Buscetta, primer "capo" traïdor de la màfia i l'amistat amb el jutge a qui ho va explicar tot

Hi ha figures històriques que han passat desapercebudes. Personatges gairebé anònims que han fet que la humanitat avancés o retrocedís, segons com es miri. Allunyats dels focus mediàtics han viscut una vida oculta, però extremadament turbulenta, interessant i fins i tot èpica. Una vida plena de clars i obscurs, de matisos, d'emocions contradictòries.

N'he conegut alguns al llarg de la meva carrera periodística: un agent de la DEA nord-americana infiltrat al càrtel de Medellín a Colòmbia, un exespia implicat en el període més fosc dels anomenats anys de plom de la Itàlia dels anys 80, un cardenal clau en el Concili Vaticà II i també, per referència directa, Tomasso Buscetta

Buscetta és el primer gran penedit de la màfia. El traïdor de la Cosa Nostra que va portar gairebé 400 capos i sicaris a ser empresonats, processats i condemnats, gràcies a les confidències fetes al jutge Giovanni Falcone. L'home que va fer possible saber com funcionen les trames del crim organitzat i, per tant, com es poden combatre amb eficàcia.

"Il traditore", al cinema

Ara que s'estrena al cinema "Il traditore", el biopic que ha rodat amb mestratge i molta sensibilitat Marco Bellocchio, venen a la meva ment els records dels dies viscuts a Palerm, des del 1986, entre jutges blindats, mafiosos, fiscals, advocats i periodistes assassinats... respirant l'aire de "l'omertà", la cultura del silenci, escoltant les breus paraules que ho diuen tot sense dir res... interpretant la gestualitat, copsant la por... envaït per la màgia de la sempre fascinant capital siciliana.

Recordo com si fos ara l'entrada a l'Aula Búnquer de Palerm, com a testimoni principal de l'acusació, de Tomasso Buscetta, el traïdor o el confident penedit, segons com es miri.

A la pel·lícula de Bellocchio, aquella entrada triomfal amb el "Va pensiero" de Verdi "in crescendo", s'ha convertit en un moment apoteòsic, èpic, teatral, operístic. La música arriba al súmmum quan es barreja amb l'espectacle de crits i insults provinents de les cel·les que envoltaven la sala on, entre reixes, els processats assistien al judici.

A la realitat no va ser així. El silenci, sí. El silenci tens (tan sicilià) només va ser interromput per alguns insults que familiars dels processats llançaven tímidament al meu voltant... però la música d'aquella tragèdia sí que la vaig sentir a les meves orelles. No era tan solemne, però sí força intrigant.

Buscetta havia arribat a Palerm un dia abans dels Estats Units, amb un avió especial, envoltat d'agents de l'FBI. Va declarar a la sala dins d'una vitrina blindada a prova de bales. Un personatge impressionant, seductor, poderós com pocs, ara al servei de l'Estat.

Falcone, magistrat i amic

No vaig poder parlar mai amb Buscetta, cap periodista va poder. El que conec del personatge m'ho va explicar Falcone entre les fredes parets del seu desangelat despatx del Palau de Justícia de Palerm i també a la intimitat de casa seva, on em va convidar a sopar just una setmana abans que, a l'autopista de Capacci, fos assassinat. Un honor que mai oblidaré, com tampoc s'esborrarà mai el record del cop emocional de la seva mort aquell dissabte a la tarda del 23 de maig del 1992. Una tragèdia que em tornaria a portar a Palerm per viure, enmig d'un silenci mai vist en aquella ciutat del soroll, el despertar d'una societat siciliana que tímidament s'atrevia a desafiar enmig de l'estat de xoc el poder de la màfia.

La complicitat entre jutge i criminal
 

Fotograma de la pel·lícula "El traïdor"

Falcone, quan el vaig conèixer, en una primera entrevista, em va semblar un personatge tímid, poc proper, gairebé fred tot i el seu somriure. Una impressió que vaig anar corregint, amb tot el mèrit per a ell, en cada nou viatge que feia a la capital siciliana.

A poc a poc vaig descobrir en aquelles tardes de cafè un home íntegre com pocs, un servidor de l'Estat amb una vocació exemplar; un home prudent, però que omplia les seves paraules i mirades d'humanitat i estima.  

Ara penso que, amb Tomasso Buscetta, la relació que van establir, i que es pot definir com a amistat real, podria haver evolucionat de manera molt similar. L'avantatge entre ells era que tots dos eren sicilians i coneixien els codis, aquells silencis llargs, les mirades i els gestos que els atorgaven una complicitat més enllà del seu rol, que els enfrontava com a enemics. Una relació difícil, emotiva, traumàtica... estranya entre un criminal i un jutge.

Entendre la Cosa Nostra

Giovanni Falcone em va obrir la casa i el cor. Compartíem tots dos l'admiració pel gran Caravaggio i les petjades del pintor a Siracusa i Messina, pels llibres de Giuseppe Tomasi de Lampedusa i Leonardo Sciacia... per l'emotiva pel·lícula "Cinema Paradiso" d'un altre mestre sicilià, Giuseppe Tornatore.

Parlàvem de justícia, de política italiana i sobretot de la màfia, que ell em va ensenyar a veure amb els ulls de qui la coneix, no per haver-la només estudiat a fons, sinó per haver-hi conviscut des de petit.

Ell analitzava la Cosa Nostra com ningú, la comprenia com a fenomen cultural i social. Va aprendre a aplicar fórmules jurídiques per truncar els canals d'extorsió i comissions d'obra pública que suposaven importants ingressos econòmics per a la máfia, i així podia erosionar el potencial financer de l'organització.

