"Causes i conseqüències". Per Àngel Casals, professor d'història moderna
Àngel Casals és professor del Departament d'Història Moderna de la UB.
CAUSES
La guerra de Successió és, possiblement, la primera guerra mundial que hi va haver. L'expansió europea va crear fronts de guerra tant a Amèrica, com a l'Àfrica com a l'Àsia entre les diverses potències. Aquesta globalitat ho és perquè tot i que la guerra tenia com a causa primera la successió de Carles II, el darrer rei de la branca hispànica de la dinastia dels Àustria, aplegava tot un seguit de conflictes de diversos àmbits tant de tipus polític, com territorial com econòmic.
L'últim fill de Felip IV va néixer el 1661 amb una salut precària que anunciava una vida curta. El 1665 va començar un regnat centrat a resistir les escomeses franceses sobre els territoris flamencs i catalans i resoldre la incògnita del seu hereu després de dos matrimonis estèrils.
El debat es plantejava en termes relativament senzills d'entendre. Només hi havia tres possibilitats. La primera era que el successor sortís de la branca imperial de la dinastia Àustria. Solució inacceptable per a França, que durant tot el segle XVII havia estat lluitant per desfer la tenalla que li havia representat l'aliança familiar entre Viena i Madrid. Un successor Borbó -amb qui també hi havia vincles familiars molt estrets- era provocar els recels de l'imperi, d'Holanda i d'Anglaterra, les potències marítimes i econòmiques del moment, per la concentració de poder que podia tenir Lluís XIV de França si aconseguia posar un nét seu al tron de Madrid. Hi havia una tercera opció, que era la preferida pel govern hispànic, l'anglès i l'holandès: cercar un hereu que no trenqués l'equilibri de forces europeu. Aquest havia de ser Josep Ferran de Baviera, però va morir als 6 anys, el 1699.
França i l'imperi també van negociar la partició de la monarquia hispànica. Cal fer notar que en cap dels tres tractats que es van signar amb aquesta intenció l'hereu a Madrid havia de ser Felip d'Anjou.
Si l'ambient internacional estava enrarit per la successió de Carles II, el de Madrid era irrespirable. Les elits governants s'esforçaven per evitar l'ensorrament d'una monarquia materialment esgotada que els podia arrossegar en la seva ruïna. En aquest entorn el debat era donar suport al candidat amb més possibilitats de mantenir unida la monarquia i amb capacitat d'introduir reformes per capgirar la situació política, econòmica i militar. Les intrigues entre els anomenats "partit austríac" i el "partit francès" -especialment intenses des del 1699- van decantar Carles II per Felip d'Anjou, tot esperant que l'exèrcit de Lluís XIV mantindria íntegra la monarquia hispànica.
A Catalunya el problema es veia amb ulls totalment diferents. Víctima privilegiada de les guerres amb França des del tractat dels Pirineus del 1659: costos materials, allotjaments i saquejos de tropes. Barcelona va ser ocupada per l'exèrcit gal el 1697 per darrera vegada. Aquesta inestabilitat constant no va frenar un creixement econòmic del món litoral basat en el comerç atlàntic amb Holanda i Anglaterra, i l'aiguardent com a producte d'exportació fonamental.
La successió de Felip d'Anjou, Felip V des del novembre del 1700, va ser mal vista per l'imperi, Anglaterra i Holanda. La política maldestra del nou rei, negant-se a renunciar als seus drets successoris a França i oferint el comerç americà als mercaders francesos, va trigar poc a crear una aliança per desfer el temut bloc francohispànic controlat per París.
A Catalunya, la bona voluntat de Felip V per guanyar-se el país celebrant-hi corts el 1701 aviat va ser substituïda per una política de tarannà absolutista de poc respecte a les lleis del país i una dura repressió contra el creixent austriacisme. Fins i tot la política econòmica del nou règim, que tallava els vincles atlàntics, posava els sectors econòmics catalans en un carreró sense sortida. Les llavors per a la sublevació catalana del 1705 estaven tots posats. Les garanties d'ajut anglès i austríac van fer la resta: a l'octubre d'aquell any Barcelona es lliurava a Carles d'Àustria.
CONSEQÜÈNCIES
El 12 de setembre del 1714 Catalunya no tenia ni govern, ni institucions, ni lleis. La primera conseqüència de la guerra va ser l'eliminació total i absoluta del sistema legal català, situació que es consolidaria fins a l'aprovació del decret de Nova Planta el 16 de gener del 1716 que posava el capità general en el cim del govern acompanyat per la Reial Audiència. El resultat seria un govern de base militar que es mantindria fins al 1833.
