El mar català té doble concentració de microplàstics que el Mediterrani peninsular

A les costes catalanes hi ha una concentració mitjana de 180.000 microplàstics per quilòmetre quadrat. Això significa gairebé el doble del valor mitjà en el litoral mediterrani peninsular (100.000 mp/km²). I la costa davant del riu Tordera és on se'n troba la màxima presència: 500.000 microplàstics per quilòmetre quadrat.

Són dades d'un estudi fet pel Grup de Recerca Consolidat en Geociències Marines de la Facultat de Ciències de la Terra de la Universitat de Barcelona, que es publica a la revista Marine Pollution Bulletin.

Els tres autors --Miquel Canals, William P. de Haan i Anna Sànchez Vidal-- també han identificat els tipus de plàstic més abundants: polietilè (54,5 %), polipropilè (16,5 %) i poliestirè (9,7%). Es tracta dels polímers termoplàstics més produïts a tot el món. Suren a l'aigua marina i probablement provenen del continent. El 65% dels que han trobat són translúcids o bé transparents.

L'estudi s'ha fet mesurant la presència de diversos tipus de microplàstics a les costes de Catalunya, Múrcia i Almeria. A part dels citats, també s'hi ha trobat abundància de niló, poliuretà, PET (polietilè tereftalat), PVC i altres plàstics.

Els autors han analitzat prop de 2.500 mostres de materials plàstics obtingudes en diverses campanyes oceanogràfiques. Les característiques dels fragments trobats també han permès fer hipòtesis sobre el temps que el plàstic es queda al mar abans no es degrada o queda enterrat, com explica William P. de Haan:

"Són arrodonits, de mida molt petita (al voltant d'un mil·límetre) i de baix pes específic, i això podria indicar un estat de degradació avançat i, per tant, una llarga permanència en el medi marí."

Si bé la major part dels microplàstics deuen provenir de terra, l'estudi ha identificat per primer cop indicis de materials plàstics d'origen marí; concretament, partícules de pintura dels vaixells.

Els corrents els distribueixen

A les aigües costaneres de Múrcia i Almeria hi ha més varietat de polímers i hi predominen els microplàstics més densos, que s'enfonsen amb més facilitat. En aquests territoris hi ha grans extensions d'hivernacles i molts abocaments incontrolats de plàstics en indrets propers a la costa.

En totes aquestes àrees litorals, els canvis en els corrents afecten la distribució dels microplàstics al mar. Així, el corrent del Nord podria arribar a transportar fins a mil milions de partícules de plàstic per dia, amb un pes total de fins a 86 tones.

L'estudi també descriu, per primer cop fora del laboratori, el gran potencial dels microplàstics per integrar-se als agregats orgànics marins, formats per partícules d'origen orgànic i minerals. Aquest procés podria facilitar l'enfonsament i l'acumulació dels microplàstics poc densos a les fondalades marines. I allà són lluny de l'abast de l'únic agent capaç de degradar-los: la llum ultraviolada de la radiació solar.

Els plàstics que suren a la superfície del mar poden ser ingerits pels organismes marins. Fins i tot el zooplàncton, format per organismes microscòpics, és capaç d'ingerir microplàstics.

Això representa un gran risc per a la salut de la fauna, perquè, a banda dels additius que contenen, els microplàstics poden incorporar compostos tòxics, com metalls i contaminants orgànics.

Contaminants en els dofins

L'elevada contaminació per plàstics també podria explicar l'acumulació de compostos organofosforats --substàncies orgàniques que contenen fòsfor-- en dofins. Així ho revela un altre estudi d'investigadors catalans publicat a la revista "Environmental Research". La recerca s'ha fet al mar d'Alborán, la part més occidental del Mediterrani. És el primer que troba acumulació en dofins d'aquests compostos usats com a plastificants i retardants de flama --substàncies que retarden la propagació de la flama o l'emissió de fums quan es crema un objecte.

El treball ha estat liderat per la investigadora Ethel Eljarrat, de l'Institut de Diagnòstic Ambiental i Estudis de l'Aigua (IDAEA) del CSIC. Hi han participat l'Institut de Ciències del Mar del CSIC, l'Institut Català per a la Recerca de l'Aigua (ICRA) i l'associació CIRCE (Conservació, Investigació i Estudi sobre els Cetacis).

Els compostos organofosforats es van començar a utilitzar als anys 60. El seu ús va augmentar quatre dècades més tard, quan van ser proposats com a alternativa als PBDE, uns retardants de flama que van ser prohibits per la seva toxicitat. Són menys tòxics que els seus predecessors, però diversos estudis mostren que poden causar danys neurològics, interferències en el sistema endocrí, càncer i problemes de fertilitat.

Per això és preocupant que se n'hagi detectat en tots dels dofins analitzats. Dels dotze individus que tenien aquests compostos acumulats al greix, set també en tenien a les mostres de cervell. Això indica que poden travessar la membrana hematoencefàlica i penetrar al cervell. També n'han trobat als músculs i al fetge, que és on n'hi havia menys concentració.

Tot això representa una amenaça més, com explica Joan Giménez, de l'Institut de Ciències del Mar:

"La presència d'aquests contaminants se suma a la llarga llista d'amenaces que presenta aquesta subpoblació de dofí comú del Mediterrani, entre les quals destaquen la sobrepesca i els canvis ambientals."

Els plàstics, una altra font

Els científics també han comparat la quantitat de compostos organofosforats amb les concentracions d'halogenats, que també es fan servir com a retardants de flama. La incidència d'aquests hauria de ser superior, perquè representen al voltant del 30% de la producció global de retardants de flama --el doble que els organofosforats.

Malgrat això, els nivells són semblants per a les dues famílies de contaminants. Això es podria explicar perquè els organofosforats provenen també d'alguna altra font. Com que també es fan servir com a plastificants, aquest podria ser l'origen d'una part dels organofosforats, com explica Renaud de Stephanis, de CIRCE:

"Si ens centrem a la zona del mar d'Alborán, cal tenir en compte l'impacte del cultiu en hivernacles, que utilitzen gran quantitat de materials plàstics, molts dels quals acaben flotant a la costa marina."

Ho corroboraria el fet que dos dels quatre compostos amb concentracions més elevades corresponen a compostos que únicament s'utilitzen com a plastificants: el TNBP i l'IPPP.