ANÀLISI

El món es mou, i més que es mourà el 2014

Actualitzat
Entrem al 2014. Com és costum, els analistes miraran de predir per on anirà el món i quins seran els esdeveniments més importants que l'any ens depararà. I un bon mètode de reflexió és mirar enrere per veure quines han estat les sorpreses de l'any que ha acabat, allò que ningú o gairebé ningú va preveure. Perquè en el que no s'esperava s'hi amaguen, molt sovint, els corrents soterranis que mouen la humanitat.

I si fem aquest exercici de repassar les sorpreses del 2013, en trobem ràpidament dues que, en el fons, vénen a ser la mateixa. La primera, la generalització arreu d'una forma nova de protestes socials dels ciutadans descontents amb els seus governants. La segona, l'elecció d'un jesuïta llatinoamericà d'un tarannà innovador com a nou papa, després de la dimissió de Benet XVI al·legant que no tenia prou forces per encarar els canvis que l'Església catòlica necessitava. D'entrada, pot costar trobar-hi punts en comú. Però en tenen molts. Intentarem explicar-los.

La manera tradicional de fer política està en crisi. I els polítics, a nivell mundial, encara no se n'han adonat. Els ciutadans, descontents amb uns dirigents cada dia més tancats en les seves torres de marfil, s'organitzen per la xarxa i per Internet i surten al carrer a protestar. Volen ser ciutadans actius. No es conformen, ja, votant cada quatre anys ni als països on ho poden fer. I això passa tant en les societats riques, on l'estat del benestar es veu amenaçat, com en els països emergents, on la societat no veu que el creixement de la riquesa no beneficia tothom per igual.

El fenomen no és nou, és veritat. No ha començat aquest 2013. Té les arrels en les primaveres àrabs, els moviment Ocuppy Wall Street, els indignats a Espanya i les protestes socials a Grècia, Portugal i altres països mediterranis castigats per la crisi i les polítiques d'austeritat imposades des d'Alemanya. Però durant aquest any 2013 s'han estès molt. Són les protestes a la plaça Tahrir contra l'estil dictatorial de governar de Mohamed Mursi i els Germans Musulmans. Són les protestes a la plaça Taksim d'Istanbul i altres ciutats turques contra l'estil autoritari d'Erdogan. Són les protestes als carrers del Brasil en contra del mal funcionament dels serveis públics i del malbaratament de diners en la preparació del Mundial de Futbol. I són també les protestes a Ucraïna en contra de la corrupció del govern i a favor d'una aproximació a Europa, vista com a sinònim de llibertat i prosperitat.

És un fenomen molt més generalitzat del que es pensa i que adopta formes diferents segons els països. A l'Índia s'ha vist amb les protestes populars contra la passivitat oficial davant les violacions col·lectives de noies i la victòria del nou partit anticorrupció Home Normal, per sobre dels partits tradicionals, en les eleccions locals per governar la ciutat de Nova Delhi. O als Estats Units amb l'elecció, també contra tot pronòstic, del demòcrata Bill de Blasio com a nou alcalde de Nova York, en contra dels candidats de l'establishment. A Espanya es manifesta amb les campanyes de resistència passiva de les Plataformes d'Afectats per la Hipoteca i d'Afectats per les Preferents. I a Catalunya, l'explosió del sobiranisme també es pot interpretar com la manera de dir prou d'una societat farta dels seus governants.

L'altra sorpresa de l'any que ha acabat és el canvi a l'Església catòlica, amb l'elecció d'un nou papa que anava amb metro i predicava als suburbis de Buenos Aires. I dèiem que les dues coses tenen molt en comú, perquè aquest cop l'Església catòlica -habitualment tan lenta adaptant-se als canvis- ha tingut olfacte i s'ha avançat als partits polítics tradicionals del món occidental. Ha vist que la societat bull i es mou ràpidament, que la gent del carrer reclama un canvi en la manera de fer les coses, en la forma i en els continguts. Només cal observar els gestos "revolucionaris" que el papa Francesc ha prodigat, i els que promet per a aquest any 2014. L'Església catòlica sembla disposada a adaptar-se a un món en rapidíssima transformació, a diferència de la política tradicional. "Estic convençut d'una cosa: els grans canvis de la història es realitzen quan la realitat es veu no des del centre, sinó des de la perifèria": són paraules del papa Francesc i la revista "La Civiltà Cattòlica" les publicava aquest 2 de gener. Francesc, el papa vingut des de l'Argentina, Llatinoamèrica. La perifèria.

Anar al contingut