Judicialment, va ser un dels promotors, el 1983, de l'anomenat  "pool de magistrats antimàfia ", en què cinc o sis jutges s'ocupaven col·legiadament de la investigació i processament de capos mafiosos. Així, quan la màfia assassinava un jutge, això no suposava paralitzar el procés. Es substituïa la víctima per un altre magistrat i s'aconseguia portar a judici el criminal sense les interrupcions burocràtiques que sempre impedien o eternitzaven sentències condemnatòries.

Entendre la composició de les famílies mafioses, la seva cultura "d'honor", favors i venjances, el seu imperi del terror, l'organigrama de la Cosa Nostra, les complexes trames socials, polítiques i econòmiques que es mouen al voltant d'aquest Estat paral·lel, no és fàcil.

Desxifrar el llenguatge i els moviments en una organització que es mou en la clandestinitat, que ratifica els acords sense documents, amb un petó, que es mou ara a través d'empreses legals presents a Wall Street, exigeix sensibilitat siciliana a més de coneixements i una dedicació exhaustiva.

El deshonor de la nova màfia

Parlar de Buscetta amb Falcone era veure'l sempre amb mostres clares d'emoció. D'una banda, per l'orgull d'haver aconseguit una presa de primer nivell amb informació d'una extraordinària vàlua, però sobretot per la relació humana que havien establert.  

Se li humitejaven els ulls quan analitzava amb respecte el sacrifici d'un home que havia tingut una vida criminal i un poder esfereïdor. Un home sol, amargat, trist, que de sobte, per una barreja de por de ser assassinat, per lleialtat i estima a la seva família, per conviccions profundes, per "ètica mafiosa tradicional", trenca amb tot i decideix trair el seu jurament per convertir-se en confident de l'enemic número 1 de la Cosa Nostra.

La nova màfia, per Buscetta, ja no respectava els tradicionals codis d'honor. Els seus enemics, els corleonesos (guanyadors de la virulenta guerra entre clans), són per ell assassins sense moral ni escrúpols.

El concepte de Buscetta d'una Cosa Nostra "dedicada a fer el bé comú, a defensar els dèbils, a proporcionar assistència social als sicilians empobrits", havia passat a la història. Ell es seguia considerant un "home d'honor". La nova màfia ja no era la seva, el seu món s'havia esfondrat. I a més els odiava perquè li havien assassinat gran part de la família.
 

Fotograma de la pel·lícula "El traïdor"

La pel·lícula de Bellocchio no jutja Buscetta, no pressuposa, no esquematitza ni fa maniqueisme simplista. És barroca, violenta, fosca en ocasions, retrata la lluita entre honor i venjança de manera magistral, captant alhora el melodrama, la tensió i la passió amorosa, les contradiccions internes. I explora com un tractat de psicologia la relació personal entre Falcone i Buscetta.

Un abans i un després

Es tracta d'un episodi clau de la història del crim organitzat que marca un abans i un després. Personatges poc coneguts més enllà de la crònica negra que pagarien molt cara la seva gosadia. Un que traeix els que ja no considera seus, fidel al pensament d'un temps perdut que ja mai no tornarà. L'altre, un jutge –per mi entranyable– que fins al final va considerar un deure complir amb rigor, criteri i honestedat el seu encàrrec.

Qui va assassinar Falcone, no l'autor material, però sí els responsables intel·lectuals, que sens dubte formen part de les estructures de l'Estat, no deixa de fer negocis i intercanvis de favors amb les màfies.

Potser no coneixerem mai els seus noms i els càrrecs que han ostentat o segueixen ostentant, però tot apunta a la "trattativa mafia-politica" que des de fa anys plana sobre Itàlia. El judici que durant cinc anys ha dirimit responsabilitats d'aquests lligams va acabar el 2018 amb condemnes de personatges secundaris i l'exhoneració dels protagonistes que entre bastidors segueixen actuant.

Però aquella nit, al domicili de Falcone, en aquell sopar, el jutge, l'amic, em va llegir diversos documents amb la mirada trista de qui es troba venut i del tot indefens. Uns papers eren cartes i declaracions als mitjans del ministre de Justícia que el desqualificava i obria així la veda per a la seva caça. Un altre document que vaig tenir el privilegi que em llegís era la part final de la declaració que durant 45 dies li havia fet Tomasso Buscetta.

El traïdor, el confident, no deixava cap espai al dubte. Ara Falcone ho sabia pràcticament tot de la Cosa Nostra, fins i tot molts aspectes de la connivència amb la política, amb l'Estat... l'anomenat "tercer nivell".
 

Pagar el preu amb la vida

Ho sabia "tot" i això el convertia en un personatge "incòmode i perillós" per als poderosos, capaç d'aixecar la catifa sota la qual s'amaguen els més íntims i inconfessables secrets de les clavegueres del poder.

Quan em van acomiadar a la porta de casa seva Falcone i la seva dona, Francesca, vaig tenir una estranya sensació. Vaig oblidar el taxi que m'esperava i vaig caminar fins a l'hotel per poder pair aquella llarga i densa conversa plena de situacions i noms propis.

Havia assistit a dues hores i mitja d'una lliçó impagable sobre la màfia i a una altra lliçó per mi encara més magistral i valuosa sobre l'ésser humà i el poder. Mai més vaig tornar a veure Giovanni i Francesca. L'explosió de mil quilos de TNT se'ls va endur aquella tarda de dissabte juntament amb el xòfer i tres policies de la seva escorta.