El "capo" que ho compra tot
Un cop més, Silvio Berlusconi ha aconseguit el que es proposava. Les normes i pràctiques de l'estat democràtic no són cap obstacle per a un home que utilitza d'una manera cada cop més clara la cobertura que li dóna la democràcia per fer negocis i, sobretot, per evitar uns tribunals que molt probablement el portarien a la presó.
L'últim episodi del berlusconisme, que s'ha incrustat com una paparra en la cultura contemporània d'Itàlia, ha estat comprar el vot de tres diputats rivals per salvar-se d'una situació que el deixaria fora del govern, fora del paraigua que el protegeix de la tempesta dels magistrats. Una pràctica que, a Itàlia, on ja no sorprèn gairebé res, no ha estat gaire condemnada pels mitjans teòricament opositors.
Berlusconi ha actuat com un autèntic "capo", i això no és cap novetat. Ja ho fa habitualment disposant de la carn jove de desenes de senyoretes que li porten a casa els seus col·laboradors, fent ministres i oferint càrrecs a ex-"misses" i hostesses de les seves cadenes de televisió. Un home que constantment assenyala amb el dit periodistes i jutges per silenciar-los, que imposa pràctiques monopolístiques en el panorama dels mitjans de comunicació i que menysprea l'oposició, les institucions, la Constitució i el president de la República.
Però això no és tot, i el més greu és que tot això Berlusconi ho pot fer perquè té un ampli suport popular. Itàlia sembla viure segrestada i amb síndrome d'Estocolm. El país s'ha convertit a una religió laica amb un líder admirat pel fet de ser ric, amic de gent com ell i Vladímir Putin... superb, megalòman, masclista, homòfob, inculte, de la broma i envoltat sempre d'adolescents aspirants al que calgui. Aquest seria l'ideal –segons molts sociòlegs que han estudiat aquest fenomen– de l'home i fins i tot de la dona italians.
Dels vells valors i l'ètica d'un país educat en la rica confrontació de dues cultures –la democristiana i la comunista– sembla que no en queda pràcticament res.
A tot això, cal afegir-hi una oposició de centreesquerra desorientada, amb un fluix lideratge i que no ha sabut trobar l'espai necessari per engrescar un electorat cada cop més abocat al populisme i a la desafecció.
Ara, l'autèntica oposició al berlusconisme prové del seu propi espai, del centredreta que lidera Gianfranco Fini, que ja no pot continuar donant suport a un home que no és un servidor de l'estat, sinó un personatge que se serveix de l'estat per als seus interessos particulars.
Fini prové del feixisme, però, ara per ara, és l'home que té Itàlia més homologable al centredreta europeu.
El "capo" ho compra tot, però la seva majoria parlamentària és fràgil i depèn, en última instància, dels seus milions.
L'horitzó de les eleccions anticipades es va veient cada cop més clar. Mentre Fini dubta, Berlusconi sap que ell ha modelat un electorat fidel i que aquest poderós actiu segueix present al seu costat de cara a una nova cita a les urnes.
L'últim episodi del berlusconisme, que s'ha incrustat com una paparra en la cultura contemporània d'Itàlia, ha estat comprar el vot de tres diputats rivals per salvar-se d'una situació que el deixaria fora del govern, fora del paraigua que el protegeix de la tempesta dels magistrats. Una pràctica que, a Itàlia, on ja no sorprèn gairebé res, no ha estat gaire condemnada pels mitjans teòricament opositors.
Berlusconi ha actuat com un autèntic "capo", i això no és cap novetat. Ja ho fa habitualment disposant de la carn jove de desenes de senyoretes que li porten a casa els seus col·laboradors, fent ministres i oferint càrrecs a ex-"misses" i hostesses de les seves cadenes de televisió. Un home que constantment assenyala amb el dit periodistes i jutges per silenciar-los, que imposa pràctiques monopolístiques en el panorama dels mitjans de comunicació i que menysprea l'oposició, les institucions, la Constitució i el president de la República.
Però això no és tot, i el més greu és que tot això Berlusconi ho pot fer perquè té un ampli suport popular. Itàlia sembla viure segrestada i amb síndrome d'Estocolm. El país s'ha convertit a una religió laica amb un líder admirat pel fet de ser ric, amic de gent com ell i Vladímir Putin... superb, megalòman, masclista, homòfob, inculte, de la broma i envoltat sempre d'adolescents aspirants al que calgui. Aquest seria l'ideal –segons molts sociòlegs que han estudiat aquest fenomen– de l'home i fins i tot de la dona italians.
Dels vells valors i l'ètica d'un país educat en la rica confrontació de dues cultures –la democristiana i la comunista– sembla que no en queda pràcticament res.
A tot això, cal afegir-hi una oposició de centreesquerra desorientada, amb un fluix lideratge i que no ha sabut trobar l'espai necessari per engrescar un electorat cada cop més abocat al populisme i a la desafecció.
Ara, l'autèntica oposició al berlusconisme prové del seu propi espai, del centredreta que lidera Gianfranco Fini, que ja no pot continuar donant suport a un home que no és un servidor de l'estat, sinó un personatge que se serveix de l'estat per als seus interessos particulars.
Fini prové del feixisme, però, ara per ara, és l'home que té Itàlia més homologable al centredreta europeu.
El "capo" ho compra tot, però la seva majoria parlamentària és fràgil i depèn, en última instància, dels seus milions.
L'horitzó de les eleccions anticipades es va veient cada cop més clar. Mentre Fini dubta, Berlusconi sap que ell ha modelat un electorat fidel i que aquest poderós actiu segueix present al seu costat de cara a una nova cita a les urnes.
