Els joves a Colòmbia diuen prou davant la violència policial en una nova crisi de país

Colòmbia ha vist desaparèixer, en l'últim mig segle, més de 124.000 persones. Són xifres oficials, que el Comitè Internacional de la Creu Roja fa seves i posa en context: el 70%, o sigui 88.500 persones, són casos sense resoldre, no se n'ha trobat els cossos.

Xifres que el país s'ha empassat sense pair, després de cinquanta anys de guerra civil. Els colombians han nascut i crescut durant dècades en un context de violència, sobretot els que viuen allunyats dels grans centres urbans.

La violència de les guerrilles, la violència dels grups paramilitars, però sobretot la connivència i violència dels que oficialment els haurien de protegir -les forces i cossos de seguretat de l'Estat- han marcat les experiències i els pensaments de la gent.

El silenci sovint còmplice dels grans mitjans de comunicació han fet molt, també, en aquest àpat fred i dur de balanços macabres. Els morts colombians han estat sempre polítics, tant si les víctimes eren membres d'un moviment d'esquerres, de dretes, com si no estaven posicionats. De fet, la gran majoria dels desapareguts són camperols de zones remotes, però cobejades per multinacionals agrícoles o pel narcotràfic internacional.

Però en un món hiperconnectat on George Floyd ja no és només un negre assassinat per un policia de Minneapolis, sinó un cas d'injustícia visual global, els joves colombians han dit prou.

Entre els estudiants que es manifesten aquests dies per Bogotà, Medellín o Cali, se senten declaracions que en altres moments podrien semblar senzillament innocents, fins i totes il·luses: "La violència policial és totalment inacceptable. No es justifica la violència contra els que portem pancartes: Ni tan sols contra els que llencen pedres o encenen fogueres. No se'ns pot disparar sense motiu."

El que el país tampoc pot pair és que tornin les desaparicions forçades. Segons el Defensor del Poble, fins al primer dimecres de maig, se n'han denunciat 89 casos; només 2 s'han trobat en vida. La resta continuen com a "desapareguts".

Una setmana de "paro nacional"

Les protestes han començat per la polèmica llei de reforma tributària que el govern d'Ivan Duque havia presentat al Congrés. Una reforma feta sense pactar amb els agents socials, i que pretenia gravar amb més força les classes mitjanes i baixes que a costa de molt esforç familiar i moltes renúncies han aconseguit a poc a poc entrar a formar part de l'economia formal.

Una reforma que no pot arribar en pitjor moment. Els colombians, com a tot arreu del món, han perdut bous i esquelles amb el coronavirus. Confinaments estrictes i tancaments de negocis han fet mal a les economies particulars.

El govern va pal·liar-ho amb un programa d'ajudes anomenat "ingreso solidario", que durant gairebé un any, fins al març, va compensar gairebé 4 milions de famílies amb un pagament mensual per sobreviure. El mateix govern reconeixia dificultats per arribar a 1 milió de colombians que viuen al camp i que senzillament no tenen comptes bancaris on rebre els ingressos.

Una setmana de "paro nacional", de protestes i bloquejos de transportistes, agricultors, estudiants o gent dels "cerros" van obligar el govern a congelar la proposta i fer dimitir el ministre d'Hisenda i el seu equip. I, el més important, va reprendre els programes d'ajudes per als afectats per la pandèmia.

Però la reculada del govern no va fer aturar les protestes de manera automàtica. La flama estava encesa, sobretot amb les proves clares de repressió arreu del país i el bloqueig de la principal carretera de Zipaquirá, que connecta el cor industrial amb la central d'abastiments de Bogotà.

Els tuits del partit d'Ivan Duque -el Partit de Centre Democràtic que va fundar Álvaro Uribe- consideraven les protestes a Cali d'"actes de terrorisme". La narrativa oficial del partit d'extrema dreta vincula l'aturada a un pla del que anomenen "l'esquerra radical i criminal finançada pel narcotràfic" per desestabilitzar la democràcia colombiana. Segons ells, no hi ha motiu per continuar protestant, però encara menys per criticar policies i l'exèrcit per la seva actuació durant les protestes.

La repressió policial

El cert és que durant aquesta setmana d'aturada de país, les forces de l'ordre, especialment els agents de l'Esquadró Mòbil Antidisturbis, l'ESMAD, han perseguit, detingut i en alguns casos assassinat impunement joves que protestaven. Hi ha poca informació oficial i si organitzacions de Drets Humans xifren les víctimes en 31, la Fiscalia parla només d'11 morts mentre n'investiga 7 més i n'ha descartat unes altres 6 en considerar que "no tenen vincle" amb la violència policial.

Però Colòmbia ja no tolera 11 morts, i menys si han estat assassinats a sang freda. Algunes imatges de les que corren per les xarxes socials mostren uniformats disparant a boca de canó contra manifestants indefensos.

Conscients del perill d'un retorn a dinàmiques de violència de vint anys enrere, els representants de les Nacions Unides i la Unió Europea a Colòmbia han recriminat el govern per criminalitzar el dret a la protesta.

La desconfiança cap a les forces de l'ordre colombianes no és gratuïta. El record dels "falsos positius" és recent i permanent. Ho recordaran: més de 6.400 joves innocents assassinats per l'Exèrcit, que després d'enganyar-los amb promeses de feina, els matava i feia passar per combatents de les FARC caiguts en combat. Amb això els soldats es guanyaven permisos i ascensos.