El millor amic
D'un humor fi, que ratllava el que estilen els britànics, en Jaume era un tipus de persona d'aquelles que tenen totes les virtuts i molt pocs defectes. Elegant, divertit, honest, treballador i compromès feia que la vida fos més fàcil i que els problemes, quan n'hi havia, es convertissin en un obstacle que sempre es podia salvar.
Un divendres de desembre del 1985 el vaig conèixer. Ell, que havia format part abans d'entrar a TV3 d'aquell "dream team" de periodistes que integraven la redacció del "Dicen": Mir, Hernáez, López Barajas, Codina, Gargallo, Filloy, Ducamp, Sirvent, Sánchez, Vallugera i que eren l'admiració dels marrecs -quan el diari costava tres pessetes- que aspiràvem a ser informadors. Aquella tarda vaig saber instantàniament que acabava de fer un nou amic que seria capaç de no decebre'm mai en divuit anys.
Durant uns mesos tots els que ens l'estimàvem hem lluitat contra la idea d'una malaltia dura, crua i puta, creient que tot això no podia ser cert i que la vida, que ell tant adorava, continuaria fluint al seu entorn. Dilluns vam baixar a Torrevella amb l'Arcadi i en Sirvent amb la intenció de veure'l i fer-li costat, però vam haver de tocar de peus a terra.
No li agradava lamentar-se i prefereixo recordar-lo en aquetlles vetllades alpines amb l'Arcadi, a les tantes de la nit, xerrant, rient i filosofant sobre la vida, la feina, les dones, la política i la gastronomia. O vibrant amb la planificació d'aquells "Gol a gol" que sortien perquè qui els feia hi posava el pit i la il·lusió pròpia dels que saben que estan fent història, la història d'aquesta televisió nacional d'un país, Catalunya, que ell tant s'estimava. O babejant quan parlava de l'Annamari i els seus dos vailets, l'Albert i en Gerard.
Et trobarem a faltar, Jaume.
