El règim caurà
Els sirians volen liquidar el règim dels Al-Assad. Nou dies al país, per primera vegada en setze mesos de revolta, potser no donen per gaire, però són prou per arribar a aquesta conclusió. Volen acabar amb la segona generació d'una dictadura que mal governa i destrueix aquest país mil·lenari des de fa 42 anys.
Enllaç a altres textos de l'autor 
Joan Roura
El corresponsal de TV3 al Caire.
Els sirians volen liquidar el règim dels Al-Assad. Nou dies al país, per primera vegada en setze mesos de revolta, potser no donen per gaire, però són prou per arribar a aquesta conclusió. Volen acabar amb la segona generació d'una dictadura que mal governa i destrueix aquest país mil·lenari des de fa 42 anys.
Els sobren motius: 20.000 morts, gairebé 300.000 refugiats, més de 2.000.000 de desplaçats. Tot xifres a la baixa. I a més, destrucció massiva de barris dins de les principals ciutats: Damasc, Homs, Hama, Alep.
Tot el que durant la revolta hem anat explicant des de Barcelona gràcies a les imatges de videoactivistes ha quedat confirmat aquests dies. Desenes de testimonis ens han explicat el mateix patró d'espoli, violacions, matances. Allà on la gent aixeca la veu contra el règim, hi apareix l'exèrcit: primer bombes, després una infanteria peculiar, la Shabiha -literalment, els "espectres"-. Una milícia paramilitar armada i orquestrada per qualsevol de la desena de serveis de seguretat, amb permís per aterrir la població amb els abusos més brutals. Preu: 300 euros al mes per home, a més del que es puguin endur pel seu compte. Els detalls, ens els va donar directament un dels "shabiha" presoners.
No és tan estrany per a un espanyol de certa edat que el seu propi exèrcit li bombardegi la casa. Però, en ple segle XXI, els militars sirians que cobren i roben de l'erari públic estan portant el país 30, 40, 50 anys enrere. Per un sirià -en aquest cas una siriana-, acostumat a pensar en Israel com en l'"enemic", ha de ser molt dur declarar davant de càmera: "El que ens estan fent no ho fa ni Israel als palestins." La senyora viu a Alep, potser -com deia un col·lega italià- l'Stalingrad d'aquesta guerra.
Alep és una ciutat clau. El règim caurà, de ben segur. El geni de la ràbia popular ja ha sortit de la llanterna i no el podran tornar a tancar. Però la seva agonia depèn del control d'aquesta ciutat, que és el cor econòmic del país. Parlant fora de càmera amb un comandant desertor, i ara oficial de l'Exèrcit Sirià Lliure, ens deia que, si aconsegueixen "alliberar" del tot la ciutat, seria qüestió de setmanes. Si perden Alep, deia, el conflicte s'enquistarà i el règim pot aguantar dos o tres anys.
El règim caurà. Però, com més temps trigui, a part d'augmentar la destrucció i el patiment dels sirians, més difícil serà la transició. En primer lloc, perquè augmentarà la rancúnia entre les diferents comunitats, sobretot entre la majoria sunnita revoltada i la minoria alauita que ha dominat i domina el país. Però hi ha un altre factor clau: les desavinences dins l'oposició. Els sirians que lluiten i moren dins el país cada vegada desconfien més del Consell Nacional Sirià, els polítics i militars que aspiren a tenir el poder un cop guanyi l'Exèrcit Sirià Lliure. Molt similar al que va passar durant la primera Intifada palestina, entre els que tiraven les pedres i l'OAP a l'exili, que practicava, deien, la "revolució dels jets i dels hotels".
Ens n'anem de Síria, temporalment. Però ara sí que podrem escriure des de Barcelona amb els records de les cares, les paraules, els gestos d'aquesta gent que constantment ens demanava ajuda. Ajuda per fer arribar la seva veu a tot el món. En tenim les paraules. Les imatges, una altra vegada a partir d'ara, ens les serviran els que es juguen la vida perquè els informatius no s'oblidin del seu país.
Fins aviat.
Els sobren motius: 20.000 morts, gairebé 300.000 refugiats, més de 2.000.000 de desplaçats. Tot xifres a la baixa. I a més, destrucció massiva de barris dins de les principals ciutats: Damasc, Homs, Hama, Alep.
Tot el que durant la revolta hem anat explicant des de Barcelona gràcies a les imatges de videoactivistes ha quedat confirmat aquests dies. Desenes de testimonis ens han explicat el mateix patró d'espoli, violacions, matances. Allà on la gent aixeca la veu contra el règim, hi apareix l'exèrcit: primer bombes, després una infanteria peculiar, la Shabiha -literalment, els "espectres"-. Una milícia paramilitar armada i orquestrada per qualsevol de la desena de serveis de seguretat, amb permís per aterrir la població amb els abusos més brutals. Preu: 300 euros al mes per home, a més del que es puguin endur pel seu compte. Els detalls, ens els va donar directament un dels "shabiha" presoners.
No és tan estrany per a un espanyol de certa edat que el seu propi exèrcit li bombardegi la casa. Però, en ple segle XXI, els militars sirians que cobren i roben de l'erari públic estan portant el país 30, 40, 50 anys enrere. Per un sirià -en aquest cas una siriana-, acostumat a pensar en Israel com en l'"enemic", ha de ser molt dur declarar davant de càmera: "El que ens estan fent no ho fa ni Israel als palestins." La senyora viu a Alep, potser -com deia un col·lega italià- l'Stalingrad d'aquesta guerra.
Alep és una ciutat clau. El règim caurà, de ben segur. El geni de la ràbia popular ja ha sortit de la llanterna i no el podran tornar a tancar. Però la seva agonia depèn del control d'aquesta ciutat, que és el cor econòmic del país. Parlant fora de càmera amb un comandant desertor, i ara oficial de l'Exèrcit Sirià Lliure, ens deia que, si aconsegueixen "alliberar" del tot la ciutat, seria qüestió de setmanes. Si perden Alep, deia, el conflicte s'enquistarà i el règim pot aguantar dos o tres anys.
El règim caurà. Però, com més temps trigui, a part d'augmentar la destrucció i el patiment dels sirians, més difícil serà la transició. En primer lloc, perquè augmentarà la rancúnia entre les diferents comunitats, sobretot entre la majoria sunnita revoltada i la minoria alauita que ha dominat i domina el país. Però hi ha un altre factor clau: les desavinences dins l'oposició. Els sirians que lluiten i moren dins el país cada vegada desconfien més del Consell Nacional Sirià, els polítics i militars que aspiren a tenir el poder un cop guanyi l'Exèrcit Sirià Lliure. Molt similar al que va passar durant la primera Intifada palestina, entre els que tiraven les pedres i l'OAP a l'exili, que practicava, deien, la "revolució dels jets i dels hotels".
Ens n'anem de Síria, temporalment. Però ara sí que podrem escriure des de Barcelona amb els records de les cares, les paraules, els gestos d'aquesta gent que constantment ens demanava ajuda. Ajuda per fer arribar la seva veu a tot el món. En tenim les paraules. Les imatges, una altra vegada a partir d'ara, ens les serviran els que es juguen la vida perquè els informatius no s'oblidin del seu país.
Fins aviat.