Catalunya va quedar convertida en una província més d'una monarquia absoluta i centralista de la qual només en va quedar el dret privat. També el sistema fiscal es va transformar i es va introduir un nou impost, el cadastre, que gravava els béns i la producció econòmica, i que tenia com a origen el pagament dels costos de la guerra, però que va esdevenir permanent.
Fins al 1725, quan es va signar la pau de Viena, la postguerra va ser duríssima al país. L'efecte més immediat va ser l'exili i la repressió. Tot i que costa donar xifres, milers de persones -la majoria amb càrrecs de govern i administratius- es van refugiar a l'imperi i molts no van tornar mai més. Tampoc no podem quantificar la repressió. Tenim, però, les notícies de l'acció sobre les poblacions ocupades, incendis i execucions indiscriminades en més d'un cas i de la sort que van córrer molts dels que es van quedar després de l'11 de Setembre, que van estar empresonats fins a la mort –cas d'Antoni de Villarroel- o executats com en el cas del general Moragues.
Encara la guerra començada a Europa per Felip V el 1719 va fer que el país tornés a ser envaït pels francesos i que al sud apareguessin guerrilles antiborbòniques dirigides pel carrasclet, que van dificultar encara més la superació de les conseqüències de la guerra.
A la destrucció institucional i la repressió de la població va seguir l'anorreament cultural, sobretot evident en el cas de la història i de la llengua, que es va anar expulsant de l'àmbit públic i educatiu al llarg del segle i la desaparició de la Universitat de Barcelona.
Però tot i les dures circumstàncies i malgrat la política borbònica, a partir del 1740 el país va reprendre la via del creixement econòmic gràcies a la introducció de les noves tècniques industrials en la fabricació del tèxtil i per l'impuls que la burgesia donava a la creació de plataformes culturals i educatives que substituïen la manca d'estudis universitaris. És el cas del "Real Colegio de Cirugía" o de l'"Escuela de Náutica". El règim de Felip V començaria a esquerdar-se de manera irreversible a partir del 1789 amb els Rebomboris del Pa. Tot just 75 anys. Poc per a la història d'un poble.
La guerra de Successió és, possiblement, la primera guerra mundial que hi va haver. L'expansió europea va crear fronts de guerra tant a Amèrica, com a l'Àfrica com a l'Àsia entre les diverses potències. Aquesta globalitat ho és perquè tot i que la guerra tenia com a causa primera la successió de Carles II, el darrer rei de la branca hispànica de la dinastia dels Àustria, aplegava tot un seguit de conflictes de diversos àmbits tant de tipus polític, com territorial com econòmic.
L'últim fill de Felip IV va néixer el 1661 amb una salut precària que anunciava una vida curta. El 1665 va començar un regnat centrat a resistir les escomeses franceses sobre els territoris flamencs i catalans i resoldre la incògnita del seu hereu després de dos matrimonis estèrils.
El debat es plantejava en termes relativament senzills d'entendre. Només hi havia tres possibilitats. La primera era que el successor sortís de la branca imperial de la dinastia Àustria. Solució inacceptable per a França, que durant tot el segle XVII havia estat lluitant per desfer la tenalla que li havia representat l'aliança familiar entre Viena i Madrid. Un successor Borbó -amb qui també hi havia vincles familiars molt estrets- era provocar els recels de l'imperi, d'Holanda i d'Anglaterra, les potències marítimes i econòmiques del moment, per la concentració de poder que podia tenir Lluís XIV de França si aconseguia posar un nét seu al tron de Madrid. Hi havia una tercera opció, que era la preferida pel govern hispànic, l'anglès i l'holandès: cercar un hereu que no trenqués l'equilibri de forces europeu. Aquest havia de ser Josep Ferran de Baviera, però va morir als 6 anys, el 1699.
França i l'imperi també van negociar la partició de la monarquia hispànica. Cal fer notar que en cap dels tres tractats que es van signar amb aquesta intenció l'hereu a Madrid havia de ser Felip d'Anjou.
