De la persecució talibana al drama dels hazares: 40 anys de refugiats afganesos al Pakistan

Ja des d'Alexandre el Gran, tots el generals que han volgut expandir els seus imperis cap al centre i el sud de l'Àsia han passat pel mític pas de Khyber, un llarg congost que uneix l'actual Afganistan amb el Pakistan. Al llarg de la història, per aquí han passat, entre d'altres, els perses, els grecs, els mogols i els britànics.

Antic camí de la ruta de la seda, aquest itinerari és el mateix que molts segles després han hagut de fer milions de refugiats afganesos que han fugit durant les últimes quatre dècades de la violència al seu país.

Vaig creuar aquest control fronterer de Torkham, situat al bell mig del pas de Khyber, fa 20 anys, quan va caure el règim talibà després dels atemptats de l'11S als Estats Units. Llavors, només hi havia una simple tanca i una modesta oficina al costat. A dia d'avui, hi ha diversos edificis, les instal·lacions tenen càmeres de vigilància per tot arreu i s'ha de passar per un llarguíssim passadís amb concertines. Com han canviat les mesures de seguretat al món en les últimes dues dècades!

Mentre hi som, gairebé no hi passa ningú. El govern del Pakistan ha tancat les fronteres perquè diu que no pot, ni vol, rebre cap més refugiat afganès. Des de la invasió soviètica de l'Afganistan, l'any 1979, n'ha arribat a acollir més de 5 milions. Ara n'hi queden la meitat, tot i que tan sols un milió i mig estan registrats com a refugiats per l'ACNUR. La resta -difícil de comptabilitzar- estan en situació irregular.

A la banda afganesa, els talibans no treuen el dit del gallet dels fusells, un dels molts "regals" que els han deixat les tropes nord-americanes en la seva desbandada.

Darrere les reixes veiem una munió de persones apilotades brandant documents a l'aire amb l'esperança de poder entrar al Pakistan. Molt pocs ho aconseguiran.

Des de l'arribada al poder dels islamistes el 15 d'agost, poc més de 10.000 persones han pogut sortir de l'Afganistan creuant les fronteres terrestres de forma legal. El Pakistan només permet l'entrada si es té un visat o una llarga llista de permisos governamentals.

Els que no paren de passar ininterrompudament en les dues direccions són els camions de mercaderies. Els que entren a l'Afganistan acostumen a portar ciment i altres materials de construcció, maquinària agrícola, electrodomèstics, etc. En canvi, els que surten de l'Afganistan cap al Pakistan porten, sobretot, fruites, verdures, fruits secs i, amagada entre els sacs, també droga.

Entre els eixos i les rodes dels camions, dotzenes de nens i nenes afganesos intenten passar de contraban farcells amb tot tipus de productes. Al cantó pakistanès, els espera la policia fronterera que, quan els detecta, els foragita a cops de bastó. Bruts i esporuguits, aquests infants ho tornen a provar una i altra vegada.

És, probablement, l'única via de subsistència per a les seves famílies. Tenen la mirada trista i desesperançada. Tot al contrari de l'expressió de quatre famílies joves que, finalment, aconsegueixen travessar la frontera després de moltes hores d'espera. El seu destí serà Alemanya. Els homes d'aquestes famílies havien estat col·laboradors de l'exèrcit germànic i de diversos mitjans de comunicació alemanys, i això els va comportar amenaces per part dels talibans.

El govern d'Angela Merkel els donarà asil. Amb el cor dividit per tot el que deixen enrere, estan contents per l'oportunitat de viure en llibertat i poder oferir un futur millor als seus fills. Es consideren uns autèntics privilegiats.

40 anys de refugiats afganesos al Pakistan

La immensa majoria de refugiats afganesos al Pakistan viuen sense cap dret. Els més antics hi van arribar fa 42 anys, quan les tropes soviètiques van envair el seu país i s'hi va desencadenar la guerra més mortífera de totes. Després hi continuarien arribant noves onades de refugiats al compàs de nous esclats de violència.

Molts d'ells encara viuen en camps sense infraestructures ni serveis bàsics com aigua corrent o electricitat. En aquestes condicions ja han nascut segones i terceres generacions. Cap d'ells ha pogut regularitzar la seva situació, ni tan sols els nascuts al Pakistan. El govern d'Islamabad considera que un dia o altre hauran de tornar a l'Afganistan i no els dona la nacionalitat. La falta de papers els priva de qualsevol dret i els impedeix trobar feina i un habitatge digne.

Just al costat de la Universitat Nacional de Ciència i Tecnologia d'Islamabad, una de les més prestigioses del país, hi ha l'Afghan Village. És un assentament de 1.200 cases de fang habitades per a refugiats. Cada família té, de mitjana, uns 8 membres. La majoria malviuen de pidolar, de recollir ferralla o fent de mossos en un mercat de verdures proper.

Aquí no hi ha ni llum, ni aigua, ni escola, tan sols una petita mesquita que l'únic que ensenya a la mainada és l'Alcorà. Segons l'ACNUR, la taxa d'alfabetització dels refugiats afganesos de més de 10 anys és tan sols del 33%.

Fa 40 anys, quan van arribar els primers refugiats afganesos, la societat pakistanesa els va rebre de bon grat. Fugien d'un règim comunista i ateu. Però amb el pas del temps i l'enquistament de la seva situació, ara pateixen violència i discriminació.

En Dad Mohammed, de 25 anys, i nascut al Pakistan, ens diu que el fet de no tenir un document d'identitat pakistanès li impedeix intentar millorar i explica que la policia els assetja i maltracta per la seva condició de refugiats. Ningú els vol a prop. Les autoritats municipals ja els han advertit que d'aquí dos mesos enderrocaran l'assentament perquè en aquests terrenys s'hi farà una promoció immobiliària. No saben on anar.

