Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Instruccions per interactuar amb el player

De Kabul a Hamburg, passant per Barcelona: l'odissea d'una família afganesa per viure amb dignitat

Després de nou mesos a Barcelona, la família Aryan, cansada de les condicions de vida que tenien com a refugiats, van decidir marxar a Hamburg, on tenien un futur més esperançador

Sònia Calvó Carrió / Yasmin Córdoba SchwanebergActualitzat

La família Aryan viu ara tranquil·la en un barri als afores d'Hamburg. S'han retrobat amb la família i acostumen a dinar tots junts. Des de fa un any, quan tots ells vivien a Kabul, que no ho podien fer. En Feridoon treballava com a periodista i en projectes en defensa dels drets humans. La seva parella, la Nooria Aryan, treballava com a ginecòloga.

Amb l'entrada dels talibans, ara fa un any, va rebre amenaces de mort i van haver de fugir. Abans, però, en Feridoon va cremar tota la seva feina per no deixar proves. Després de diversos intents van poder volar fins a Islamabad, on van estar un mes amagats. Va ser allà quan un equip de TV3 el vam conèixer.

Gràcies als seus contactes i per la seva feina com a periodista, va aconseguir una carta del Parlament de Catalunya que li va facilitar l'asil a Espanya. Unes setmanes més tard arribaven a Madrid amb un dels vols d'evacuació del Ministeri de Defensa, el conegut com a Antígona II. Així ho recorda la mare de la família, Nooria Aryan:

"La primera nit va ser, per mi, realment dura. Érem en un camp militar, les famílies estaven separades entre homes i dones. Però l'endemà, quan vam arribar a Barcelona, érem en un centre per refugiats i allà teníem una habitació per a tots quatre, una mica millor, però no era com una llar."

Habitació on va viure la família Aryan durant nou mesos, al centre per a refugiats de Barcelona (Cedida)

En aquella habitació, hi van viure tots quatre junts durant vuit mesos. El lavabo era compartit, no hi havia més dones ni nens i tenien uns horaris marcats d'entrada i sortida. Si arribaven més enllà de les 11 de la nit, no podien accedir al centre. Un fet que els provocava una sensació de falta de llibertat.

Aquestes condicions al centre per a refugiats contrastava amb la rebuda que van tenir al Parlament, on el ple els va rebre amb una gran ovació i fins i tot una rebuda oficial.

La família Aryan assisteix al ple del Parlament de Catalunya el 19 d'octubre de 2021, pocs dies després d'arribar a Barcelona (Parlament de Catalunya)

Finalment, aquest juny, aconseguien un pis, a Sant Joan Despí, per a ells. Però seguien sense tenir permís per treballar. Amb tots els seus estalvis encara ara bloquejats a l'Afganistan, els ingressos com a refugiats eren massa limitats.

En Feridoon ja denunciava poc després d'arribar que "el món estava començant a oblidar l'Afganistan". Però va haver-hi un punt d'inflexió quan, segons denuncia, els van fer marxar de pressa del centre on vivien a un pis on no hi havia cap moble:

"El que per a mi va ser el pitjor i va iniciar la caiguda és que el centre on estava només em va donar unes hores per marxar, tenia els nens a l'escola, havia de fer les bosses, em van fer marxar de pressa el mateix dia, al pis no teníem cap moble, ni matalassos, ni res a la cuina. Allò va ser difícil. Vam estar dues setmanes a Sant Joan Despí. Era un apartament buit, dormíem amb unes mantes que teníem, res més."

Una situació ben diferent a la que van tenir els refugiats provinents d'Ucraïna, quan els països de la Unió Europea van arribar a un acord a principis de març per donar una protecció temporal als refugiats que arriben des d'Ucraïna.

La família Aryan a la porta de la seva nova llar, a Hamburg (Sònia Calvó/CCMA)

Ara, a Hamburg, on esperen quedar-se definitivament, la situació ha canviat per a la família Aryan: s'han reunit amb la família, els tràmits s'han agilitzat i ja tenen un apartament moblat per a ells. En part, perquè en Feridoon havia treballat per al govern alemany. Però també perquè el sistema alemany està més preparat per acollir refugiats. Casa i feina són la clau per a un procés d'integració més àgil i real.

