Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

El sexili de la Vicenta, perseguida a Veneçuela per ser trans: "La família em va marginar"

La persecució a les persones LGTBIQ+ en alguns països n'empeny moltes a migrar, tot i que, un cop aquí, s'enfronten a tràmits lents i difícils per sol·licitar una protecció internacional que molt sovint l'estat espanyol els acaba denegant

Anna Bonet MartínezActualitzat

Hi ha països que no tenen cap llei específica que persegueixi l'homosexualitat o la transsexualitat, però la societat discrimina de facto les persones queer.

És el cas de Veneçuela, on no s'imposen multes o penes de presó, però no hi ha cap legislació que protegeixi els delictes d'odi per LGTB-fòbia. A més, tot i que l'Estat prohibeix la discriminació laboral del col·lectiu, no és efectiva.

Per tant, les persones trans no tenen cap instrument per poder viure la seva identitat de gènere lliurement. Ho exemplifica Vicenta Matos:

"Des que tinc ús de raó m'atreien els homes, sempre m'he sentit femenina."

Va arribar a Barcelona des de Veneçuela el 2007. Mai es va sentir identificada amb el nom i el gènere que li van assignar en néixer. Això li va fer patir un calvari. Els pares i germans li feien el buit i l'amenaçaven amb tortures i agressions:

"La família em va marginar, mai vaig sentir l'escalf dels pares. Em vaig voler suïcidar, perquè se'n reien de mi i em llançaven objectes quan anava pel carrer."

La Vicenta és, doncs, una sexiliada; una persona obligada a migrar per poder viure de manera lliure i oberta l'orientació sexual o la identitat de gènere.


Les dificultats de demanar protecció internacional

Hi ha pocs països que tinguin normatives que protegeixin el col·lectiu LGTBIQ+ de la discriminació. Només quatre Estats castiguen les mal anomenades "teràpies de conversió"; 81 protegeixen contra la discriminació laboral per orientació sexual; 48 imposen sancions severes pels delictes d'odi i 45 penalitzen els actes que inciten a l'odi, la discriminació o la violència.

Per contra, encara hi ha 69 països que criminalitzen a les persones LGTBIQ+, segons dades de l'International Lesbian and Gay Bisexual Trans and Intersex Association (ILGA). La gran majoria imposen condemnes de presó.

En algun cas s'imposen càstigs físics i, fins i tot, n'hi ha que preveuen penes de mort, per exemple a Mauritània, l'Aràbia Saudita, el Iemen, l'Afganistan i el Pakistan, entre altres.

La llei d'asil de l'estat espanyol contempla, des del 2009, la persecució per orientació sexual i identitat de gènere. Però la realitat és que demostrar aquesta discriminació és difícil.

Un usuari al servei d'Atenció a les Persones de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCMA)

"Si la persecució ve de la societat, és molt difícil d'acreditar. Són persones que han patit traumes, no poden explicar situacions tan dures i s'hi afegeix el tabú de la societat d'origen", explica Elena Maya, coordinadora d'Atenció a les Persones de la Comissió Catalana d'Ajuda al Refugiat (CCAR).

Tot plegat després d'un procés molt lent i complicat. La majoria de sol·licitants d'asil a Catalunya per motius LGTBIQ+ fugen del Marroc, Algèria i de països de l'Àfrica Subsahariana.

El primer entrebanc és arribar al país de destí tenint en compte les restrictives polítiques migratòries d'Europa. La situació ha empitjorat a conseqüència de la pandèmia, que ha reduït dràsticament la mobilitat internacional.


Catalunya: sistema col·lapsat

A Catalunya, els sexiliats troben una altra barrera. El sistema de cites per fer la sol·licitud d'asil està col·lapsat. "Hi ha persones que viuen al carrer i es passen mesos esperant per començar el procediment; alguns han patit tortures", explica Maya.

