Carme, Luisa, Héctor o Amalia: els testimonis d'una Marató per la Covid que toca a tothom
Joves i persones grans amb afectacions i seqüeles de tot tipus evidencien que la investigació de la Covid és molt necessària malgrat que la vacuna sigui a prop
La Marató de la Covid-19 ha recollit testimonis que mostren com aquest virus afecta a tothom de múltiples maneres. Joves i persones grans amb afectacions i seqüeles de tot tipus evidencien que la investigació del coronavirus encara és molt necessària malgrat que la vacuna sigui a prop.
El virus pot deixar seqüeles físiques i psicològiques que cal investigar perquè els malalts es curin del tot. No se sap per què en alguns casos la malaltia és lleu i en alguns casos és molt greu.
L'Héctor, la Carme, el Xavi, el Luis, l'Amalia o la Luisa posen veu a la necessitat de seguir amb la recerca d'un virus que era desconegut i que encara ho segueix sent.
Amb 17 anys, a l'UCI
L'Héctor García té 17 anys, és estudiant d'auxiliar d'infermeria i s'ha debatut entre la vida i la mort a l'UCI. Després de passar la Covid encara està més convençut de dedicar-se al món sanitari.
"Per dins he fet un clic. Cap a bé. Soc més responsable. Prefereixo veure la família que els amics", explica l'Héctor.
Els seus amics també són més conscients de la gravetat de la malaltia. "Si el que he viscut jo, que tinc 17 anys i soc un noi sa, els hagués passat als meus pares, potser no ho haurien explicat", reflexiona.
Amb el seu pare, en Rafa, han recordat les setmanes tan difícils que van passar quan va començar a empitjorar per la Covid.
"M'havien de sedar, però sedar-me en la situació en què estava era molt perillós. Els metges van dir als meus pares que 'el cor del seu fill era com si posés la mà a sobre d'una taula i amb un martell piquessis amb totes les forces. Intentes moure la mà però no pots. Aquest era el cor del seu fill en aquell moment'."
"Quan vaig sortir de l'UCI em van dir si era conscient del que m'havia passat. Em vaig espantar, perquè gairebé no ho explico", recorda el jove. El seu pare assegura que va ser un moment molt dur. "No podíem parlar amb ell a l'UCI. No hi havia manera. Eren moments molt preocupants", ha explicat en Rafa.
La Covid, directa al cervell
Amb 62 anys, la Carme Ortoll està tornant a aprendre-ho tot de nou. En el seu cas, el coronavirus va anar directe al cervell.
"Soc capaç de fer-te una conferència davant de 500 persones com feia quan estava a l'escola i, en canvi, soc incapaç de saber si primer m'he de posar les calces o els pantalons. M'equivoco i em poso les calces a sobre", ha explicat la Carme, que des que va sortir de l'hospital ha fet moltes millores, com tornar a escriure o deixar enrere la cadira de rodes.
Amb molt d'esforç ha aconseguit tornar a fer coses que feia, però, segons explica, ha deixat de ser qui era. Ha perdut l'autonomia i moltes de les habilitats que tenia com a mestra, amb 40 anys d'exercici.
"No sabia si les coses s'havien de menjar amb forquilla o amb cullera. Em queden moltes seqüeles."
El cas de la Carme demostra que la Covid-19 no sempre ataca òrgans relacionats amb l'aparell respiratori, sinó altres punts del cos com el cervell, amb seqüeles en el terreny cognitiu.
Tot va començar després de deu dies de trobar-se malament, quan una nit es va despertar amb ganes d'anar al lavabo i va descobrir que no es podia moure i que li tremolava tot el cos. Va estar-se 35 dies a l'hospital, sola.
"Jo estava perfecta, i d'un dia per l'altre vaig deixar de ser jo. He tingut la sort de no morir-me i, per tant, ara a viure cada dia. Estic més contenta que mai de viure."
La família Ayesta, doblement tocada per la Covid
La Montserrat té 4 fills. Dos d'ells han estat colpejats per la Covid. En Luis ho ha pogut explicar; en Pablo, no.
"El Pablo va morir quan jo era a l'UCI. No ho vaig saber perquè van prendre la decisió de no dir-m'ho", ha explicat el Luis del seu germà, a qui no veia des del Nadal del 2019, és a dir, no es van contagiar l'un a l'altre.
En Luis va ingressar a l'Hospital de Reus i en Pablo, a l'Hospital de Sant Pau, on treballava. En Pablo no va superar la malaltia i en Luis va sortir de l'hospital amb grans seqüeles de les quals encara s'està refent.
El pitjor va ser assabentar-se que el seu germà també havia tingut la Covid i va morir. La mare, la Montserrat, va recollir en un diari aquells dies tan cruels.
Sense posar dates, en Luis voldria arribar algun dia a poder quedar-se sol a casa, sense dependre de ningú. "El que voldria és que tothom al meu voltant comenci a fer vida normal."
"Pensava que no en sortiria, d'aquesta"
La Luisa Bernabé va estar a punt d'abaixar els braços, però una visita de la seva filla la va fer tirar endavant.
Tot va començar quan va anar a urgències pensant-se que tenia un refredat. Al final va estar tres mesos a l'hospital lluitant per la seva vida.