A uns quilòmetres de l'Afghan Village hi ha el taller de fusta de la família Khan, originària de la província afganesa de Laghman, a l'est del país. Van arribar al Pakistan l'any 1979, fugint com tants altres de la invasió soviètica. El pare va morir a Peshawar just l'endemà d'aconseguir creuar la frontera per escapar-se d'aquell infern. A empentes i rodolons, la família va tirar endavant.

Fa 37 anys, els 8 germans van començar a Islamabad un negoci de compravenda de portes antigues de fusta. Ara ja hi treballen una seixantena d'homes de la família. Han enviat alguna d'aquestes portes -exquisidament treballades i reflex d'un passat ric i pròsper d'aquesta regió- a diferents països europeus.

El negoci els anava força bé -fins a l'arribada de la Covid-, malgrat les dificultats intrínseques a la seva condició de refugiats, que els impedeix coses tan bàsiques com obrir un compte corrent. Totes les transaccions les han de fer en metàl·lic. Tampoc poden tenir propietats ni accedir a la sanitat pública.

Un dels joves de la família va morir fa un any de càncer sense que cap hospital públic l'admetés a les seves llistes. Van haver de tractar-lo a la sanitat privada i s'hi van gastar tots els estalvis, però no hi va haver res a fer. I això que són refugiats exitosos.

Malgrat les dificultats, cap d'ells pensa a tornar a l'Afganistan. Per als més joves, ja no és el seu país; per als més grans, l'Afganistan no té solució.

El drama dels hazares, la minoria ètnica més perseguida pels talibans

Tres famílies tristes i espantades ens reben a la casa que les acull a Islamabad. Tots ells són hazares, una minoria ètnica afganesa descendent dels mongols i que representa un 10% de l'actual població de l'Afganistan. El seu pecat és ser diferents. Els ulls els delaten. Tenen com a llengua el dari, que és com s'anomena l'idioma persa a l'Afganistan.

A més, són musulmans xiïtes i pels talibans, així com per Estat Islàmic i Al-Qaeda, que són sunnites, això els converteix en infidels. I els persegueixen de forma implacable. Per això aquestes famílies hazares s'han refugiat al Pakistan. Els hi va la vida.

La Marzia té 27 anys. El seu marit va morir fa 4 mesos en una explosió provocada pels talibans contra un mercat hazara a Kabul. Treballava com a xofer. La Marzia estava embarassada de set mesos del seu quart fill. Fa anys que els extremistes islàmics duen a terme una campanya de terror contra aquesta comunitat, amb tortures i atemptats als seus barris, a les seves escoles i, fins i tot, als seus hospitals.

La Marzia tenia una triple condició que li feia molt difícil tirar endavant en aquestes circumstàncies: és hazara, dona i vídua. Després de la mort dels seu marit, va intentar guanyar-se la vida fent de venedora ambulant, però el risc era màxim. Un mes i mig després, va vendre tot allò que tenia i va pagar un contrabandista perquè l'ajudés a arribar al Pakistan amb els seus tres fills. El quart va néixer fa dos mesos a Islamabad.

"Fins ara la meva vida només ha consistit en l'acte de respirar. Mai he tingut moments feliços. Encara no sé quin és el plaer de viure", ens explica entre llàgrimes.

A l'Afganistan, els seus fills van deixar d'anar a l'escola pel perill d'atemptats. Ara ella només somia anar a un país estranger per poder donar una vida normal als seus fills.

A la Shukriya, de 45 anys, també li van matar el marit fa 5 mesos en una explosió de radicals islamistes. La família vivia a la regió de Hazarayat, al centre muntanyós de l'Afganistan, poblat majoritàriament per hazares. En aquesta zona, els atemptats s'havien convertit en una rutina. Quan van assassinar el seu marit, la Shukria just s'estava recuperant d'un ictus que li ha paralitzat la banda esquerra del cos. Ara té un xoc posttraumàtic que encara li ha empitjorat més la salut.

No pot caminar i amb prou feines si parla. La seva filla de 18 anys i el seu fill de 16 van decidir fugir del país amb la seva mare. Van pagar 300 euros per persona i van poder creuar per la frontera de Chaman, a tocar de la ciutat pakistanesa de Quetta. Ara viuen a Islamabad, a la mateixa casa que la Marzia. Estan a l'espera de la trucada de l'ACNUR perquè els donin l'estatus de refugiat. Saben que va per llarg, però tenen clar que no tornaran mai més al seu país.

L'última de les tres famílies hazares a arribar a aquesta casa d'Islamabad, propietat d'un altre refugiat hazara instal·lat al Pakistan ja fa tres anys, ha estat la del Mohammad. Aquest home de 75 anys treballava com a vigilant de seguretat. Va abandonar Kabul amb la dona i els seus fills adolescents el 17 d'agost, tan sols dos dies després de la presa de la ciutat per part dels talibans.

La vigília de la seva fugida havia vist com els barbuts s'enduien la filla hazara del seu veí. La bellesa exòtica de les joves hazares les fa víctimes habituals de segrestos per part dels talibans. En Mohammed va ordenar immediatament a les seves filles que saltessin el mur del jardí per escapar-se. Quan els talibans van trucar a la porta, ja no hi eren. Li van pegar i li van trencar un braç ,i li van dir que no deixarien ni un sol hazara viu. L'endemà, tota la família va marxar. Per sempre.

Són algunes de les històries que, juntament amb la Sònia Calvó, hem pogut conèixer aquests dies de primera mà. Dramàtiques experiències que comparteixen milions d'afganesos estancats al Pakistan, sense esperances de futur i amb la constatació que no importen a ningú.