El pigment blau en una dent, nova pista sobre el paper de la dona a l'Edat Mitjana

Podien semblar simples restes de color blau en una dentadura. Però per a un equip d'arqueòlegs s'han convertit en una troballa que dona dades sobre un fet històric poc documentat: el paper de les religioses en la còpia i la il·lustració de llibres durant l'Edat Mitjana.

Durant molt de temps es va assumir que les còpies i il·lustració de llibres en els monestirs els feien bàsicament homes. Dels exemplars anteriors al segle XII que es conserven, només un 1% es poden atribuir a dones. En els darrers anys s'han fet descobriments que han posat en dubte aquesta idea. S'ha vist que en llocs com les actuals Àustria i Alemanya hi havia moltes dones, als monestirs, que eren tant productores com consumidores de llibres.

El problema és que sobreviuen pocs llibres anteriors al segle XII i que els escribes tenien tendència a no signar les seves obres. Això ha fet molt poc visibles les dones que duien a terme aquesta feina cabdal abans de la invenció de la impremta.

La clau, en una dent

Ara, una dent aporta noves dades. La van descobrir el 2014 i correspon a una dona que estava enterrada a la vora d'un complex d'església i monestir medieval conegut com Dalheim, al sud-oest d'Alemanya. Un equip internacional, encapçalat per Christina Warinner, de l'Institut Max Planck per a l'estudi de la Ciència de la Història Humana a Jena, n'ha fet un estudi aprofundit. Els resultats es publiquen a la revista "Sciences Advances".

Segons les anàlisis, la dona devia morir entre els anys 997 i 1162. El que va cridar l'atenció dels investigadors va ser la presència d'un càlcul dental, una calcificació que es produeix per l'enduriment de les plaques dentals dipositades per la saliva. Era d'un blau molt viu.

Els autors van analitzar el càlcul i van constatar que es tractava del pigment ultramarí, obtingut a partir d'una roca anomenada lapislàtzuli. Es tracta d'un pigment d'alta qualitat i molt apreciat. A la natura, els pigments blaus són relativament escassos. Dels pocs que es coneixien a l'edat mitjana, el més apreciat, de llarg, era l'ultramarí. Era brillant i molt estable, fins i tot a altes temperatures.

S'obtenia a partir del lapislàtzuli, una roca que només es trobava en una regió de l'Afganistan. La seva qualitat i la llunyania de la matèria primera li donaven un preu molt elevat. Juntament amb l'or i la plata, es reservava per a manuscrits molt valuosos i només l'utilitzaven escribes i pintors de gran nivell.

Els científics també van observar que n'hi havia restes a altres dents. La deducció dels autors és que la dona havia assimilat els càlculs en diferents moments, i no una sola vegada.

A què es dedicava aquella dona?

Un cop establert tot això, la pregunta era òbvia: com podia ser que aquella dona enterrada vora un monestir tingués a les dents restes d'un pigment tan car i valuós?

Els investigadors van proposar quatre possibles respostes. Podia ser una escriba que copiava llibres o una il·lustradora que els embellia. Podia haver treballat en la preparació del pigment, fos per usar-lo ella o per a altres escribes. Potser havia consumit lapislàtzuli com a medecina, perquè a aquesta roca se li atribuïen propietats màgiques i sanadores. O fins i tot podia ser que hagués besat devotament llibres il·lustrats per altres persones, un fet que ha estat documentat.

Els autors van considerar molt improbables les dues darreres. No hi ha proves que en aquella època en aquella zona d'Europa es fes servir el lapislàtzuli per guarir. I la pràctica de besar imatges no es va començar a fer fins dos o tres segles després. Per això, consideren que la causa més probable era que la dona fos una escriba que utilitzava el pigment, o bé que el preparava.

Es tracta de la prova directa més antiga de l'ús del pigment per una religiosa a Alemanya. Per als arqueòlegs, el descobriment té molta importància, perquè hi ha molt poca informació sobre dones escribes i sobre els llibres que van produir entre els segles VIII i XII.

Fins ara només es coneixien cinc dones escribes actives en aquella època. La troballa indica que n'hi devia haver més. Pels autors, l'anàlisi dental pot ser un mètode que aporti noves proves. I consideren que el cas de Dalheim planteja la pregunta de quantes dones que s'havien dedicat a aquesta activitat deuen restar encara ignorades per la història.