Si l'ambient internacional estava enrarit per la successió de Carles II, el de Madrid era irrespirable. Les elits governants s'esforçaven per evitar l'ensorrament d'una monarquia materialment esgotada que els podia arrossegar en la seva ruïna. En aquest entorn el debat era donar suport al candidat amb més possibilitats de mantenir unida la monarquia i amb capacitat d'introduir reformes per capgirar la situació política, econòmica i militar. Les intrigues entre els anomenats "partit austríac" i el "partit francès" -especialment intenses des del 1699- van decantar Carles II per Felip d'Anjou, tot esperant que l'exèrcit de Lluís XIV mantindria íntegra la monarquia hispànica.
A Catalunya el problema es veia amb ulls totalment diferents. Víctima privilegiada de les guerres amb França des del tractat dels Pirineus del 1659: costos materials, allotjaments i saquejos de tropes. Barcelona va ser ocupada per l'exèrcit gal el 1697 per darrera vegada. Aquesta inestabilitat constant no va frenar un creixement econòmic del món litoral basat en el comerç atlàntic amb Holanda i Anglaterra, i l'aiguardent com a producte d'exportació fonamental.
La successió de Felip d'Anjou, Felip V des del novembre del 1700, va ser mal vista per l'imperi, Anglaterra i Holanda. La política maldestra del nou rei, negant-se a renunciar als seus drets successoris a França i oferint el comerç americà als mercaders francesos, va trigar poc a crear una aliança per desfer el temut bloc francohispànic controlat per París.
A Catalunya, la bona voluntat de Felip V per guanyar-se el país celebrant-hi corts el 1701 aviat va ser substituïda per una política de tarannà absolutista de poc respecte a les lleis del país i una dura repressió contra el creixent austriacisme. Fins i tot la política econòmica del nou règim, que tallava els vincles atlàntics, posava els sectors econòmics catalans en un carreró sense sortida. Les llavors per a la sublevació catalana del 1705 estaven tots posats. Les garanties d'ajut anglès i austríac van fer la resta: a l'octubre d'aquell any Barcelona es lliurava a Carles d'Àustria.
CONSEQÜÈNCIES
El 12 de setembre del 1714 Catalunya no tenia ni govern, ni institucions, ni lleis. La primera conseqüència de la guerra va ser l'eliminació total i absoluta del sistema legal català, situació que es consolidaria fins a l'aprovació del decret de Nova Planta el 16 de gener del 1716 que posava el capità general en el cim del govern acompanyat per la Reial Audiència. El resultat seria un govern de base militar que es mantindria fins al 1833.
Catalunya va quedar convertida en una província més d'una monarquia absoluta i centralista de la qual només en va quedar el dret privat. També el sistema fiscal es va transformar i es va introduir un nou impost, el cadastre, que gravava els béns i la producció econòmica, i que tenia com a origen el pagament dels costos de la guerra, però que va esdevenir permanent.
Fins al 1725, quan es va signar la pau de Viena, la postguerra va ser duríssima al país. L'efecte més immediat va ser l'exili i la repressió. Tot i que costa donar xifres, milers de persones -la majoria amb càrrecs de govern i administratius- es van refugiar a l'imperi i molts no van tornar mai més. Tampoc no podem quantificar la repressió. Tenim, però, les notícies de l'acció sobre les poblacions ocupades, incendis i execucions indiscriminades en més d'un cas i de la sort que van córrer molts dels que es van quedar després de l'11 de Setembre, que van estar empresonats fins a la mort –cas d'Antoni de Villarroel- o executats com en el cas del general Moragues.
Encara la guerra començada a Europa per Felip V el 1719 va fer que el país tornés a ser envaït pels francesos i que al sud apareguessin guerrilles antiborbòniques dirigides pel carrasclet, que van dificultar encara més la superació de les conseqüències de la guerra.
A la destrucció institucional i la repressió de la població va seguir l'anorreament cultural, sobretot evident en el cas de la història i de la llengua, que es va anar expulsant de l'àmbit públic i educatiu al llarg del segle i la desaparició de la Universitat de Barcelona.
Però tot i les dures circumstàncies i malgrat la política borbònica, a partir del 1740 el país va reprendre la via del creixement econòmic gràcies a la introducció de les noves tècniques industrials en la fabricació del tèxtil i per l'impuls que la burgesia donava a la creació de plataformes culturals i educatives que substituïen la manca d'estudis universitaris. És el cas del "Real Colegio de Cirugía" o de l'"Escuela de Náutica". El règim de Felip V començaria a esquerdar-se de manera irreversible a partir del 1789 amb els Rebomboris del Pa. Tot just 75 anys. Poc per a la història d'un poble.