En pocs dies ja tenen tenen número d'identificació fiscal, número d'assegurança i compte bancari. Per en Feridoon, "la cosa bona de la burocràcia alemanya és que tres dies després de la meva arribada ja tinc totes les cartes que m'han d'arribar a la meva bústia i ja m'han donat totes les cites que necessito al llarg del mes per començar a tenir un sentiment de normalitat". En canvi, quan van marxar de Barcelona, al juny, encara no tenien permís de treball:

"Ara (a Hamburg) tinc més esperança, veig el somriure de la meva família després de mesos, ens sentim com una família, més normal, i això val més la pena que el futur que podia esperar a Barcelona."

Tot i que la família Aryan ara té unes bones expectatives de futur, tenen clar que on realment voldrien estar, a l'Afganistan, segurament mai més hi podran tornar.

La família Aryan es reuneix amb altres membres de la familia a Hamburg després d'un dinar (Sònia Calvó/CCMA)

Hamburg, un model d'acollida de refugiats àgil i que aposta per la integració a través de voluntariats

El cas de la família Aryan és especial, però demostra que el sistema d'acollida per als refugiats pot ser molt més àgil. Tan sols arribar a Alemanya, van poder instal·lar-se en una casa de protecció oficial construïda en un barri als afores d'Hamburg per poder assumir l'actual onada migratòria. Són habitatges on poden viure famílies senceres amb total autonomia.

Des de la presa de poder per part dels talibans, fins a 18.800 afganesos haurien anat fins a Alemanya, segons el Ministeri de l'Interior alemany.

Els Aryan han estat afortunats de rebre aquest habitatge des del començament de la seva estada a Alemanya. Hi ha influït al favor seu la determinació de quedar-se indefinidament al país i el fet d'haver treballat, a l'Afganistan, per al govern alemany.

Per a la majoria de refugiats, després d'una primera acollida en centres d'urgència o hotels, la primera opció estable són pisos construïts a base de contenidors. Va ser la solució que van trobar molts estats alemanys després de l'onada migratòria procedent de Síria, al 2015. Entre el 2015 i el 2016 Alemanya va rebre 1,2 milions de sol·licituds d'asil.

El govern d'Hamburg va decidir no tornar a allotjar els refugiats en tendes de campanya i va apostar pels recintes a base de contenidors, on les famílies tenen un espai propi i poden cuinar, un aspecte determinant. Els que arriben sols han de compartir pis.

Susanne Schwendtke, portaveu de Fördern und Wohnen, una empresa de serveis socials que pertany al govern d'Hamburg, creu que va ser un triomf aconseguir canviar la llei de la construcció el 2015 per poder crear, en temps rècord, milers de pisos en contenidors i d'obra, amb una perspectiva a mitjà i llarg termini, que dona possibilitats reals d'iniciar un procés fructífer d'integració:  

"En vam aprendre molt del 2015 i vam organitzar moltes places de reserva a Hamburg. Però són llocs que també es van omplint. Ara estem creant noves places cada dia, amb molt poca antelació. És un gran repte poder acollir totes les persones que arriben cada dia a Hamburg."

Cases contenidors de Fördern und Wohnen, a Hamburg (Sònia Calvó/CCMA)

Fördern und Wohnen rep diàriament una seixantena de sol·licituds d'allotjament per part de refugiats i la ciutat d'Hamburg n'acull actualment 30.000, de múltiples nacionalitats, apunta Schwendtke:

"Totes les persones acollides tenen el deure de buscar pis, però és molt difícil trobar-ne a les grans ciutats alemanyes. Per això molts refugiats es queden als contenidors molt més temps del que desitgen. Cada any, a Hamburg, aconsegueixen trobar pis propi uns 5.000, però n'arriben molts més. De mitjana, els refugiats es queden entre 2 i 3 anys."

Els habitatges socials no són de franc, tenen unes tarifes que cobreixen les ajudes estatals. Tan bon punt troben una feina, la majoria de persones que viuen als contenidors o a les cases d'obra passen a la tercera fase del seu procés d'acollida, viure en un pis propi.  

Precisament, les perspectives laborals a Alemanya fan que sigui la primera opció per a la majoria dels refugiats que aconsegueixen arribar a Europa.

 

Susanne Schwendkte està segura que hi ha grans possibilitats laborals per a una gran massa de gent, sobretot si se supera la barrera idiomàtica i s'aprèn l'alemany: "els darrers anys les perspectives laborals a Alemanya han millorat i els refugiats, sobretot els que saben alemany, poden trobar feina fàcilment, perquè el país busca professionals urgentment", explica.

