De la Masia al Camp Nou
El periodista esportiu de TV3 Lluís Canut analitza per al 3cat24 la importància de la Masia en els darrers 30 anys de la història del Barça.
Enllaç a altres textos de l'autor
Lluís Canut
Director i presentador del programa "Efectivament" d'Esport3
Des que fa trenta anys el directiu Jaume Amat va convèncer Josep Lluís Núñez de la necessitat de convertir l'edifici de la Masia en una residència per a les joves promeses del planter, s'han donat casos en què el salt fins al Camp Nou no ha estat gens fàcil per a molts dels residents. Un exemple clar d'això és el malaguanyat Ángel Pedraza. Integrant de la primera promoció, Ángel va rebre, amb només 17 anys, l'oportunitat per part de Ladislao Kubala de convertir-se en el primer futbolista format a la Masia que debutava amb el primer equip. Va ser al setembre del 1980, a la Copa de la UEFA, al camp de l'Sliema Wanderers; després d'aquell partit, Pedraza va trigar cinc anys a tornar a jugar amb el primer equip de la mà de Terry Venables. Entremig, van passar-hi tres entrenadors tan diferents com Helenio Herrera, Udo Lattek i César Luis Menotti, que no van confiar en aquell prometedor migcampista.
Com el de Pedraza, hi uns quants casos més de jugadors del futbol base que van haver d'esperar pacientment una oportunitat. A Juan Carlos Pérez Rojo el van considerar en el Mundial juvenil del Japó l'any 1979 el segon millor del torneig, per darrere d'un tal Diego Armando Maradona. Quatre anys després d'aquella competició, la primera cosa que va fer Menotti en arribar al Barça va ser preguntar per ell. Un espavilat va dir a El Flaco que es confonia amb Txetxu Rojo, l'elegant veterà extrem esquerre de l'Athletic de Bilbao. Per sort, Menotti no en va fer cas i el ràpid davanter de Sant Boi va tenir finalment l'oportunitat que tant havia esperat. Mentrestant, Laureano Ruiz i Waldo Ramos havien encadenat sis copes d'Espanya de juvenils i, d'aquells d'equips, es podrien comptar amb els dit d'una mà els jugadors que van saltar del desaparegut Fabra i Coats al Camp Nou.
No va ser fins al 1988, amb l'arribada de Johan Cruyff com a entrenador i seguit per Louis van Gaal, Frank Rijkaard i ara, sobretot, Pep Guardiola, que es va començar a apostar pels jugadors formats a la Masia.
La presència d'un míster al primer equip que cregui en aquesta filosofia és clau perquè el Barça protagonitzi el fet insòlit d'haver situat tres jugadors formats al seu planter (Xavi, Messi i Iniesta) com a finalistes de la Pilota d'Or. Tot al contrari del Reial Madrid, on les traspassades urgències històriques que els obliguen a guanyar un títol com sigui impedeix que José Mourinho se la jugui a donar una oportunitat a alguna de les perles del prolífer planter blanc.
Com el de Pedraza, hi uns quants casos més de jugadors del futbol base que van haver d'esperar pacientment una oportunitat. A Juan Carlos Pérez Rojo el van considerar en el Mundial juvenil del Japó l'any 1979 el segon millor del torneig, per darrere d'un tal Diego Armando Maradona. Quatre anys després d'aquella competició, la primera cosa que va fer Menotti en arribar al Barça va ser preguntar per ell. Un espavilat va dir a El Flaco que es confonia amb Txetxu Rojo, l'elegant veterà extrem esquerre de l'Athletic de Bilbao. Per sort, Menotti no en va fer cas i el ràpid davanter de Sant Boi va tenir finalment l'oportunitat que tant havia esperat. Mentrestant, Laureano Ruiz i Waldo Ramos havien encadenat sis copes d'Espanya de juvenils i, d'aquells d'equips, es podrien comptar amb els dit d'una mà els jugadors que van saltar del desaparegut Fabra i Coats al Camp Nou.
No va ser fins al 1988, amb l'arribada de Johan Cruyff com a entrenador i seguit per Louis van Gaal, Frank Rijkaard i ara, sobretot, Pep Guardiola, que es va començar a apostar pels jugadors formats a la Masia.
La presència d'un míster al primer equip que cregui en aquesta filosofia és clau perquè el Barça protagonitzi el fet insòlit d'haver situat tres jugadors formats al seu planter (Xavi, Messi i Iniesta) com a finalistes de la Pilota d'Or. Tot al contrari del Reial Madrid, on les traspassades urgències històriques que els obliguen a guanyar un títol com sigui impedeix que José Mourinho se la jugui a donar una oportunitat a alguna de les perles del prolífer planter blanc.
