Dels romans a la Cambra dels Lords: repàs històric del Senat i les seves funcions

Després de les eleccions del 28 d'abril, l'actualitat política s'ha centrat en el Senat i la seva presidència amb dos noms socialistes: Miquel Iceta, primer, i Manuel Cruz, després. L'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia.

Roger Escapa: Aquesta setmana s'ha parlat molt del Senat. Finalment Miquel Iceta no podrà ser-ne president. La cadira l'ocuparà un altre català, Manuel Cruz.

Toni Cruanyes: El Senat espanyol habitualment és sinònim d'avorriment i d'irrellevància... però no sempre ha estat així. Ni ho és en altres llocs del món... però comencem pel principi...

La paraula "senat" ve del llatí. Vol dir "gent gran". El consell dels vells, vaja.

Buscar el coneixement i la memòria en els més vells de les tribus era molt propi de les societats prèvies a l'existència de llibres. Coneixement i prudència eren els atributs de la gent gran. I això és el que representava el Senat de Roma que, de fet, copiava la idea dels grecs, que en deien "presbytérion", perquè en grec "presbys" vol dir vell. En llatí, de la gent gran en deien "senex", d'aquí ve la paraula Senat.

O sigui que, com dèiem, el Senat servia per anar a buscar el consell dels més vells.

Aquesta era la primera utilitat que tenia en el sistema de governació de Roma. Era una institució consultiva durant la monarquia romana dels segles VIII al VI abans de Crist. Després, amb la República, ja va prendre més importància. La República de Roma tenia un sistema travat de càrrecs públics: magistrats, cònsols, tribuns, censors... i el Senat estava format pels caps de les famílies patrícies. És a dir, els rics, propietaris... en contraposició als plebeus, que eren les famílies humils.

Els més humils no tenien representació al Senat romà?

Tenien formes de representació, però el Senat va ser l'eix vertebrador de la política... Fins al punt que la institució més important de Roma, l'exèrcit, responia a les sigles SPQR, que volia dir Senatus Populus Que Romanus, és a dir, el Senat i el Poble de Roma. Per ells, l'exèrcit i el poder polític, sumats al poble, representaven l'estructura bàsica de poder. I la gent ho veia així. El Senat vetllava pel funcionament democràtic de la República.

Això va anar bé fins que Roma va deixar de ser una república

Possiblement el moment que dona més sentit a totes les històries dels senats del món, és el que va passar a Roma el 15 de març de l'any 44 abans de Crist... era el dia, en el calendari romà, dels idus de març. Un dia, en principi, de fortuna, segons la superstició.

Aquell dia, Toni, portava malastrugança...

La dona de Juli Cèsar ja el va advertir que aquell dia no havia d'anar al Senat, perquè havia tingut un somni premonitori. I un endeví etrusc també el va advertir: "Compte amb els idus de març!" Però Juli Cèsar, igualment, va anar al Senat.

Juli Cèsar era un gran heroi de guerra i s'havia erigit en dictador amb el vistiplau del Senat.

Roma era a un pas de deixar de ser una república i de convertir-se en una monarquia imperial. Els senadors recelaven del poder acumulat per Juli Cèsar, i per això van organitzar-se per matar-lo. Creien que era impossible frenar la deriva autoritària de Cèsar... així, gent a qui el mateix Juli Cèsar havia fet confiança, van apunyalar-lo.

Mort de Cèsar, de Vincenzo Camuccini

Va ser llavors quan va dir aquella frase tan famosa...

"Tu també, Brutus, fill meu?" I és que entre els amotinats, sediciosos, hi havia el fill de la seva amant i protegit per ell: Marc Brutus. La frase en llatí "Tu quoque, Brute, fili mi?" la va escriure per primer cop l'historiador Suetoni, però després amb Shakespeare es va convertir en una de les frases més conegudes, i que es fa servir com a l'exemple màxim de traïció. Hi ha una altra frase famosa de l'obra de Shakespeare, que diu Brutus en el seu discurs al poble per justificar l'assassinat de Juli Cèsar. Diu: "Cèsar havia de morir perquè Roma pugui viure"... Doncs bé, el Senat romà va exercir la seva funció de contrapès del govern en la seva màxima expressió.

Recollint l'exemple romà, els Estats Units també van crear un Senat que servís de contrapès i vigilés la cambra de representants.

El 1788 els pares fundadors van crear la cambra baixa en representació dels electors, dels votants, amb un sistema electoral proporcional. I la cambra alta, el Senat, representa els territoris. Recordem que els Estats Units és una federació d'estats. Cada Estat -sigui gran com Califòrnia o petit com Arkansas- té dos senadors, del total de 100. Els senadors són elegits per sufragi universal i el seu mandat és de 6 anys. Té poders legislatius absoluts, així que el Senat nord-americà és també molt important. I molt sovint atura, canvia o suspèn legislació de la Cambra de Representants o decisions del mateix president dels Estats Units.

Aquest model de representació territorial també existeix a Alemanya, per exemple. En canvi, els senats d'Itàlia i França tenen un altre objectiu.

Als estats-nació europeus s'ha recollit una altra tradició menys democràtica del que és el Senat. La segona cambra es va idear com un fre, un espai de deliberació que representa l'establishment, l'exemple més clar és el de la Cambra dels Lords, a Londres...

La Cambra dels Lords

Hi arriba amb aquella carrossa daurada. Mantenen la tradició fins als últims límits estètics... i la reina no es dirigeix a la Cambra dels Comuns, sinó als lords, que representen els aristòcrates, els latifundistes, els rics... ara com ara, els lords són nomenats pel govern britànic directament, que ha heretat aquesta potestat que antigament tenia el monarca.

Els lords actuals, no són de per vida.

Fins fa 20 anys, els títols de lord i, per tant, el dret a vot en una cambra que és legislativa i efectiva, eren hereditaris! O sigui que la influència de les forces conservadores, de l'establishment, era brutal dins del que coneixem com la democràcia més antiga del món, la britànica.

La Cambra dels Comuns està per sobre de la dels lords

Sí, però els lords poden votar en contra d'una legislació dels comuns fins a tres vegades i, "de facto", això vol dir que tenen poder de bloqueig. Que no és poca cosa!