El perillós joc del president de Turquia

El president turc, Recep Tayyip Erdogan, vol deixar molt clar a seguidors i opositors qui són els seus màxims enemics. Des d'aquest divendres en té un de nou: Estat islàmic, el grup jihadista al qual fins ara havia, com a mínim, deixat fer tancant els ulls o, com creuen moltes capitals occidentals i els kurds, havia ajudat. Per això divendres va ordenar a la seva aviació d'atacar per primer cop objectius d'Estat Islàmic a Síria. I va anunciar que Turquia se sumava a la coalició internacional que lidera els Estats Units, i autoritzava els estats membres a usar les bases aèries turques per bombardejar, des d'allà, les forces d'Estat Islàmic a Síria i l'Iraq.

Tot plegat semblava inevitable després que quatre dies abans Estat Islàmic massacrés 32 ciutadans turcs en l'atemptat de Suruç. I més quan els Estats Units feia mesos que el pressionaven perquè se sumés a la lluita contra els jihadistes. Després de Suruç, ja no podia tenir excuses.

Però Erdogan continua tenint un altre màxim enemic, i vol que tant els seus partidaris com els seus enemics polítics ho sàpiguen: aquest màxim enemic és el de sempre: la guerrilla kurda del PKK, que reclama l'autonomia del Kurdistan turc i, per extensió, les ànsies de més llibertat dels 14 milions de kurds que viuen a Turquia. Aquest és l'enemic de tota la vida. I perquè ningú no dubti que ho continua sent, aquest dissabte ha ordenat de bombardejar les bases que el PKK té al Kurdistan iraquià. És el primer cop que ho fa des de l'inici de la treva, el 2013.

Es dóna el cas que la principal oposició d'Estat Islàmic sobre el terreny, els únics que els han parat els peus i que els han fet retrocedir infligint-los severes derrotes, són el PKK i els seus aliats: els guerrillers del PYD kurd sirià i els peixmerges o milicians kurds del Kurdistan iraquià. El Pròxim Orient és massa complex perquè es compleixi la màxima tan repetida que "l'enemic del teu enemic és el teu amic". Per Erdogan, enemics ho són tots: Estat Islàmic (des d'ara), els kurds (des de sempre) i el règim sirià de Bashar al-Assad (des que va rebutjar la seva mediació per buscar una sortida negociada amb l'oposició).

Erdogan pren l'opció més arriscada: atacar en dos fronts alhora: Estat Islàmic i els seus oponents, el PKK, mentre manté la negativa absoluta a negociar amb el tercer en discòrdia, Bashar al-Assad. Realment és aquesta, l'opció d'Erdogan? També podria ser que el bombardeig de les bases del PKK a l'Iraq fos una operació de càstig aïllada per acontentar els sectors "durs" del seu partit islamicoconservador AKP i de l'exèrcit turc, recelosos davant el pas d'atacar els islamistes jihadistes. Caldrà veure si aquests atacs tenen o no continuïtat. O al revés, que els atacs contra Estat islàmic siguin una pantalla per als veritables objectius d'infligir un cop mortal als moviments kurds.

Sigui com sigui, aquest joc d'Erdogan el pot portar a enfrontar-se amb el seu principal aliat dins l'OTAN: els Estats Units. Perquè per al president Barack Obama, els kurds són la peça clau per vèncer Estat islàmic sobre el terreny a Síria i l'Iraq. La peça clau i l'exemple a seguir per altres. Divendres mateix, el seu secretari de Defensa era a Irbil planificant operacions amb el president del Kurdistan autònom iraquià. I davant dels soldats nord-americans, va dir: "Estem intentat d'aconseguir una derrota esclafadora. I això només es pot aconseguir amb la gent que viu aquí. Aquest és el secret".

Els perills, ara per ara, per a Turquia? Que a la possible onada d'atemptats terroristes comesos com a revenja pels jihadistes d'Estat Islàmic se sumin un nou enfrontament militar amb la guerrilla del PKK –amb fa uns anys que negocia un acord de pau definitiu- i la violència social de la població kurda al carrer.