Més de la meitat de refugiats que van arribar a Alemanya amb la crisi migratòria del 2015 han trobat feina.  

Cases contenidors de Fördern und Wohnen, a Hamburg (Sònia Calvó / CCMA)

Un sostre no és suficient

La llei alemanya, com l'espanyola, garanteix el dret a l'habitatge a tothom, però la integració depèn de molt més. Un cop resoltes, o encaminades, les necessitats bàsiques, diverses ONG de la ciutat d'Hamburg es dediquen a ajudar perquè els refugiats puguin formar part de la societat activament.

Un bon exemple és MITmacher, un projecte nascut de forma privada amb la crisi migratòria del 2015, que es dedica a buscar voluntariats als refugiats i refugiades que arriben a Hamburg.  El treball voluntari, especialment a Alemanya, és sovint una porta per trobar una formació, una feina o contactes clau. Joelle Delvecchio, portaveu de MITmacher, prefereix parlar d'ajuda mútua:  

"El nostre objectiu és enfortir l'empoderament i la participació dels refugiats. És una perspectiva diferent: persones que en un principi han necessitat ajuda es converteixen en persones que ofereixen ajuda. És a dir, ajuden la societat i alhora -i això és el més bonic- s'ajuden a ells mateixos".  

La idea és trobar un voluntariat relacionat amb els interessos, les habilitats o la professió dels refugiats, en qualsevol àmbit. MITmacher els supervisa durant 3 mesos, però sovint la relació s'allarga ja de forma autònoma.  

En moltes ocasions, el pas per un voluntariat de MITmacher ha estat la via per trobar feina. És el cas de Homayoon Pardis, un afganès que va arribar a Hamburg el 2016.

A Alemanya, de mitjana els refugiats triguen uns cinc anys a ser completament autònoms i poder prescindir de les ajudes socials per sobreviure. En Homayoon ho va aconseguir en tres. Ara treballa i també fa de mediador per ajudar altres refugiats a trobar el seu camí:

"A Alemanya, a banda de les prestacions, hi ha accés a la feina, a la universitat, a formació... Hi ha moltes possibilitats per als refugiats que no existeixen en altres països europeus."

També hi ha refugiats que no troben feina tan ràpidament. En Seyad Agd Zekri, operador de càmera a l'Afganistan, encara n'està buscant, tot i que va arribar a Alemanya el 2017. Per a ell, però, no hi ha marxa enrere:  

"Des que tinc 15 anys només conec el meu país en guerra. Allà mai vam poder estar en pau."

Seyad Agd Zekri i Homayoon Pardis durant una sessió de voluntariat amb MITmacher (Sònia Calvó/CCMA)

Per a les situacions més traumàtiques, especialment entre els més joves, els projectes d'integració a través de la música, o l'art en general, tenen molt èxit.

Ho sap el fundador del projecte Rap for Refugees d'Hamburg, Ata Anat, ell mateix procedent de Turquia. Organitza concerts, festivals i tallers de música rap, beatbox i altres estils per als refugiats. Però per a ell en cap cas es tracta d'ajudar, sinó de compartir i créixer gràcies a les aportacions dels que arriben i dels que reben:  

"L'art és un idioma que tothom coneix, que existeix a cada país. Nosaltres utilitzem aquest idioma per comunicar-nos i que cadascú pugui explicar la seva història a diferents nivells. A vegades són històries molt dures que només s'aconsegueixen expressar gràcies a l'art. En tot cas, el treball intercultural ens enriqueix moltíssim."

Ata Anat recorda que els refugiats no només arriben fugint, també arriben carregats d'esperança: "l'esperança és el combustible de tot el procés. Però no oblidem que, igual que un motor, s'ha d'engegar perquè funcioni, li has de llançar una espurna", assenyala.

Gairebé dos milions d'afganesos han fugit de l'Afganistan l'últim any

Al món hi ha 2,6 milions de refugiats afganesos, la major part (2,2 milions) als països del costat: l'Iran i el Pakistan. També hi ha 3,5 milions de persones que són desplaçades internes que busquen refugi dins de l'Afganistan, segons l'ACNUR.

