacitat per poder fer estudis genètics a tot el continent i, eventualment, agafar dades arreu del món.

 

ARXIVAT A:
CiènciaRecerca científica
Anar al contingut