Dos mesos a l'UCI i sis mesos per intentar superar la Covid: "He tornat a néixer"

Xavier Marco és dentista d'atenció primària a l'Hospital de Terrassa. Fa sis mesos que lluita per recuperar-se de la Covid després de passar gairebé dos mesos a l'UCI. Assegura que ha tornat a néixer.

Tot va començar amb un refredat que li va durar una setmana, després va estar una setmana bé i, de cop, va tornar a trobar-se malament, com si tornés a estar constipat, però no ben bé. Era el mes de març i ja es començava a parlar dels primers casos de Covid a Catalunya.

Creu que es va contagiar passant consulta. "En aquell moment no sabíem el que sabem ara... Obries la porta i rebies els pacients sense equip, sense mascareta, a cara descoberta".

Ara, als reticents a seguir les mesures de protecció i a portar la mascareta, els envia un missatge molt clar:

"Si portant una mascareta es poguessin evitar malalties com el càncer o les neurològiques, la gent portaria la mascareta grapada a la cara. No entenc per què amb una malaltia com el coronavirus, que es pot evitar de forma tan senzilla, mantenint una distància, portant una mascareta, rentant-se les mans, no entenc per què ens costa tant fer-ho, no ho puc entendre."

Un pic de febre i la sensació que no podia respirar el van fer anar a urgències:

"Aquesta part no la tinc gaire clara, però recordo que em van dir que m'havia de quedar. Vaig estar a planta dos o tres dies, però no recordo res, ho he oblidat, m'ho ha explicat la meva dona. I de cop em trobo en una sala de reanimació que s'havia habilitat, com mig hospital, com a UCI. A banda i banda de la sala, gent intubada... i aquí és quan vaig dir: 'Ufff, soc el següent'".

A partir d'aquí, ja no recorda res més. Fins que es va despertar 53 dies després a l'UCI.

El van induir al coma i el van intubar: "No són pocs dies. Però no soc dels que s'hi ha estat més temps."

Primer va estar intubat uns 19 dies. Després li van fer la traqueostomia i va passar a respirar gràcies al respirador.

"Van ser 43 dies en què una màquina m'ajudava a respirar. Quan em van despertar, no ho recordo gaire bé. Hi ha un període que barreges la realitat i la ficció... sentia veus de "Xavi, Xavi, ets a l'hospital de Terrassa, t'hem ingressat..." però la veu se n'anava. Probablement eren intents per despertar-me, no ho sé."

Com que no acabava de despertar-se, els metges van decidir que fos la seva parella, l'Íngrid, qui li parlés.

Ho va fer per telèfon, perquè no podia entrar a l'hospital. Ella també tenia la Covid i estava confinada a casa, sola amb el gos: "Va ser ella qui em va dir "Xavi" i aquest cop sí que vaig reaccionar, m'expliquen, perquè jo tampoc ho recordo".

"En aquell moment, el 50% de la gent que entrava a l'UCI amb les complicacions meves, moria."

Han passat uns quants mesos des que va poder sortir de l'UCI, però encara no es troba del tot bé:

"Estic millor que el dia que em van despertar a l'UCI, però estic encara molt lluny de com em sentia el mes de gener o febrer. Encara un ofec persistent, continu. Puc caminar millor que no caminava, però, esclar, ja fa cinc mesos. Espero evolucionar de forma positiva. "

Explica que no li van caldre gaires explicacions quan es va despertar: "Vaig veure que estava sol, intubat, sondat, amb un monitor al costat i ple de cables... Em vaig dir: "L'has liat molt parda, Xavier".

"La solitud no es fa patent fins que surts de l'UCI... estàs tan ocupat i tan preocupat per sobreviure... És quan ets a planta, que ja tens certa autonomia, que comences a pensar en els fills, en la família."

És conscient que va estar ben a prop de la mort. Però no ha volgut saber gaire cosa de quins tractaments va rebre ni de com van ser aquells 53 dies a l'UCI.

"No vull saber-ho. Estic bé, estic bé, no em cal gaire cosa més. Van fer la feina que calia fer... A més, jo jugava a casa, era a l'Hospital del Consorci Sanitari de Terrassa, jo hi treballo a la primària. Venien companys a veure'm, em vaig sentir molt acollit. Vaig trobar molt suport de tot el personal de l'hospital."