El Senegal, un país empès a arriscar-ho tot a la recerca d'El Dorado europeu
El Senegal, un país empès a arriscar-ho tot a la recerca d'El Dorado europeu
La incidència de la pesca en l'economia del Senegal és destacada. El 17% de la població activa hi treballa. Les dones s'encarreguen de la neteja de les captures (Lluís Caelles/CCMA)

El Senegal, un país empès a arriscar-ho tot a la recerca d'El Dorado europeu

Lluís Caelles, enviat especial al SenegalActualitzat
TEMA:
Àfrica

"No ho fem per gust." És l'expressió que sents més vegades quan parles amb persones que busquen refugi lluny de casa. És igual que siguis a Europa, al Pròxim Orient, a Àsia, a Àfrica... Ningú no marxa de casa, deixa la família enrere i es juga la vida al camí perquè li abelleix. És essencial tenir-ho en compte a l'hora d'aproximar-se al fet migratori, a l'hora de preparar entrevistes, d'endreçar qüestionaris, de plantar-se davant la gent, engegar la càmera -"Sí? Entra bé el so? Gravem?"- i preguntar.

Kayar és un dels grans ports pesquers del Senegal. I del Sahel. El port, a Kayar, és una llarguíssima llengua de sorra, una platja inacabable on formiguegen milers de persones quan les barques tornen a terra. El mar i la pesca no són només el modus vivendi de la comunitat. Són una mena de litúrgia que es reviu cada dia des de la nit dels temps. Es pesca amb vaixells i arts tradicionals, un fet que limita les captures, permet la recuperació dels caladors, i ha permès a la comunitat -unes 30.000 persones- viure del mar generació rere generació.

A la platja, s'hi afileren els cayucos: els petits, que permeten sortides a la mar d'un dia, i els grans, preparats per encabir-hi desenes de pescadors, que s'allunyen més de la costa i passen dies a la mar. Dels 25.000 cayucos que hi ha a Senegal, 1.300 són a Kayar. Quan hi ha un dia de bona pesca, el peix s'amuntega a la platja arrebossat amb la sorra blanca. Però, de dies bons, cada vegada n'hi ha menys.

"Els vaixells europeus s'ho enduen tot. Nosaltres hem d'anar cada vegada més enllà per trobar alguna cosa. I tornem amb les mans buides. No hi ha peix. I sense peix no podem viure. No ens queda més remei que marxar a Europa", explica Mor Mbengue, de 38 anys, secretari de la Plataforma Nacional de la Pesca Artesanal. Ell mateix va embarcar en un cayuco el 2006. Va arribar a les Canàries i, 36 dies després, el van retornar.

Els pescadors es queixen que els grans vaixells occidentals els assequen els caladors: "Cada vegada hem d'anar més lluny. I fins i tot anant més lluny, treure molt peix és una excepció." (CCMA)

 

Almenys 1.851 persones han mort o han desaparegut l'any 2020 en la ruta migratòria de l'Àfrica de l'Oest cap a les illes Canàries, segons l'organització Caminando Fronteras. L'any passat van arribar a l'arxipèlag, procedents de les costes africanes, 745 cayucos amb 23.000 persones. Un 750% més que l'any anterior.

 

"Anem allà on va el nostre peix."

El darrer acord entre la Unió Europea i el Senegal autoritza 43 tonyinaires espanyols, francesos i portuguesos a capturar 10.000 tones de tonyina anuals; i a dos vaixells d'arrossegament espanyols a pescar 1.750 tones de lluç al domini econòmic marítim del Senegal durant cinc anys.

Europa paga 15 milions d'euros per treure peix en aquest període. "Demanem que se suspengui l'acord. El govern ens ha venut. Si el Senegal ni tan sols té eines per verificar la capacitat de càrrega dels vaixells, com pot controlar quan peix s'enduen de més?" Les captures s'han desplomat. De 95.000 tones, fins a 45.000 tones entre el 1995 i el 2005. "Si el peix que ens dona vida marxa a Europa, nosaltres anem allà on va el nostre peix", diu Mbengue.

