El Suprem sentencia que la desaparició de la platja de Cabrera no és només culpa del port de Mataró
ACN Cabrera de Mar.-Els problemes de pèrdua de sorra recurrents al front marítim de Cabrera de Mar (Maresme) no són "conseqüència exclusiva" de la construcció del port de Mataró, a finals dels 80 i tampoc tenen cap relació amb l'activitat econòmica que s'hi desenvolupa actualment. Aquesta és la conclusió a la que arriba la sala tercera del contenciós administratiu del Tribunal Suprem, que ha desestimat el recurs de cassació presentat per l'Ajuntament de Cabrera de Mar contra una sentència de l'Audiència Nacional de l'any 2016, que ja apuntava en aquesta mateixa direcció i que ara queda ratificada.
La sentència del Suprem tomba l'argumentari de l'Ajuntament de Cabrera, que feia anys que defensava que l'erosió del litoral i la desaparició de la platja era responsabilitat dels gestors del port de la ciutat veïna, de la pròpia Generalitat i també del Ministeri de Medi Ambient.El consistori al·legava que la construcció dels ports al llarg de la costa catalana havia frenat el transport natural de sediments, en direcció de nord a sud, afectant directament les platges situades a l'extrem sud dels ports, com és el cas de Cabrera de Mar en relació al port de Mataró.A més, des de Cabrera de Mar s'havia denunciat en diverses ocasions que, tot i la construcció dels port, hi havia mecanismes possibles per pal·liar els efectes de l'existència de les infraestructures, amb el trasllat artificial de sorres d'una banda a l'altra dels ports, unes tasques que Cabrera retreia que no s'haguessin fet.El Suprem, però, desestima aquesta versió i assegura que la manca de sorra "no deriva de l'activitat del port", sinó de "la seva existència", però no en exclusiva. En aquest sentit la sentència raona que abans de fer-se el port ja hi havia hagut episodis de regressió de la platja.La sentència conclou que malgrat aquest darrer extrem es pogués arribar a demostrar "donada la data en la que es va construir el port, no es podria aplicar 'ratione temporis'", es a dir, que no és podria jutjar en l'actualitat.