"Li vaig dir al metge: 'Em vull morir, no vull viure així'. Pensava que en no sortiria, d'aquesta. Els meus fills no em podrien veure ni morta."
A casa, el seu marit, el Miguel, també contagiat de Covid, ho passava totalment aïllat. En 47 anys de casats, mai no havien estat separats ni un sol dia.
"He plorat molt aquí sol. Però això no ho he dit a ningú. He plorat molt per ella. Per si la tornaria a veure", ha explicat en Miguel García.
Tots dos van batallar per retrobar-se a casa després del malson.
Passar el dol en solitud
L'Amalia i el Cayetano acabaven de celebrar 50 anys de casats. Veïns d'Igualada, amb la conca d'Òdena confinada, es van contagiar.
"L'última vegada que el vaig veure va ser en una videoconferència, quan jo estava a Urgències. Em va dir que estava malament."
El Cayetano va morir el 13 d'abril. "La meva filla va estar amb ell. Som uns privilegiats en aquest aspecte. L'havien de desconnectar perquè no podien fer res més."
L'Amalia va estar set dies més confinada sense poder abraçar els seus fills i nets. "Se'm trenca l'ànima de pensar-ho. No et poden consolar. T'has de consolar sola i sortir-te'n."
La seva neta li va dir que truqués a un equip de psicòlegs que s'havien unit per ajudar persones en aquesta situació. "Em van donar armes per gestionar el dolor. Jo estava en una rotonda i no trobava la sortida. Tot era una pena terrible."
L'Amalia voldria poder acomiadar el Cayetano amb amics i familiars. "Érem només els enterradors i nosaltres tres", recorda amb pena de l'enterrament del seu marit.
"La malaltia es resisteix a tornar-me el que era meu"
En Xavi és odontòleg. El 20 de març el van sedar i va estar 40 dies a l'UCI. Tot va canviar. "Tens por del futur, de les seqüeles. Tinc 54 anys", confessa.
La probabilitat que en Xavi se salvés era del 50%. Se'n va sortir, però assegura que la malaltia li ha robat la vida. "Però ara intento robar-li a ella."
"Al mes de febrer portava una vida normal. Encara estic lluny. Tinc una mà i un peu lleugerament adormits que em recorden que he passat la Covid."
Malgrat que el pas per l'UCI va ser molt dur, considera que l'etapa actual encara es fa més costa amunt.
"Estàs adormit, intubat, no saps res. Però el pitjor és ara. Quan lluites per sobreviure no et planteges res. Et surt de forma innata. Ara és més difícil de tirar amb el dia a dia. Hi ha seqüeles i han passat 9 mesos."
La fotografia que va fer la volta al món
L'Isidre va passar 55 dies a l'UCI de l'Hospital del Mar. El seu cas es va complicar per una trombosi i un herpes als pulmons. "Em queda poder tancar les mans i posar-me la jaqueta, encara faig recuperació cada dia", ha explicat l'Isidre.
El moment en què el personal sanitari el va treure de l'hospital perquè veiés el mar i li toqués l'aire va fer la volta al món.
"Em van posar un munt de trastos. L'autobús va parar perquè creuéssim el carrer. Hi havia la meva família, que feia temps que no els veia", ha recordat l'Isidre Correa d'aquell moment.
Un esportista lluitant per conèixer el seu net
En Xavier García, de 59 anys, ha estat esportista tota la vida. Va entrar a l'hospital al març i va sortir-ne al juny. Va estar més de dos mesos sedat. Trombosi, pneumònies, infeccions... "ho va tenir tot, no es va deixar res", van dir els metges quan va sortir de l'UCI.
El Xavier té moltes seqüeles de mobilitat, un pulmó molt tocat i no descarten en el futur fer-li un trasplantament, però diu que no podia marxar sense conèixer el seu net.
I és que la seva filla, la Berta, estava embarassada i li van haver d'induir el part perquè no coincidís l'arribada del Marcel amb la probable mort del seu pare.
Perdre la cama pel coronavirus
"Per què a mi?". Això es preguntava l'Ignacio quan li van dir que li havien de tallar la cama per sobre el genoll quan semblava que havia superat la Covid.
"No m'ho acabava de creure. Em feia un mal terrible. Soc una bona persona. Intentes buscar explicacions. Però has de deixar el perquè", ha reflexionat l'Ignacio, que ha visitat el plató de La Marató acompanyat de la seva dona Adela.
"Depenc d'ella només, i m'agrada dependre d'ella, però no vull tenir una mare, sinó una companya. Ella ha estat allà incondicionalment. Això és amor", ha expressat.
L'Ignacio ha volgut mostrar la pròtesi per conscienciar que "això li pot passar a tothom".
9 dies a l'UCI despert
En Jonathan no volia adormir-se durant els 9 dies que va passar a l'UCI perquè tenia por de no tornar-se a despertar.
"El que portava pitjor era la soledat", ha assegurat el Jonathan, que aquesta setmana s'ha retrobat amb la Cristina, la infermera que va ser el seu "àngel de la guarda".
Quan ja estava a punt de pujar a planta, la mare del Jonathan va ser hospitalitzada també per Covid. Ell li va poder explicar cada pas que havia viscut en pròpia pell.