Molts dels patrons de pesca artesanal comencen la temporada amb un crèdit per pagar el combustible i els sous de la tripulació. Els darrers anys, les fallides han estat freqüents, degudes al poc peix i a l'increment de la despesa en carburant (CCMA)

En aquesta tessitura, són molts els cayucos que acaben desvinculats de la pesca i acaben posant proa cap a les Canàries. "És un viatge de dues setmanes, horrorós; que no es pot explicar en paraules", ens diu Ngalgou Diop, assegut en un cayuco avarat a la platja de Kayar.

Sap de què parla. Va fer la travessa fa 15 anys. 175 persones amuntegades en un cayuco. Set van morir de set. Dos van patir ferides i cremades quan va esclatar el motor. Tot i això van arribar... per ser retornats uns dies després. "Ens van dir que ens posaven en un avió cap a Espanya, però quan feia una estona que volàvem, per la finestreta vaig veure la inconfusible costa de Senegal. Ens van tornar aquí".

Ara, un passatge de cayuco a Canàries costa al voltant de 600 euros. I a Kayar, molts joves miren d'estalviar per poder marxar quan el temps millori. "Si torneu al mes d'abril a aquesta platja, trobareu mil persones preparades per marxar. No en tingueu cap dubte", assegura Mor Mbengue.

La travessa la fan tripulacions de pescadors que fugen amb el cayuco i amb la gent que carreguen, o màfies de tràfic de persones que, en alguna ocasió, desembarquen la gent a la mateixa costa del Senegal, a zones on urbanitzacions i hotels donen a la riba un aspecte "europeu". Els més necessitats i més pobres, enganyats dins de l'engany.

El sector de la pesca dona feina a 600.000 persones al país, entre feines directes i indirectes. Quan la pesca trontolla, el país trontolla. El calador senegalès no només pateix amb la quota europea. Vaixells xinesos -segons els pescadors, sense cap mena d'autorització o amb acords empresarials ocults- sud-coreans o russos entren a les aigües del país i hi tiren les xarxes indiscriminadament.

Des del petit cayuco, els pescadors miren amunt, amunt, fins la borda dels grans pesquers. "Pot ser que trobis peix, i els grans vaixells te'l vulguin prendre. I és perillós per a petites embarcacions com les nostres, perquè hi pot haver un accident i et poden envestir." Ens ho explica Souleymane Dia, mentre veu com a la platja descarreguen peix. Ell ja fa dies que no surt a pescar. Cada vegada s'ha d'anar més lluny, ser més temps a mar, i gastar més combustible. Això vol dir més perill i més costos.

Els pescadors ens expliquen que a l'inici de la temporada molts capitans demanen crèdits per pagar el combustible. Abans, l'abundant pesca en garantia el pagament. Ara, sovint, fan fallida perquè la pesca escasseja. I, de nou, seguir la "migració del peix pescat i congelat" cap a Europa es planteja com una solució.

L'agricultura senegalesa pateix igualment la pressió exterior. El cacauet és el gran conreu al país. Més d'un milió de persones -pagesos, peladors, torrardors, transportistes, moliners, comerciants, minoristes- en viuen. Però ho fan cada vegada amb més dificultat. Companyies xineses van comprar 200.000 tones de la darrera collita. El preu pagat als pagesos va ser bo. Però els vaixells xinesos es van endur el producte.

El Senegal no va obtenir cap rèdit de la cadena de transformació o aportació de valor al cacauet i milers de ciutadans van veure com es quedaven sense ingressos. Altres conreus moren d'inanició, davant les condicions associades al deute que el país va contraure amb l'FMI i el Banc Mundial fa 30 anys: obertura de mercats i limitació d'aranzels a productes -sovint subvencionats en origen- que deixen els propis fora de mercat.


La voracitat del mar

"La joventut està en crisi; es pot agafar la via de l'emprenedoria, però per això fa falta la cultura de l'emprenedoria. I fins i tot així, el país no la podria absorbir tota de cop". Abibatou Banda Fall presideix Arades, una organització que defensa el desenvolupament sostenible al Sahel. Amb base a Saint Louis, és testimoni de l'especial conjunció de motius per fugir cap al Nord que la zona reuneix.

