La vida és més cara però els sous no pugen tant. Explica'ns com arribes a final de mes

A TV3 estem preparant una nit temàtica sobre economia i el dia a dia de les famílies, des de l'anomenada "classe mitjana" fins a les rendes més baixes
Redacció
Brian Merrill / Pixabay
Brian Merrill / Pixabay

Et costa arribar a final de més o afrontar una despesa inesperada? Pots estalviar? Tens feina assegurada? Potser tu sí, però els més joves han d'assumir que els ha tocat viure "en precari"?

Voldríem conèixer el teu cas, valorar-lo i, si escau, un periodista de TV3 es posarà en contacte amb tu per parlar-ne una mica més. D'acord amb tu, podríem incorporar la teva història en la nit temàtica que estem preparant o en d'altres espais informatius.


La "decacència" de la classe mitjana

Què vol dir ser de “classe mitjana”? D'entrada, segur, gaudir d'un determinat nivell d'ingressos, ben per damunt del llindar de la pobresa però també lluny de la vida d'un milionari. Aquest és el terreny on l'estadística es troba més còmoda, i des de fa anys, multituds d'estudis intenten trobar la fórmula per mesurar-ho amb mitjanes de rendes, medianes, percentatges, decils i equacions.

Però ser de “classe mitjana” va més enllà, i té a veure amb les aspiracions d'una vida millor, sovint idealitzada. I això, segons l'OCDE, vol dir accés a l'habitatge, sanitat, educació i cultura, una feina estable, poder adquisitiu i la possibilitat d'oferir un horitzó als fills. Mesurar el “way of life”, però, és difícil, sobretot perquè gira al voltant d'intangibles i també és una qüestió de percepció individual.

Si parlem de renda i volem jugar amb els números, l'OCDE ha establert una mena d'estàndard. Entén per famílies o individus de classe mitjana aquells que ingressen entre un 75% i un 200% de la renda neta mediana. En el cas de Catalunya, aquesta mena de “nota de tall” està en els 17.420€ nets anuals. I això vol dir que la forquilla d'ingressos per situar-se figuradament dins la “classe mitjana” estaria entre els 12.930€ i els 34.481€ nets anuals.

Però aquests números corresponen a una persona sola. Si la llar és més gran, lògicament calen més ingressos per mantenir el nivell de vida de tots els seus membres. Per exemple, i seguint els mateixos criteris de l'OCDE, una parella amb dos menors al seu càrrec hauria d'ingressar anualment entre 26.130€ i 69.680€ nets anuals per entrar dins la definició de “classe mitjana”. En aquest cas, segons l'OCDE, aquest nivell d'ingressos només s'aconsegueix si els dos adults de la llar treballen; i habitualment, almenys una de les dues persones ha de tenir una feina altament qualificada. A Espanya, la forquilla per a una família amb dos adults i dos menors estaria situada entre els 22.789€ i els 60.771€ anuals nets.

En el seu informe sobre les “estretors” de la classe mitjana en els països desenvolupats, l'OCDE descriu un retrocés en el seu nivell de vida. I assenyala que en diversos països les famílies considerades de classe mitjana perceben l'actual moment com “injust” i “incert”. “Injust” perquè els ingressos de les rendes baixes i mitjanes han crescut menys que el cost de la vida, especialment l'habitatge. També perquè l'anomenat “ascensor social” dona senyals d'estar espatllat, una avaria que perjudica les generacions més joves.

I “incert” perquè l'anomenada “economia digital” i l'automatització posen en risc una part dels llocs de treball, sobretot els menys especialitzats.

Però malgrat tot, si la “classe mitjana” pateix, encara més ho fan les rendes baixes; en present –escapar de la pobresa-, però també a futur (l'ascensor social està aturat, millorar és molt difícil). I en paral·lel, aquesta falta d'oportunitats pot veure's també com una guerra entre generacions, entre adults amb feina més o menys assegurada i joves en precari.


Viure "en precari"

Aconseguir una feina i mantenir-la en el temps resulta cada cop més difícil, i ja no només per la dificultat d'assolir un contracte indefinit, sinó perquè els contractes temporals cada cop són més curts.

A Catalunya, si ens fixem en els contractes per obra i servei, veiem que el percentatge de contractes inferiors a 7 dies s'ha doblat l'última dècada. Al setembre del 2008 representaven el 6,8% de tots els que es signaven, el 2019 ja eren el 13,5%.

En el conjunt de l'estat, de tots els contractes signats al setembre passat només l'11,4% van ser indefinits, és un percentatge que pràcticament es manté estable des de principis de la crisi. El gruix de nova contractació correspon, per tant, a feines temporals i aquí s'observa un canvi important: els contractes cada cop són més curts. Si el 2008 els contractes de menys de 7 dies eren el 14%, ara ja superen el 24%. Són els que més han crescut, mentre que altres contractes de més durada (d'1 i 3 mesos; 3-6 mesos; 6-12 mesos i més de 12) han perdut pes durant la darrera dècada.

Tot plegat ha fet que la durada mitjana dels contractes caigui dels 87,4 dies el 2008, fins als 55,7 al setembre del 2019.


Les deu tendències amagades del mercat de treball

L'enquesta de població activa del tercer trimestre del 2019 –l'última disponible- va generar grans titulars: A Catalunya, l'atur és del 10%, i són 422.000 les persones que no tenen feina. Al conjunt d'Espanya, la taxa d'atur ha quedat per sota del 14% i el nombre de parats és de 3,2 milions de persones. Però si es mira amb detall l'estadística, es poden detectar les tendències amagades del mercat de treball:

  1. Si fins ara la indústria havia anat generant feines, ara ja en comença a destruir. Algunes empreses industrials han acomiadat o no renovat contractes aquest estiu i ara hi ha 619 mil persones treballant en aquest sector, un 15% menys que ara fa un any.
  2. En la construcció, en canvi, l'estiu va ser bo per trobar-hi feina, hi han treballat 191 mil persones, però també perd persones ocupades respecte d'ara fa un any, un 25 per cent.
  3. El sector serveis és el gegant del mercat laboral i aplega 2,6 milions de treballadors. El comerç i l'hostaleria han impulsat la xifra d'ocupació amb 114 mil treballadors més gràcies a l'activitat turística de l'estiu.
  4. El sector públic, que durant anys ha retallat i congelat plantilles, incorpora ara nous treballadors amb bastanta força. En el conjunt d'Espanya, la incorporació de treballadors públics ha estat de 34 mil persones, només mil menys que el sector privat.
  5. Les incerteses sobre l'economia també té efectes en els tipus de contractes, creixen un 7% els contractats temporalment mentre que els contractes indefinits s'estanquen en un 0,4%.
  6. També augmenten els contractes a temps parcial, un 2,4%, principalment entre les dones, mentre que les contractacions a temps complet es queden en un increment del 0,7%.
  7. Les dones també se n'emporten la pitjor cara, la de l'atur. L'11,5% de les dones actives de Catalunya es troba en situació d'atur, mentre que entre els homes la taxa és del 10,3%
  8. Cada cop són més els homes i les dones que volen treballar que es declaren com a actius, i sumen 3,8 milions de persones a Catalunya.
  9. Les persones actives que busquen feina són 422 mil, un 18% més que l'any passat.
  10. El nombre de persones ocupades a Espanya és de 19,8 milions de persones, amb un augment de 69 mil persones el tercer trimestre del 2019.