Objectes en memòria de Gabby Petito a Florida
Objectes en memòria de Gabby Petito a Florida (Reuters/Shannon Stapleton)

El cas Gabby Petito, un nou exemple de la "síndrome de la dona blanca desapareguda"

Diverses veus alerten que els mitjans de comunicació ignoren les desaparicions d'afroamericans, que són el 13% de la població i el 40% dels casos

Elisenda Rovira OlivéActualitzat

Alertes d'última hora, titulars a cinc columnes i informació en directe constant. Els grans mitjans de comunicació nord-americans s'han abocat en la recerca de la influencer Gabby Petito des que va desaparèixer a l'agost. Els últims dies, la troballa del cos l'han cobert mitjans de tot el món, també el 324.cat. Ara, analistes de la comunicació alerten que podria ser un nou cas de la "síndrome de la noia blanca desapareguda".

A l'estat de Wyoming, on diumenge van trobar les restes de la jove de 22 anys, hi van desaparèixer 710 persones indígenes entre el 2011 i el 2020, però els seus casos no van despertar, ni de lluny, el mateix interès mediàtic. És la tònica habitual. "Quin és l'aspecte de la típica persona desapareguda? Segons les notícies als mitjans, és jove, blanca i dona", afirmava un recull de casos de dones negres desaparegudes del diari Montgomery Advertiser el 2019.

Petito documentava a les xarxes socials el viatge en caravana amb el seu nòvio, ara principal sospitós de l'assassinat. El fet de ser coneguda podria explicar l'atenció mediàtica que ha rebut, si no fos que altres víctimes com ella també apareixen molt als mitjans, encara que no fossin prèviament conegudes. El públic nord-americà segueix commocionat els esdeveniments, i és un peix que es mossega la cua: com més s'expliquen casos com aquest, més interès generen.

"Si hi ha una dona blanca desapareguda, ho cobrirem, cada dia", deia irònicament la periodista afroamericana Gwen Ifill, quan fa dues dècades va batejar la "síndrome". Es referia a l'extensa cobertura per part dels mitjans, sobretot de la televisió, de casos de desaparició de dones joves i blanques de classe mitjana-alta, en detriment de les desaparicions de persones d'altres perfils.


S'ha escapat de casa o és un delinqüent

Ben diferent és el cas de Daniel Robinson, un noi afroamericà de 24 anys que va desaparèixer el 23 de juny després de plegar de la feina, al desert d'Arizona. El seu pare, que porta tres mesos buscant-lo sense resultats després de veure com la policia no hi dedicava gaires esforços, explica ara a la CNN que no va aconseguir que sortís a les notícies locals fins al 9 de juliol.

 

Els afroamericans són un 13% de la població dels Estats Units, però representen un 37% del mig milió de desaparicions que hi va haver el 2020, segons l'organització Black and Missing. "La cobertura de les víctimes blanques amb relació a les víctimes pertanyents a minories és molt desproporcionada", alerten.

Ho atribueixen a tres causes: la primera és que quan una criatura pertanyent a una minoria desapareix, normalment no es classifica de seguida com una desaparició sinó que es considera que s'ha escapat de casa. Si qui desapareix és un adult, sovint se'ls associa a bandes, drogues o altres activitats criminals. La tercera causa és la desensibilització: "es creu que les persones desaparegudes pertanyents a minories viuen en condicions empobrides i els crims són un component habitual de les seves vides".

Les dones blanques són tradicionalment retratades com a bones persones, mentre que les dones racialitzades apareixen com a temeràries o d'alguna manera còmplices de les seves pròpies desaparicions. "Es retrata l'ambient on viuen les víctimes blanques com a molt segur, de manera que és xocant que els pugui passar una cosa així. En canvi, les víctimes negres o hispanes se les retrata en ambients molt insegurs, es normalitza la victimització", explica Danielle Slakoff, investigadora sobre justícia criminal i mitjans a la Universitat de l'Estat de Califòrnia, en declaracions al New York Times.

 

ARXIVAT A:
Estats UnitsRacisme
Anar al contingut