El front marítim de Saint Louis és l'anomenada Llengua de Barbàrie, una llenca de terra entre el riu Senegal i l'oceà Atlàntic on es concentren en condicions de salubritat mínima més de 30.000 persones, pescadors que es traspassen la cultura de la pesca de generació en generació. "És una feina dura. Quan tens vint anys has de tenir ja un fill, perquè quan en tens 40 la barca i les xarxes són una feina massa dura i necessites un relleu amb la força dels vint anys", ens diu un pescador de l'enclavament de Guet N'Dar, un dels assentaments amb més densitat de població de tot l'Àfrica Occidental.

Però la mar no els dona peix i la misèria es torna encara més esmolada a la Llengua de Barbàrie. La mar que els nega el peix els deixa sense casa.

Saint Louis té ja uns centenars de 'desplaçats climàtics'. L'Atlàntic va 'llescant' l'enclavament de Guet N'Dar i s'endú cases i edificis públics. L'escola i la mesquita ja han estat engolides. I el futur es presenta fosc. (Josep Maria Porta/CCMA)


La pujada del nivell del mar va llimant el poble i les cases queden engolides per l'Atlàntic. L'oceà ha engolit ja un bon nombre vivendes, i edificis públics com l'escola i la mesquita són també sota l'aigua i la sorra.

L'ONU ho atribueix sense reserves al canvi del clima i milers de persones són ja "refugiats climàtics". Uns centenars són en un camp de tendes de Nacions Unides terra endins. Uns altres -ens ho confirma Abibatou Banda Fall- han emprès la navegació cap a Europa. "Ningú ha previst alternatives per als pescadors. Neixen vora el mar, aprenen a relacionar-s'hi i moren vora el mar. I quan el mar no dona peixos i a més a més els escapça el seu espai, no tenen cap més opció que fugir", afegeix.

A la Llengua de Barbàrie, més de 30.000 persones viuen amuntegades en una llenca de terra que el mar es va empassant. Són tots pescadors sense alternatives laborals. La fugida és, en aquesta tessitura, una opció de futur. (Lluís Caelles/CCMA)


Yené Diop, secretaria general d'Arades, destaca el fet que hi hagi un número creixent de dones que marxen en cayuco. "La cultura musulmana diu que l'home és qui es fa càrrec de la família, però aquí qui treballa del matí a la nit per tirar una casa endavant són les dones. I les que marxen a Europa, crec que ho fan perquè aquí han esgotat els recursos per fer-ho i confien, fins i tot sabent que tenen poques possibilitats d'arribar, que allà tindran eines per fer-ho".


Un sistema educatiu que perpetua la paràlisi i la dependència exterior

El centre de Formació Professional Frédéric Ozanam, vinculat a l'ONG Mains Ouvertes és al cor del barri de Warang, una zona deprimida a tocar de la platja de Mbour, un dels ports de sortida de cayucos cap a les Canàries.

El centre té 180 alumnes en les diferents disciplines que ofereix: cuina, mecànica, energia solar, electricitat i costura. "El que fem és ensenyar als joves oficis que el mercat laboral reclama; coneixements que els donin autonomia per dirigir les seves vides. I, en un futur, aquests joves, amb uns recursos propis, hauran de ser capaços de donar autonomia al Senegal", ens explica Gilbert Magnier, el seu director.

Magnier sostè que el país té tres pilars sobre els quals construir-se: la pesca i l'agricultura, el turisme i la construcció d'infraestructures. Tots tres sectors, ara mateix, teledirigits majoritàriament des de l'exterior. Mentre el model es dirigeixi des de fora -sosté- el Senegal serà un país que aportarà matèria primera, adquirida i transformada a fora, i retornada per ser consumida i pagada al Senegal. Fins i tot competint i fent fora del mercat iniciatives locals.

El sistema educatiu senegalès presenta greus disfuncions. Malgrat que l'educació és formalment obligatòria fins als 12 anys, aproximadament el 20% d'infants no arriben a anar mai a l'escola. Dels que ho fan, només la meitat acaben la formació obligatòria. La taxa d'analfabetisme al país frega el 50%. I els pocs llicenciats universitaris tenen un títol a la mà sense teixit econòmic que el necessiti. Els títols són un paper que no serveix al país, i menys encara fora.

