Dalt del tren
Enllaç a altres textos de l'autor 
Josep Cuní
Josep Cuní, director d'"Els Matins" de TV3
El reclamat corredor ferroviari del Mediterrani ja és prioritari. Ho ha dit el ministre José Blanco a Figueres durant la inauguració oficial de la connexió del TGV entre la capital de l'Alt Empordà i Perpinyà. Però també s'hi ha referit el secretari d'Estat francès, Thierry Mariani, davant del president de la Generalitat. Arriba tard, els ha retret Artur Mas. I és cert. Però no per això menys remarcable ateses les fonamentades reclamacions i les necessitats econòmiques.
Un corredor que enllaci Algesires amb qualsevol punt indeterminat del nord d'Europa. O si es vol, i pel que representa aquella ciutat d'Andalusia de pont, l'Àfrica amb Rússia. Un eix viari que escurçarà les distàncies de les mercaderies i estalviarà camions i carburants. Un traçat que trencarà el radial centralista espanyol allunyat de la lògica dels mercats i de les exigències de les necessitats. Però així és l'Espanya endogàmica. La que observa Madrid com el seu melic i no s'adona que, obstinant-s'hi, ni toca de peus a terra ni té la mirada a l'horitzó.
Una capital que, com be escriu Germà Bel, lluita per emular París ara que París, en aquest capítol, també entén que els objectius han de ser uns altres perquè les finalitats han canviat. Al final haurà estat necessària una gravíssima crisi econòmica perquè la commoció empenyi la lògica i la consternació a la sensatesa. Donem-ho per bo si s'acaba fent cert que no hi ha mal que cent anys duri. És clar que, ara que hi penso, això del centralisme en fa molts més, oi?
Un corredor que enllaci Algesires amb qualsevol punt indeterminat del nord d'Europa. O si es vol, i pel que representa aquella ciutat d'Andalusia de pont, l'Àfrica amb Rússia. Un eix viari que escurçarà les distàncies de les mercaderies i estalviarà camions i carburants. Un traçat que trencarà el radial centralista espanyol allunyat de la lògica dels mercats i de les exigències de les necessitats. Però així és l'Espanya endogàmica. La que observa Madrid com el seu melic i no s'adona que, obstinant-s'hi, ni toca de peus a terra ni té la mirada a l'horitzó.
Una capital que, com be escriu Germà Bel, lluita per emular París ara que París, en aquest capítol, també entén que els objectius han de ser uns altres perquè les finalitats han canviat. Al final haurà estat necessària una gravíssima crisi econòmica perquè la commoció empenyi la lògica i la consternació a la sensatesa. Donem-ho per bo si s'acaba fent cert que no hi ha mal que cent anys duri. És clar que, ara que hi penso, això del centralisme en fa molts més, oi?
