El futur de Lliurona: el poble, aïllat en plena muntanya, reclama un institut

Els veïns de Lliurona gairebé no tenen electricitat, però destaquen que viure en connexió amb la natura encaixa amb el seu estil de vida
El futur de Lliurona: el poble, aïllat en plena muntanya, reclama un institut
Lliurona

El futur de Lliurona: el poble, aïllat en plena muntanya, reclama un institut

Els veïns de Lliurona gairebé no tenen electricitat, però destaquen que viure en connexió amb la natura encaixa amb el seu estil de vida
Marta Masó Actualitzat
TEMA:
Urbanisme
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge

Els 50 veïns de Lliurona han triat viure dalt la muntanya. Gairebé sense electricitat, sense cobertura, sense molts serveis bàsics... però són feliços. Un estil de vida diferent, el dels micropobles, on la tranquil·litat i la connexió amb la natura són les millors avantatges.

Però pateixen pel seu futur. L'objectiu de les famílies és aconseguir que els nens puguin estar-se a l'escola fins els 14 anys, i no hagin de marxar a l'institut quan fan els 12. La Carla Castanyer assegura que Lliurona és un lloc "sense futur":

"El que provoca és que Lliurona esdevé un lloc sense futur, perquè hi ha un punt de trencament que és quan els teus fills tenen dotze anys, que has de marxar d'aquí."

 

Carla Castanyer, veïna de Lliurona

 

Un poble amb les arrels fa 40 anys

Durant la dècada dels 80, un grup de joves va tornar la vida a un poble que anava a desaparèixer, i l'obertura d'una escola reconeguda per la Generalitat va contribuir a estabilitzar el projecte de repoblació.

Un grup de joves s'instal·la a Lliurona als anys 80

 

La Jenny Rothermund és una veïna del poble i destaca viure en un ambient natural:

"Ens agrada viure a Lliurona perquè estem molt a prop de la natura i penso que és molt sa per nosaltres viure a i amb ella. Aquí has de fer la llenya. Has de trobar coses que estiguis feliç amb tu mateixa."

 

Jenny Rothermund, veïna de Lliurona

 

L'Àlex Solé, per la seva banda, destaca que viure a la ciutat no la fa sentir bé:

"Jo escullo estar aquí. No és una obligació. Jo podria viure a baix. No ho vull. No em fa sentir bé. És el que buscàvem i aquí estem"

 

La tranquil·litat i la connexió amb la natura són els millors avantatges de viure a Lliurona


Alguns veïns del poble tenen plaques solars, però per altres l'electricitat és prescindible. Així ho assegura l'Àlex:

"La llum no és necessària per viure. Dormim més, anem amb el sol. I la resta sense res, amb espelmetes. També és un caliu a casa. Ens acollim tots a la xemeneia i és genial."

 

Àlex Solé, veïna de Lliurona

 

Moltes famílies pugen a viure a Lliurona quan tenen fills. Busquen un ambient lliure pels seus fills, on puguin trobar-se amb ells mateixos i estar en contacte amb la natura. Un aspecte molt important per a la Jenny:

"A mi em sembla molt important que els nostres fills sàpiguen qui són ells mateixos i aquí a la natura ho troben"


A casa seva crien cabres, i recentment n'ha nascut una.
 

Naixement d'una cabreta

 

L'Àlex i el seu company van arribar a Lliurona fa quatre mesos, i el seu tercer fill ha nascut al poble. De fet, va néixer a la furgoneta de camí cap a l'hospital.

"Vam posar la calefacció 'a tope' i va ser orgàsmic. Al mig de la muntanya. Va ser preciós."

 

La clau de què el poble sigui tenint futur és que té una escola, tot i que està en un lloc aïllat i de difícil accés. La Carme Virgili va ser una de les una de les primeres mares que va impulsar que Lliurona pogués tenir escola, ara fa uns 30 anys.

"Vam començar la primera escola amb una "rulote" i un tipi que feia de pati. És el cor de Lliurona. Si no, no podríem tirar endavant amb mainada. I a partir d'això també s'ha pogut rehabilitar l'entorn. Tot el que veuen en peu és perquè s'hi ha estat i s'ha rehabilitat. Si no, tot seria a terra."

 

Carme Virgili, veïna de Lliurona

 

Però fer de mestre a Lliurona és molt dur. La instal·lació depèn de la llum del sol, i l'aigua s'ha d'anar a buscar a la font. Amb aquestes condicions no és fàcil trobar docents que estiguin disposats a conduir una hora per carreteres de muntanya per arribar a l'escola. La Pilar Ricart és la directora de l'escola:

"Jo he procurat tenir sempre un tot terreny, perquè per molt que diguin que hi ha una pista asfaltada, quan neva, gela o fa vent, és millor tenir un vehicle gros. És una miqueta amor a l'art, la meva feina, perquè és dur venir fins aquí."

 

Pilar Ricart, directora de l'escola

 

 

ARXIVAT A:
Urbanisme

VÍDEOS RELACIONATS