Defensar la democràcia ja no és causa universal? La sinceritat de Biden sobre l'Afganistan

Diuen que els vells prefereixen no callar. Que diuen el que pensen, encara que no convingui. Això és una virtut o un defecte, segons com es miri. Però seria ingenu atribuir a la seva edat -78 anys-, i no a una estratègia calculada, el brot de "sinceritat" amb què Joe Biden ha explicat la retirada de l'Afganistan, que posa fi al discurs que ha servit als Estats Units per justificar la seva política intervencionista des de fa dècades. "No vam anar a l'Afganistan per construir un estat ni per implantar una democràcia", va reconèixer Biden, que va afegir que ni els mateixos afganesos ho volien, com demostra la claudicació de les institucions del país, començant per l'exèrcit.

Són incomptables les cites dels dirigents nord-americans que han justificat les intervencions militars a l'estranger amb la defensa de la democràcia i la protecció de la població local davant els abusos dels governs a abatre. Mai van esgrimir els autèntics interessos econòmics –quasi sempre presents– militars o geopolítics.

És evident que els Estats Units no renunciaran a defensar amb la seva enorme superioritat armada els seus interessos en qualsevol regió del món. Però, si més no, l'argument "bonista" de la necessitat d'implantar una arcàdia universal basada en el vot i els drets humans ja no serà creïble. A més, Biden ha d'haver pres bona nota que la decisió de fer tornar les tropes, i la no implicació en cap conflicte internacional, van ser els arguments més valorats pels nord-americans de la gestió de Donald Trump.

L'Europa dels valors?

La Unió Europea és una altra cosa. Després que Biden desemmascarés la realitat, l'alt representant de la UE per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, Josep Borrell, el contradeia explícitament, i insistia que sí, que els països europeus que havien estat a l'Afganistan durant aquests últims vint anys havien treballat per construir un estat democràtic i pluralista.

La Unió Europea sap que la seva supervivència es basa en la defensa d'aquests valors. I que al sentiment europeista –que no passa pel millor moment– només li faltaria un atac de sinceritat com el de Biden per veure's encara més qüestionat. Per això, la posada en escena d'Ursula Von der Leyen, Charles Michel i Pedro Sánchez a Torrejón, solemnitzant l'obertura del "hub" des d'on es distribuiran els ciutadans afganesos evacuats de Kabul als països de la Unió, ha estat tan grandiloqüent.

Han mostrat la cara de l'Europa acollidora amb els refugiats que han pogut pujar als avions, amagant la creu de l'Europa fortalesa, que tancarà les portes per tots els mitjans –també abocant ingents quantitats de diners als països de trànsit, com l'Iran o Turquia– al previsible flux migratori que fins ara fugia de l'Afganistan per la misèria i la guerra, i ara ho farà també pel terror que imposa el nou règim.

La lògica talibana i de Putin

Després de sentir Biden, les paraules del portaveu talibà en la primera roda de premsa a Kabul, Zabihullah Mujahid, poden semblar fins i tot raonables. Va dir que la seva intenció no era instaurar una democràcia, sinó un sistema de govern basat en la llei islàmica, acceptada per la pràctica totalitat de la població afganesa, que és musulmana. I demanava el mateix respecte cap aquesta posició que cap als altres models existents en altres països amb valors socials, morals i religiosos diferents.

Tampoc es va fer gens estranya l'afirmació del líder rus, Vladímir Putin, al costat de la cancellera Angela Merkel, després de la seva reunió de comiat:

"Cal aturar la política irresponsable d'imposar valors externs i l'aspiració d'introduir la democràcia seguint els patrons d'altres estats, sense tenir en compte els trets històrics, nacionals i religiosos."

En altres paraules, que es deixi de criticar el model polític rus, perquè cada país té un sistema d'acord amb les seves característiques, que no és exportable. I encara menys, per la força. Putin no oblida, és clar, l'experiència soviètica a l'Afganistan.

Com deia un veterà invasor de l'exèrcit roig carregat de condecoracions al nostre corresponsal Manel Alías, "nosaltres vam aprendre la lliçó que no podíem ensenyar-los a viure en una societat comunista. Ara els americans han après la lliçó que la democràcia pot ser molt bona per a alguns, però per a altres, gens".

I la Xina. Quan la democràcia no serveix

La tesi que la democràcia –si més no la democràcia representativa occidental– no es pot instituir a tot arreu l'esgrimeixen des de sempre els defensors del règim xinès. La Xina, imminent primera potència mundial, escampa aquesta doctrina exhibint el seu èxit econòmic i els estàndards de benestar que ha aconseguit la seva població en només quaranta anys.

El seu expansionisme, per ara, es fa per la via econòmica, no la militar. Els líders occidentals es limiten a demanar amb la boca petita a Xi Jinping respecte als drets humans.

Tampoc hi ha un clam internacional per reclamar aquest respecte a altres països, com els del Golf. L'Aràbia Saudita no és més amable amb les dones del que pot acabar sent-ho l'Afganistan dels talibans, malgrat les seves declaracions moderades.

La democràcia com a condició

Vol dir tot plegat que en el segle XXI tots els governs renunciaran a la defensa de la democràcia i els valors humans a escala global? Podran defensar-los per altres mitjans, que no siguin la ingerència i la intervenció militar?

De moment, en el cas afganès, sembla clar que totes les cancelleries estan desitjant que els talibans formin un govern mínimament plural i garanteixin que no tornaran a convertir el seu territori en santuari de grups terroristes internacionals, per reconèixer el nou govern.

La tercera condició, el respecte als drets humans, especialment els de les dones i les nenes, és la que ocupa més portades, minuts d'informatius i declaracions públiques. S'haurà de veure si el probable incompliment dels guanyadors de la guerra té alguna conseqüència o si es converteix en un ingredient més de la resignació global davant l'emergència de sistemes autoritaris, teocràtics o dictatorials que defensen la seva legitimitat en nom dels "trets diferencials" de cada país.