Al centre de FP Frédéric Ozanam ensenyen oficis amb demanda al país, com el d'electricista. El sistema educatiu falla a l'hora d'oferir al país el que es necessita per crear un teixit productiu que pugui fer créixer el Senegal i dotar-lo d'un model propi. (Lluís Caelles/CCMA)

Al centre Frédéric Ozanam insisteixen a distingir somni de quimera. Un somni porta associat un projecte que has d'anar construint dia a dia i a poc a poc. El somni és el que es conrea al centre: aprenentatge lent enfront a l'aposta ràpida de sortida al mar en cayuco.

L'Alphonse estudia electricitat al centre: "Aquí ens ensenyen que és important explicar el secret de l'electricitat. I cal també explicar la manera com te'n pots sortir i tenir èxit a la vida."

 

Decidir marxar és difícil, però decidir tornar, més

Malamine Soly va emprendre el viatge dues vegades. La primera ho va fer per terra. Quan van passar la frontera mauritana i es van endinsar al Sàhara Occidental, la policia marroquina els va aturar, encanonar i abandonar a la seva sort al desert. A la segona se'n va sortir i va viure la vida dels migrants a Europa.

Ara, des del barri de Yeumbeul, a la paupèrrima perifèria de Dakar, i a través de l'organització Dunia Kato en col·laboració amb Open Arms, mira de convèncer els joves que es quedin, "sense negar-los el dret al viatge", matisa. "Moure's és un dret. Qualsevol jove espanyol pot entrar i sortir del Senegal, però als joves senegalesos no els donen visat. Això no se sosté i empeny la gent cap als cayucos."

El barri de Yeumbeul, al raval de Dakar, és ple de joves sense perspectives de millora que són candidats a fugir en cayuco. Open Arms i Dunia Kato hi fan campanyes per dissuadir-los d'emprendre el perillós viatge (Lluís Caelles/CCMA)


Mamadou Dia va arribar a també Europa fugint del seu país. Ara, des del nord del Senegal, a Gandiol, mira de reforçar la baula més dèbil del camí que porta molts joves cap als cayucos: l'educació.

L'organització que ha fundat, Hahatay, contribueix a l'educció d'un miler d'infants i promou un model econòmic sostenible per al país. El fundador de Hahatay diu que cal enterrar el model actual, "marcat des de fora i que només serveix a qui el marca; en el nostre cas a França, antiga potència colonial, a la qual ja li va bé l'estancament al Senegal".

Ningú no té solucions màgiques, però Mamadou Dia deixa anar una proposta provocadora: si Europa permetés l'entrada als senegalesos, de la mateixa manera que el Senegal permet l'entrada als europeus, l'enorme risc de l'aposta que fan els joves als cayucos i que els "obliga" a sortir-se'n i a no retornar potser s'esvairia. I el retorn dels joves passaria a ser un fet assumible. Ara, qui va a Europa ho passa molt malament en cas que arribi, però no pot tornar. Molta gent que hi ha invertit esperances i molts diners depèn de la seva estada a Europa. Si la inversió en esperança i diners és més raonable, el retorn també ho seria. "Ipodríem fer com vosaltres: anar, veure i tornar."

Drassanes de cayucos a Saint Louis. El cayuco s'ha convertit en una eina més enllà de la pesca. L'any passat van arribar a les Canàries 745 cayucos procedents de les costes africanes. Més de 1.800 persones hi van deixar la vida. (Lluís Caelles/CCMA)


Ara fa fred i la mar -ho ha demostrat- assetja amb força les barques. Més endavant, entrada la primavera, la travessa cap a les Canàries revifarà. A les drassanes de Saint Louis, cau la tarda, i la llum rogenca que ve de l'Atlàntic banya l'esplanada on homes, joves i nens feinegen.

Les quilles dels cayucos s'allarguen a terra com espines de peix. A banda i banda, i a cops de martell, s'hi van afegint els folres. El buc del que era una estilitzada piragua va creixent fins a convertir-la en un cayuco de vint-i-cinc metres i "capacitat" per a dues-centes persones. Destinació probable: "El Dorado."

ARXIVAT A:
ÀfricaMigracions

VÍDEOS RELACIONATS

Anar al contingut