ANÀLISI

El rossinyol de Bukowski

Visor recupera un llibre de Bukowski que, en certa manera, trenca amb la fama ferotge de l'autor. Un punt de melangia i d'intimisme, sense perdre, això sí, el segell potent i cru marca de la casa.

Enllaç a altres textos de l'autor Jordi Cervera

Jordi Cervera

Periodista de Catalunya Ràdio i escriptor

Actualitzat

La prestigiosa col·lecció Visor de Poesía acaba de publicar "Ruiseñor, deséame suerte", un llibre de Charles Bukowski traduït i prologat per Eduardo Iriarte.

 

És un dels llibres més unitaris i melancòlics d'un autor que sempre s'ha considerat radical, cru, decadent i un dels principals exponents del realisme brut americà. En aquest cas, però, Iriarte ens presenta un Bukowski que ja comença a entrar en una etapa de cert reconeixement social. És l'any 1972, acaba de publicar la seva primera novel·la, "Carter", l'editorial Penguin l'ha inclòs en la seva antologia de poetes moderns i comença a gaudir d'un cert benestar vital que, malgrat tot, no passa al paper.

 

Es mostra una manera d'encaixar la vida que, si bé no lliga amb el pessimisme d'altres poetes contemporanis, està tintada d'una espècie de pena crònica, i aquest rossinyol del títol li serveix de metàfora per enfrontar-se a les seves pors, analitzar-les i, finalment, sortir-ne triomfant en un gir inesperat i sorprenent, propi del poeta.

Anar al contingut