I, si aconsegueixen cita i el comencen, acreditar proves de discriminació és molt complex. A més, els espais on es fa la declaració no disposen de gaire privacitat i els funcionaris de l'administració pública i els intèrprets no sempre tenen formació específica.

Finalment, ha de decidir el Ministeri de l'Interior, que pot tardar fins a tres anys a resoldre una sol·licitud. Durant aquest període, la persona pot treballar. Al cap de sis mesos de tramitar la sol·licitud, se li atorga permís de residència i treball.

Però la inserció laboral també és complicada, sobretot quan no es parla la llengua del país. L'any 2021, l'Estat va rebre 65.404 sol·licituds d'asil i encara en tenia 104.010 pendents de resoldre.

L'administració catalana està col·lapsada per les sol·licituds d'asil a l'Estat espanyol
L'administració catalana està col·lapsada per les sol·licituds d'asil a l'estat espanyol (CCMA)

Majoria de sol·licituds denegades

Un 90% de les sol·licituds generals d'asil que rep Espanya es deneguen. "És un dels Estats que aprova menys sol·licituds. No es garanteix el dret de protecció internacional en la majoria dels casos", afegeix Elena Maya.

"En el cas dels sol·licitants d'asil per motius de persecució LGTBIQ+ --dels quals no hi ha dades específiques-- el govern tendeix a denegar-les per 'falta de credibilitat'."

La CCAR denuncia que, a diferència del que passa amb les altres causes de persecució: raça, religió, nacionalitat, grup social i opinions polítiques, la legislació espanyola no reconeix plenament les motivades per orientació sexual o per identitat de gènere.

L'Estat considera que, per si mateixes, no són suficients per concedir l'estatut de persona refugiada i les condiciona a les circumstàncies del país d'origen.

"De vegades s'argumenta que, si l'homosexualitat es pot viure a l'àmbit privat, no és un problema de persecució. En realitat, però, la persona està discriminada i s'ha d'amagar."


Fugir de la transfòbia

Veneçuela és el cinquè país del món on s'han assassinat més transsexuals en els últims anys: 104 morts entre el 2008 i el 2016. La Vicenta recorda quan, des del país sud-americà, veia fotos de conegudes que havien migrat a Catalunya:

"Volia ser com elles. Quan veia imatges en què dos homes o dues dones es feien un petó pensava que, algun dia, jo també podria anar agafada de la mà de la meva parella."

I ho va aconseguir. Al cap d'uns anys de viure a Catalunya, va fer el trànsit i es va casar. Tot i que, com passa en la majoria de casos, li van denegar la sol·licitud d'asil, després d'una intensa lluita administrativa ha pogut quedar-se a viure aquí.

"Per això m'agrada el meu nom actual: Vicenta, perquè té la v de victòria". Ara té la il·lusió de muntar un negoci de menjar veneçolà a Barcelona: "Ara soc jo; la felicitat l'he aconseguit aquí. Aquí em quedo i m'hi moriré."

La Vicenta va arribar de Veneçuela el 2007
La Vicenta va arribar de Veneçuela el 2007 (CCMA)

Doble discriminació

Després de la persecució que va viure al seu país, la Vicenta treu ferro a una agressió d'un dia a la Rambla: "Em van insultar i pegar, però no hi vaig donar importància." Si el policia que ho va veure no l'hagués animat a denunciar-ho, no ho hauria fet.

El cert, però, és que els migrants LGTBIQ+ pateixen una doble discriminació: per l'orientació sexual o d'identitat de gènere i, alhora, pel seu origen.

"Arriben a un lloc on haurien d'estar segurs i no és així."

De vegades, "és el mateix col·lectiu que els rebutja per ser de fora", explica Maya. El racisme i la xenofòbia, amb un 30,2%, i l'orientació sexual i la identitat de gènere, amb un 16,3%, són el segon i tercer delictes d'odi més habitual a l'estat espanyol, segons l'últim informe del Ministeri d'Interior presentat el 2019.

 

ARXIVAT A:
MigracionsLGTBIQ+
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut