El negoci de les fronteres: el model de l'"Europa fortalesa" que va néixer a Espanya

El control de la immigració com a negoci beneficia quatre grans corporacions, segons els estudis: Indra, Leonardo, Thales i Airbus
El negoci de les fronteres: el model de l'"Europa fortalesa" que va néixer a Espanya

El negoci de les fronteres: el model de l'"Europa fortalesa" que va néixer a Espanya

El control de la immigració com a negoci beneficia quatre grans corporacions, segons els estudis: Indra, Leonardo, Thales i Airbus
Cèlia Cernadas Actualitzat
TEMA:
Migracions
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Avions, vaixells, radars, satèl·lits, sensors de moviment i de calor, concertines, sistemes de vigilància marítima, equipament biomètric. La política europea d'immigració descansa avui en sofisticats sistemes tecnològics per impedir que els immigrants arribin al continent. Una política de blindatge -el que s'ha batejat com l'"Europa fortalesa"- que descansa en dos eixos: control fronterer estricte i externalització de fronteres a països del nord d'Àfrica, com el Marroc o Líbia, a qui s'equipa per funcionar com a gendarmes d'Europa.

Aquesta estratègia ha convertit la immigració en un negoci del qual avui, a Europa, es beneficien sobretot quatre grans corporacions, segons conclouen nombrosos estudis: l'espanyola Indra, la italiana Leonardo, la francesa Thales i la panaeuropea Airbus.

Estan aquestes empreses definint les polítiques d'immigració de la UE? "Sí", -respon Mark Akkerman, investigador del centre Stop Wapenhandel. "Com a mínim, són molt influents i constitueixen un lobby molt efectiu. Les polítiques actuals, la manera com a l'immigrant se'l presenta com una amenaça que s'ha d'afrontar amb mitjans militars, és un discurs que la indústria ha estat intentant imposar des de fa anys".

 



El negoci en xifres

Després de la caiguda del Mur de Berlín i la fi de la Guerra Freda, "la indústria militar europea va entrar en una crisi històrica", recorda Martin Lemberg-Pedersen, professor de Global Refugee Studies de la Universitat d'Aalborg, a Dinamarca, i expert en indústria migratòria.

"Des de llavors hem vist com floreixen nous mercants emergents. Productors tradicionals d'armes o altres que es dedicaven a serveis de seguretat, s'han desplaçat cap a la indústria del control fronterer"

El procés ha estat progressiu i va eclosionar amb la crisi dels refugiats del 2015. "Aquesta és una indústria que mou milers de milions", afegeix Lemberg-Pedersen.

Tots els experts consultats per aquest reportatge, però, es queixen del mateix: parlem d'un sector molt opac. "Han existit moltes temptatives d'estudiar quants diners s'estan invertint en el control de fronteres i és molt difícil trobar aquesta informació", denuncia Lorenzo Gabrielli, membre del Grup d'Investigació sobre Immigració GRITIM de la UPF.

"Les partides que es programen per a aquestes despeses estan molt fragmentades i això no es fa per mala organització, sinó per dificultar el control i la responsabilitat política"


Espanya, precursora

En el cas d'Espanya, el col·lectiu PorCausa va investigar durant un any la indústria migratòria intentant desxifrar el laberint de pressupostos i licitacions de contractes. Un procés que el periodista i membre del col·lectiu Gonzalo Fanjul qualifica d'"infern". L'informe resultant -i Fanjul ja adverteix que falten coses- conclou que en els dos últims marcs pressupostaris de la UE, entre 2007 i 2020, Espanya ha destinat fins ara, de fons propis i fons europeus, 896 milions d'euros a projectes de control de fronteres i detenció i expulsió d'immigrants.

Aquí s'inclou la implantació de la política comuna de visats, cooperació amb tercers països del nord d'Àfrica, nous Centres d'Internament d'Estrangers CIE -els pressupostos de l'Estat 2019 preveuen com a objectiu "prioritari" la construcció de centres a Madrid, Màlaga i Algesires- o plans per crear l'especialitat de policia de fronteres, entre altres. La joia de la corona és el SIVE, el Sistema Integrat de Vigilància Exterior, que gestiona la Guàrdia Civil i que ha estat el model del sistema EUROSUR.

"Espanya s'ha inventat el model. Durant la crisi dels "cayucos" dels anys 2005 i 2006, Espanya, en part en resposta a la deixadesa de la UE, va posar en marxa aquest model de securitització i externalització de la política de fronteres" amb acords amb el Marroc i altres països del nord d'Àfrica, contextualitza Fanjul.

L'informe de PorCausa s'afegeix al que al 2016 van publicar els investigadors Anna López Sala del CSIC i Dirk Godenau de la Universitat La Laguna sobre l'activitat privada en el control migratori a Espanya. Tots dos ofereixen moltes xifres. Per exemple, que el govern espanyol paga entre 25 i 50 milions d'euros anuals en concepte de vols de deportació. I que va abonar més de 60 milions d'euros entre 2005 i 2015 a diverses empreses per construir i mantenir infraestructures de fronteres, sobretot a Ceuta i Melilla.
 



Fabricants d'armes i gegants tecnològics

Qui i com són aquestes companyies adjudicatàries? A nivell europeu, les més beneficiades "són les grans empreses d'armes", denuncia Akkerman. Leonardo, Airbus i Thales, ens recorda, són 3 dels 4 grans fabricants d'armament d'Europa i exporten al Pròxim Orient i el nord d'Àfrica, d'on provenen molts dels immigrants i refugiats.

En el cas concret d'Espanya, el gegant de la tecnologia Indra encapçala el rànquing, segons les investigacions esmentades. Contactada per Catalunya Informació, la companyia va respondre, per correu electrònic, que no donava entrevistes sobre la seva activitat en el sector de la immigració i puntualitzava:

"Indra centra el seu negoci en la vigilància i el control del trànsit marítim i no en el control de fronteres terrestres. El transport marítim és la principal via d'importació/exportació de mercaderies del món i una important font de recursos per a molts països"

Amper, Dragados, Ferrovial, Air Europa, Swift Air, Eurocopter, Atos, Siemens, Telefónica, Informática El Corte Inglés.. Són altres noms que figuren a la llista. A Málaga, per cert, hi té la base l'única fabricant europea de concertines, els filats amb ganivetes que coronen la frontera a Ceuta i Melilla.

 

 

Interessos lligats

Si ens centrem en els grans gegants europeus, ens trobem amb corporacions molt vinculades als seus Estats respectius. Indra, per exemple, compta amb un 18,7% de participació pública a través de la SEPI. El segon grup industrial més gran d'Itàlia, Leonardo -adjudicatari de diversos contractes europeus de seguretat a Líbia, entre molts altres- també està participat per l'Estat. I també la gegant francesa Thales, que ha implantat, per exemple, els sistemes d'identificació biomètrica al Marroc.

Una relació estreta que acaba convertint els Estats en ostatges, adverteix la professora de la Universitat de Nottingham i experta en Dret Daria Davitti:

"Aquestes empreses no són només indispensables per implementar les polítiques que elles mateixes han ajudat a dissenyar. Són també importants contribuents als pressupostos de cada país en l'aspecte fiscal, per exemple. Per això serà difícil trobar la voluntat necessària per regular-les com cal"


Com pressionar a Europa: els lobbies

Aquestes corporacions, a més, no estan aïllades. Els dos grans lobbies europeus del sector són l'Organització Europea per a la Seguretat (EOS) i l'Associació d'Indústries Aeroespacials i de Defensa d'Europa (ASD). Totes les corporacions esmentades formen part d'aquests lobbies. Els directors generals d'Indra, Leonardo i Airbus van ser membres de l'anomenat Grup de Personalitats que la CE va crear el 2016, -després de la crisi de refugiats-, perquè l'assessoressin en política de seguretat i defensa, àmbit on s'inclou la immigració.

Com en altres sectors, aquí també es produeix el fenomen de les portes giratòries. "Els mateixos actors es van movent per tots els organismes públics i privats implicats en el control fronterer, fins al punt que resulta molt difícil distingir quin interès s'està defensant", alerta Lemberg-Pedersen.

Polítics, funcionaris i empreses es troben en fires i jornades dedicades a la indústria de seguretat i defensa. "Totes aquestes grans empreses es reuneixen sovint amb funcionaris de la Comissió Europea. Airbus, per exemple, ha fet 140 reunions d'aquest tipus en els últims quatre anys" -denuncia Akkerman-. "Fa molt temps que aquests lobbies pressionen perquè s'expandeixi l'agència Frontex, i això és exactament el que s'ha estat fent en els últims dos anys".


El pressupost es multiplica

Efectivament, des que va començar a funcionar, el 2005, el pressupost de l'Agència Europea de Fronteres i Costes FRONTEX s'ha multiplicat per 50: de 6 a més de 300 milions d'euros. Brussel·les planeja que, en el pròxim pressupost 2020-2027, aquesta xifra arribi als 1.000 milions i que l'agència acabi comptant amb 10.000 guàrdies costaners propis. Els vaixells de FRONTEX patrullen el Mediterrani en diverses operacions, com Minerva -amb les autoritats espanyoles- o Sophia -on ha col·laborat l'OTAN-.

Més diners per a Frontex i més diners en general. En conjunt, el pressupost europeu de seguretat fronterera i gestió de refugiats fins al 2027 es triplica, fins als 33.000 milions d'euros. Només el pressupost del Fons Europeu de Seguretat Interior creixerà a partir del 2021 a un ritme de 200 milions d'euros anuals. Altres instruments, com el nou Fons Europeu de Defensa o el programa Horizon 2020, estan prioritzant projectes de recerca en seguretat, molts vinculats a la immigració. Per exemple, l'Ocean 2020, pensat desenvolupar drons de vigilància marítima.


La frontera com a espectacle

"Analitzant aquestes dinàmiques, es nota que l'objectiu no és tant reduir el nombre d'immigrants que arriben, sinó desplegar un joc més simbòlic"- conclou Gabrielli. "És un joc d'espectacle, on la frontera i la immigració tenen una funció legitimadora del poder polític".

Els experts consultats alerten que la privatització del control migratori, el blindatge de fronteres i l'obsessió amb la seguretat afecten els mecanismes de supervisió democràtica -qui es fa responsable de potencials abusos dels drets humans?- i acaben tenint efectes paradoxals. En lloc d'ofegar les màfies, com pretendria Brussel·les, aquestes acaben beneficiant-se'n: els immigrants opten per rutes més perilloses per esquivar els controls.

 


Implicacions ètiques

Fanjul considera que "som davant un debat més ampli, el de la dimensió ètica de determinats negocis", i recorda el cas recent de Navantia i les exportacions de fragates per a la guerra del Iemen. "Aquestes companyies i els seus accionistes han de ser conscients que col·laboren amb una indústria que molt habitualment incompleix obligacions de protecció dels estats", adverteix el periodista.

Davitti demana que els ciutadans reaccionin. "Arreu de la UE existeix molta mobilització per exigir més responsabilitat a les empreses, però sempre mirem el sector manufacturer, el de la moda... Ara no parlem de les nostres sabates, sinó de les nostres fronteres, de com tractem la gent que es mou, i de com fem que la seva vida sigui terrible".

ARXIVAT A:
Migracions Unió Europea

ÀUDIOS RELACIONATS