Dos anys de Biden, el president de la "normalitat" encara amb deures pendents

"La fita més important dels primers dos anys de presidència de Joe Biden és la tornada a la Casa Blanca d'alguna cosa semblant a la normalitat". Qui sosté aquesta tesi és Russell Riley, el codirector del Centre Miller, que depèn de la Universitat de Virgínia i es dedica a arxivar la història de les presidències dels Estats Units a través d'entrevistes amb els equips de la Casa Blanca, incloent-hi els presidents, si es deixen.

"Veníem de 4 anys que van deixar les institucions rebregades, amb el dramàtic colofó del 6 de gener al Capitoli. Només el fet que Biden guanyés les eleccions ja va ser un objectiu complert, una negació del llegat de Donald Trump."

Quan la normalitat és la notícia, els periodistes acostumem a desinflar-nos. Filem una mica més prim en aquests dos anys amb el professor Riley perquè Joe Biden ha passat per totes les fases possibles: de massa vell per governar a cohesionador i esperança per als demòcrates, de ser un president amb la popularitat més baixa i la inflació més alta dels últims anys a sortir reforçat de les eleccions de mig mandat, de la desastrosa retirada de l'Afganistan a liderar la guerra contra Rússia a Ucraïna, de proclamar transparència i dignitat a tenir, també, documents classificats de quan era vicepresident de Barack Obama fora de lloc.

Segons Russell Riley, els casos de Biden i Trump, pel que fa a la troballa de documents classificats fora de la Casa Blanca, "s‘assemblen com un ou a una castanya". En especial, diu, judicialment: "En el cas de Biden hi ha hagut cooperació immediata amb el Departament de Justícia".

"Políticament, pot ser que el mal ja estigui fet. Qui vulgui justificar Trump dirà que Biden ha fet el mateix, i a la inversa."

Capítols del passat: dos anys d'alts i baixos

Aquest, el dels documents reservats trobats a casa seva i en una oficina privada, és el darrer capítol de la vida política a Washington (amb permís del límit del sostre de deute, però aquesta serà una sèrie econòmica per a la propera primavera). I no sabem si és el capítol que està fent que Biden no acabi d'oficialitzar si es vol presentar a la reelecció a les presidencials del 2024.  

Entre els capítols poc lluïts, també hi ha la desastrosa retirada de l'Afganistan l'agost del 2021 o la (no) gestió de la frontera sud amb Mèxic, on s'hi han detingut més de dos milions de persones el 2022. "Costa trobar cap president que els últims temps pugui lluir una acció positiva o eficaç pel que fa a la frontera" assenyala Riley" i de moment, Biden tampoc".

La inflació, la més alta dels últims anys, ha escanyat els ciutadans i també el seu president en algun moment, però una taxa d'atur baixíssima i una carretada de milions invertits en infraestructures, tecnologia, energia i subvencions a la indústria han salvat la seva agenda domèstica amb una versió més amable i bideniana del "Make America Great Again".

L'agenda internacional s'ha dividit entre Rússia i la Xina, entre el perill imminent i l'amenaça a llarg termini, en paraules de la Casa Blanca.

"Joe Biden pot reclamar l'èxit del lideratge de la coalició internacional en la guerra a Ucraïna; en bona part és mèrit seu haver pogut cohesionar l'OTAN i els seus aliats", afegeix Riley. I tot això sense haver posat en perill la vida de cap soldat nord-americà, afegim nosaltres. "Fins quan" és una pregunta pertinent, sense resposta.

On ha quedat el capítol de la unitat?

Quan el 20 de Gener de 2021 Joe Biden va ser proclamat president dels Estats Units, encara sota l'eco de l'assalt al Capitoli, el seu discurs estava farcit de referències a la unitat, a la necessitat de recosir, de guarir l'ànima del país.

Quan li preguntem al rabí de la congregació Beth Israel de Charlottesville, Virgínia, si ho ha aconseguit, fa un gran sospir i diu: "Com a mínim, el llenguatge que utilitza, la seva agenda política, els temes que planteja, no es basen en la divisió i l'odi, no atien l'enfrontament entre les persones".

Tom Gutherz oficia en una sinagoga a pocs metres d'on l'agost de 2017 van atropellar una dona que es manifestava contra els supremacistes blancs que la nit abans havien caminat amb torxes pel campus de la universitat de Virgínia cridant que els jueus no els reemplaçarien.

"Jo això només ho havia vist al cine i en blanc i negre. Veure-ho aquí al costat, en directe, en colors... No, cinc anys després no és un episodi superat."

Joe Biden sempre cita aquests fets quan explica per què va decidir presentar-se a la presidència. Aquest rabí creu que ara mateix el clima s'ha calmat, però tampoc se sorprendria si es repetís un episodi semblant.

Tot plegat, també l'assalt al Capitoli, ho viu com un senyal que el país necessita trobar la manera d'afrontar el passat amb consens i decidir com s'explica ell mateix en el futur: "Hi ha una sèrie de polítics que han legitimat la idea que hem de recuperar el país d'algú que ens l'està robant -- el "take our country back"-- en lloc de parlar d'un nosaltres ampli, com diu la constitució --"we the people"--, i això és un perill, un verí, del qual no estem salvats".

També ho creu el professor Riley: "Les brases de la divisió estan del tot apagades? Jo crec que no".

Capítol de futur: una doble estratègia

Joe Biden haurà de governar els dos anys que li queden amb l'oposició de la majoria republicana a la Cambra de Representants. Hi ha espai pel conflicte continu o per la cooperació, però el professor Riley interpreta que farà dues coses:

1. Demostrar que està disposat i és capaç de bastir consensos amb els republicans per les grans qüestions (la llei sobre infraestructures aprovada amb suports republicans al Senat n'és un exemple).

2. Culpar els republicans quan les coses no li surtin bé: "Ara hi ha un boc expiatori: cada vegada que els republicans impedeixin mesures o iniciatives legislatives, Biden els assenyalarà com a culpables d'impedir avançar".

Entre les seves estratègies menys confessables, també hi ha la d'esperar que els republicans es cremin en les seves pròpies flames d'una majoria petita en números però gran en desunions, ambicions, egos i perfils de vers lliure.

I ell, què farà? 

És l'inquilí de la Casa Blanca de més edat en actiu de la història, li queden dos anys i ha de decidir si en vol fer 4 més.

El cap de setmana passat es va convertir en el primer president que intervenia a l'església on predicava Martin Luter King Jr., a Atlanta, amb motiu de l'aniversari del naixement del líder de la lluita pels drets civils.

El seu discurs es va convertir en una mena de missa política en què va dir que són temps de triar, i de triar bé. Ho deia a la gent o s'ho deia a ell mateix?