Si posem el focus en l'últim any, des del dia que els talibans van arribar al poder, gairebé dos milions d'afganesos -1.846.384 persones-  han fugit del país. Tot i que un milió -1.041.560 persones- ha acabat tornant, segons xifres a les quals ha tingut accés TV3 facilitades per l'Organització Internacional de les Migracions.

Espanya ha rebut una petita part d'aquesta migració. En el darrer any l'Estat ha evacuat 3.900 persones -la majoria col·laboradors- en diferents vols. L'últim, aquest dijous passat, quan van arribar 294 persones. Espanya, però, no és un destí sempre definitiu. Més de 700 refugiats afganesos han sortit del sistema d'asil i han marxat.

Si ens fixem en Catalunya, segons dades facilitades per la Generalitat, com a mínim 387 persones estarien aquí en qualitat de refugiades i se'ls ha expedit una targeta sanitària.

Un any a Catalunya com a refugiats de l'Afganistan: segurs, però sense una vida plena

El Mohammad Khalid Toukhi i el Nazir Ahmad Karimi són dues d'aquestes 387 persones. Fa prop d'un any que viuen a Barcelona, des que van haver de fugir de l'Afganistan per l'entrada dels talibans.

El Nazir, que va treballar com a cuiner per l'exèrcit espanyol durant cinc anys, va marxar amb el seu germà, però la resta de la família, un any més tard, encara no ha aconseguit sortir del país. Com ell, molts refugiats han hagut de deixar familiars a l'Afganistan i no saben si podran tornar a trobar-se mai més:

"Hi ha moltes famílies que han deixat la meitat dels seus familiars a l'Afganistan. Tinc dos germans que són allà, a l'Afganistan, no tenen res a fer... Els vull ajudar, agafar els meus germans i viure junts aquí a Espanya."

Els seus casos els porta la Fundació Bayt al-Thaqafa, una entitat que acull 16 de les més de 300 persones afganeses que hi ha refugiades a Catalunya. La majoria van arribar amb els vols d'evacuació del Ministeri de Defensa entre l'agost i l'octubre de l'any passat. Per Albert Berna, tècnic del programa de protecció internacional, l'expectativa és "molt diferent" al que finalment s'han acabat trobant.

"Tenien una expectativa molt diferent a la que al final s'han trobat. Pensaven que la família sortiria molt abans. Molta, o cap, ha sortit encara. Ells pensaven que hi hauria més avions després de l'agost i que sortirien després amb ells. Però no ha sigut així."

Un altre problema que afronten els refugiats és que fins al cap de sis mesos d'entrar al sistema d'acollida no tenen permís per treballar. En Khalid, a l'Afganistan, tenia un grau en Economia i un màster en Relacions Internacionals, però mesos més tard encara no ha pogut convalidar els seus títols universitaris i, per tant, no troba feina.

De moment només ha aconseguit una entrevista per treballar en un hotel com a recepcionista perquè té un bon nivell d'anglès. I sense un contracte laboral, les possibilitats de trobar un pis de lloguer s'esvaeixen ràpidament. Es queixa que el sistema és massa lent:

"Ningú donarà un contracte de lloguer si no hi ha un contracte de treball. És difícil per a una persona refugiada, sis mesos més tard d'arribar, que trobi feina, una que estigui bé, amb un bon sou, que pugui llogar un pis o una habitació. A més, el govern o el sistema no tenen una manera d'arreglar aquest problema. Jo conec afganesos que fa més de tres mesos que estan buscant un pis de lloguer. Han vist més de 70 pisos però ningú els n'hi lloga cap perquè no tenen contracte laboral."  

En el cas del Khalid, com que venia sol, rep cada més 376 euros per poder llogar una habitació i 350 euros per a la resta de despeses. Amb aquests diners han de passar el mes. "Hi ha una frustració molt gran perquè veuen que estan aquí, estan bé, estan segurs però no poden arribar a tenir una vida plena com tenim les persones que vivim aquí en condicions favorables", critica Albert Berna, tècnic de la Fundació Bayt Al-taqafa.

Una situació que encara es complicarà més quan compleixin 18 mesos aquí, se'ls expulsi del programa d'asil i no tinguin cap ajut.

En Khalid i en Nazir a Barcelona (Pau Pros/CCMA)
ARXIVAT A:
AlemanyaRefugiatsAfganistan
VÍDEOS RELACIONATS
Anar al contingut