Com és que a Bèlgica poden sortir a passejar i aquí no?
La pregunta del títol és segurament la que més vegades m'han fet últimament des de Catalunya. És una pregunta interessant que suscita algunes reflexions des del confinament. Perquè el primer que cal dir és que sortir a passejar no vol dir que Bèlgica sigui una festa.
Estem confinats igual que la resta del món i tot està tancat i barrat, però, efectivament, podem sortir de casa. Aquí tampoc ningú dubta que la millor manera de lluitar contra el virus és reduint els contactes, però ho han afrontat d'una manera diferent.
S'ha de dir que a Bèlgica la pandèmia no ha tingut un impacte tan terrible com va tenir a Espanya les primeres setmanes. Allà el confinament total va ser una decisió contundent però necessària, i, en aquell moment, inqüestionable. Però ara que ja es comença a parlar de desescalada i de relaxar el confinament, veig que hi ha qui es pregunta si no s'està tractant la societat d'una manera poc madura i ho comparen amb el que està passant en altres països, per exemple Bèlgica. Doncs mirem com ho han fet a Bèlgica.
Confiar en els ciutadans
Aquí des del primer dia de confinament les autoritats van considerar que seria psicològicament massa dur no poder sortir de casa i van deixar que els ciutadans tinguessin la llibertat de fer-ho. La gent doncs, surt de casa, passeja, fa esport, va en bicicleta... es recomana fer-ho de manera individual o acompanyat de les persones que visquin amb tu a la mateixa casa.
Els que viuen sols poden sortir amb un amic. No hi ha horaris de sortida, es pot sortir sempre que es vol, però es demana que se surti de manera moderada i el mínim temps possible cada vegada. La gent doncs, surt al carrer una estona i torna cap a casa.
Les autoritats han confiat en la gent i la gent hi ha respost. I això que des que va començar el confinament ha fet un sol radiant. Després d'un hivern en què hem encadenat llargues i pesades setmanes grises i plujoses, justament ara gaudim d'un estiu avançat. Però ni això no ha fet que la gent abusés de la possibilitat de sortir.
Les normes
Lògicament s'han de complir unes normes: s'ha de mantenir en tot moment la distància de seguretat, no es poden fer grups, s'ha d'estar sempre en moviment, no està permès, per exemple, estirar-se a prendre el sol o asseure's en un banc... no és el món perfecte que teníem abans, però, ateses les circumstàncies, són sacrificis assumibles si a canvi es pot estar una estona a l'aire lliure.
Tampoc es pot agafar el cotxe i anar d'excursió o a la segona residència. La immensa majoria compleix les restriccions, però també hi ha qui se les salta i la policia ha d'actuar. Aquí també hi ha cretins, com a tot arreu.
Sobre els nens i les nenes
Pel que fa als infants, no hi ha cap diferència. Poden sortir sempre que vulguin i poden jugar i córrer als parcs. Però això sí, sempre interactuant només amb la família. Hi ha, però, una cosa que els més petits tenen explícitament prohibida perquè es considera que seria un risc massa alt: no poden acompanyar els seus pares al supermercat. Ves per on, justament al revés del que en un primer moment van decidir que es podria fer a Espanya i que després afortunadament van rectificar.
En definitiva, aquí a Bèlgica ens han fet la nostra vida confinada una mica més fàcil. I segurament us pregunteu: i això quin impacte ha tingut a nivell de la contenció de la pandèmia? Doncs no es considera que el fet que es pugui sortir de casa hagi influït de cap manera especial en la famosa corba i no hi ha constància que hi hagi hagut moments de col·lapse a les unitats de cures intensives dels hospitals.
És veritat que les xifres de víctimes a Bèlgica han estat sempre de les més altes d'Europa, proporcionalment a la població, però això, segons el govern belga, és perquè des del primer moment han estat comptant totes les víctimes causades pel coronavirus ja fos en hospitals, residències o domicilis, cosa que no s'ha fet en la gran majoria de països, on fins ara només es comptaven les defuncions als hospitals.
Aquí també hi ha un consell científic que assessora el govern. Els epidemiòlegs també s'han convertit en inesperades estrelles de televisió, però no es posen les mans al cap davant d'aquesta llibertat de moviment que s'ha donat a la ciutadania.
Així doncs, què passa? Tan diferents són els belgues? És que això que es fa aquí a Bèlgica no es podria fer a partir d'ara a Catalunya i a Espanya? Què passaria si deixessin sortir la gent a passejar? No tornarien a casa? No sabrien mantenir la distància de seguretat? A aquestes alçades encara no s'ha entès que el perill és real si no s'actua amb responsabilitat? Qui més qui menys ha viscut de més a prop o de més lluny la duresa d'aquesta malaltia i la letalitat que comporta per saber que no podem badar. Però... hauríem de castigar-nos més del compte?
Sovint penso que ens estem deixant portar per aquell clixé que diu que la cultura mediterrània és irresponsable. No diré que històricament no hi hagués una base de raó, però crec que, almenys a Catalunya, que és el que més conec, hem fet molts esforços per treure'ns de sobre aquesta etiqueta i ens ha fet molta ràbia sempre que els nostres veïns europeus ens l'han penjada.
La nostra societat ha demostrat àmpliament aquestes setmanes que ha estat a l'altura d'un repte majúscul. Ens en hem de sentir molt orgullosos.
Però es pot obrir ja el debat de si és el moment de fer un primer pas cap a una mínima llibertat de moviments? És molt fàcil escriure articles i molt difícil prendre decisions enmig d'una crisi, però, sincerament, si els belgues són capaços de fer-ho, hauria de ser per molt que la nostra gent no ho fes igual. O millor.
- ARXIVAT A:
- Coronavirus Reflexions des del confinament
