Christine Lagarde, la nedadora entre taurons desembarca al BCE

Des d'aquest 1 de novembre, Christine Lagarde ja és la nova presidenta del Banc Central Europeu. Es troba un BCE embarcat en una política sense precedents, amb tipus d'interès al 0% i el programa d'intervenció en els mercats (QE) novament en marxa. I res fa pensar, almenys a curt termini, que tingui intenció de canviar el rumb.

L'experiència americana

La nova presidenta del BCE va saber ben aviat el pa que s'hi dona. Només amb 18 anys, ja mirava darrere la cortina, entre bastidors, "i això marca", com ella mateixa confessa. Era l'any 1974, en ple cas Watergate, i Lagarde va viatjar fins a Washington per passar-hi l'últim curs de l'institut.

Va posar un peu al Capitoli de rebot, contractada com a assistent d'un congressista que necessitava traductora de francès. L'edifici bullia, i les cintes secretes amb les converses del president Richard Nixon al Despatx Oval corrien pels passadissos, una oportunitat irresistible per a la jove francesa que passava per allà: "Mare meva! El llenguatge no era exactament pur", explicava molts anys després en una entrevista.

Al llarg de la seva carrera política, es trobaria, segur, amb molts taurons, però cap tan cru com "Tricky Dick".

Als anys 80, molt abans d'arribar al Ministeri de Finances, l'FMI o el BCE, Lagarde va fer-se un lloc en el món marcadament masculí dels grans despatxos internacionals d'advocats. En aquella època havia de "serrar les dents i somriure" per superar el "paternalisme" dels companys i caps, una rutina que també va aprendre d'adolescent, quan practicava la natació sincronitzada.

Lagarde, dirigint-se a la Comissió d'Afers Econòmics i Monetaris del Parlament Europeu (Reuters)

L'esvoranc del cas Tapie

Tot aquest camí, metòdic, sempre cap amunt, gairebé es va precipitar per l'esvoranc del cas Tapie; va ser condemnada per "negligència", però en va sortir indemne perquè el tribunal va descartar conseqüències penals.

El magnat Bernard Tapie havia demanat a l'Estat una compensació perquè el llavors banc públic Crédit Lyonnais va obligar-lo a malvendre l'empresa –Adidas- per recuperar un deute. Tapie va donar suport polític a Nicolas Sarkozy per guanyar les eleccions, i el seu govern va arranjar-ho tot de manera que l'empresari va acabar cobrant una discutible i discutida compensació pública de 400 milions d'euros. Tot, sota la supervisió de la ministra de Finances, la mateixa Lagarde.

Els investigadors del tribunal especial de la República van arribar a escorcollar casa seva, on van trobar-hi una carta manuscrita adreçada a Sarkozy, massa llaminera com per no acabar filtrant-se. Redactada en diversos punts meticulosament ordenats, la carta era una declaració de lleialtat a canvi de suport polític: "utilitza'm", li deia.

Els errors de la troica

Malgrat tot, sòlidament instal·lada al capdavant del Fons Monetari Internacional, les filtracions, la guerra bruta entre bastidors i la condemna per negligència no van desviar la seva trajectòria.

Al capdavant d'un organisme mundial com l'FMI, el cert és que mai va allunyar-se gaire d'Europa, absorbida per la crisi de la zona euro i especialment Grècia, entre el 2010 i el 2015. A la zona zero de les negociacions i les cimeres inacabables, va ser prou flexible com per admetre que la troica també s'havia equivocat collant tant els grecs.

Els tipus d'interès, al 0%

Política, negociadora, no és pas una tecnòcrata. I, ara, desembarca al Banc Central Europeu amb el repte d'estar a l'alçada del llegat de Mario Draghi. Res fa pensar que canviï el rumb marcat per l'italià, en forma de tipus d'interès al 0% i intervenció massiva en els mercats financers.

De fet, una part de les crítiques d'última hora dirigides a Draghi són, en realitat, un advertiment a la nova presidenta, una manera de marcar-li el terreny de joc. Ella, de moment, ja ha començat a demanar a Alemanya que posi més de la seva part.

Quan vinguin maldades, que vindran, sempre podrà recuperar el truc de la nedadora, i serrar les dents mentre somriu.