Borja Bergareche: "Wikileaks no és el començament ni el final de res"(II)

Borja Bergareche, autor del llibre "Wikileaks confidencial" (ed. Anaya) i corresponsal del diari "ABC" a Londres, presenta una anàlisi dels efectes que ha tingut per a la premsa i les relacions internacionals aquest cas. El fet que una organització de "hackers" hagi posat en solfa el govern més poderós del planeta desvelant 750.000 cables amb dades confidencials no ha canviat el món, però l'ha sacsejat prou per reflexionar-hi.

Actualitzat
(Continua de la part I)

Hi ha l'opinió generalitzada que els cables secrets tampoc ens han canviat tant la vida.
No crec que Wikileaks hagi canviat el món, ni que hagi estat la filtració més gran de la història. Els papers del Pentàgon, desvelats per l'analista militar Daniel Ellsberg el 1971, van tenir molta més transcendència. Wikileaks no treu un gran material a la llum, no arriba al 2,5% dels cables classificats que emeten els diplomàtics dels EUA del 2004 al 2010.

Que és el més rellevant d'aquest cas?
Els cables ens van aportar matisos de com es gestionen les relacions internacionals i moltes xafarderies diplomàtiques. Però en els diaris iraquians hi ha una aportació historiogràfica més important, com treure a la llum 15.000 víctimes civils que no teníem comptabilitzades.

En el llibre comenta que Wikileaks ha convulsionat l'estabilitat dels mitjans. En quin sentit?
Crec que per a bé. Wikileaks no ha usurpat el paper tradicional dels mitjans de donar veu a les goles profundes. Com deia el director del rotatiu alemany "Der Spiegel", tenen una bústia per a aquesta informació des de fa 64 anys i els funciona molt bé. Els mitjans hem badat? Potser sí, perquè vivim amb la crisi, estem en una fase una mica introspectiva i ens costa molt tirar endavant. Però no crec que hàgim desatès la tasca de vetllar per la informació.

Però les audiències de l'entorn digital reclamen altres maneres de ser informats.
Exactament. On sí que Wikileaks representa una sacsejada forta i fascinant és en el cor de les redaccions, on la gestió dels cables va obligar els mitjans a treballar de manera diferent.

De quina manera?
Per primera vegada les històries més importants es treballen en col·laboració amb els especialistes: periodistes molt experimentats, desenvolupadors de bases de dades i dissenyadors, que a mesura que anava emergent la informació visualitzaven com explicar-la als lectors de paper i digitals. Aquí és on els mitjans tenim l'oportunitat de transformar-nos per portar, cada cop a més gent, les noves narratives i formats dels pròxims anys.

I quan ens queda per estar a aquest nivell a Espanya?
Estem a anys llum. Tenim un retard brutal en aquesta mena d'organització. En l'era digital, en què no hi ha fronteres, té sentit que els mitjans col·laborin, sobretot ara que cada cop tenim menys recursos i som menys forts sols.

Dret a l'accés a la informació

Vostè posa l'accent en que els mitjans provin el periodisme de dades. Ja hi ha moltes iniciatives ciutadanes..
Sí, de periodistes, ciutadans i col·lectius a tot el món, com Medialab Prado a Madrid, que cada dia publiquen històries molt interessants a partir del tractament de dades. Però el dilema dels mitjans és que, si no tenim en compte el periodisme de dades, seria una oportunitat perduda molt valuosa. En el tractament i visualització de dades, hem de fer un salt important i fer nostra una matèria primera informativa innovadora.

Cada cop tenim més bases de dades a la disposició dels ciutadans.
Exactament! L'Open Government, l'Open Data són iniciatives que ho potencien. Si els periodistes creuem bases de dades per treure a la llum tendències socials rellevants, fem servir eines per visualitzar-les d'una manera innovadora i hi afegim i el ‘savoir faire' periodístic, estic segur que podem arribar a més públic.

Quins mitjans ja fan periodisme de dades?
"The Guardian" és un dels principals. Simon Rogers, el periodista especialitzat en periodisme de dades amb el Datablog, m'explicava que eines com Google Fusion són gratuïtes. "The New York Times" en té fins a 15 que surfegen entre dades per treure històries interessantíssimes per al ciutadà.

Per exemple?
Creuant informació en zones dels EUA on hi havia molts delictes han obligat les immobiliàries a abaixar els preus en zones menys segures del que semblaven. També es pot saber qui aporta diners a iniciatives del govern i amb quins interessos, etc.

Per quan la ‘Llei de Transparència i Accés dels Ciutadans a la Informació Pública'?
Les resistències polítiques, que tenen a veure amb una cultura burocràtica molt opaca, ho impedeixen. S'hauria d'haver aprovat amb el govern Zapatero fa anys. El nou govern de Rajoy va dir que en els primers 100 dies l'aprovaria. Els funcionaris a Espanya es creuen propietaris de la informació. Si com a ciutadà preguntes pels ferits que ha tingut l'exèrcit espanyol en les missions a l'estranger o quants edificis té llogats el Ministeri de Justícia a Madrid, et diuen: qui és vostè i per què ho vol saber?

A la resta d'Europa hi ha menys burocràcia opaca?
A Suècia, Regne Unit o els EUA el ciutadà té dret a saber tot això. Un exemple: estava escrivint sobre Rolls Royce i volia saber quants en tenia la reina d'Anglaterra i quants el rei d'Espanya. Vaig ser incapaç de trobar el llistat detallat del parc mòbil de l'Estat assignat a la Casa Reial. Hi ha una web d'aquest parc mòbil però era il·legible.

Quants països europeus tenen una llei d'accés a la informació?
23 de 27 estats membres. Som l'aneguet lleig en això. No tenir-la és un fre al desenvolupament econòmic d'un país. És lamentable que els nostres diputats no hi estiguin interessats.

Per què creu que hi ha aquesta mentalitat?
Perquè implica transformar per dins ministeris. Haurien de classificar i documentar de nou la informació que tenen, a més d'informatitzar-se millor. A Espanya encara no tenim un sistema informàtic unificat per al poder judicial. I això té un cost econòmic per a les empreses i els emprenedors.

Aquests problemes interns dels ministeris també els tindrà el govern del PP.
Sí, però arriba amb una majoria molt àmplia i pot tenir més capacitat. La crisi també farà veure que és una manera de modernitzar les estructures administratives.

Marc Garriga, un dels experts més reconeguts en "open data" a Catalunya i responsable d'Indicadors Web de l'Ajuntament de Barcelona, explica que alguns dels projectes de dades obertes als EUA s'han reduït perquè el Partit Republicà no els donava suport.
Hi ha molts arguments per prendre aquestes decisions. 1. La crisi: no ens podem permetre despeses ni ‘luxes'. 2. Wikileaks ha servit de munició per a tots els que estan en contra de la transparència: tornem a estendre el mantell de la seguretat nacional i a tapar la informació. 3. Al Regne Unit hi ha un debat interessant sobre si la transferència té un cost en la qualitat de la discussió política de l'administració. Els funcionaris s'envien SMS per evitar els missatges públics i que qualsevol ciutadà hi pugui accedir.

Un exemple?
Que un ciutadà demani totes les comunicacions sobre les decisions econòmiques dels Jocs Olímpics. Hi ha funcionaris que introdueixen erraors de manera deliberada perquè en fer una cerca no surti la paraula clau i no es trobi el missatge que van escriure en algun moment. Per exemple, posar "Afgh*anistan" o "p0licy".

Suposem que aquesta llei ja estigués aprovada. Com s'imagina el canvi de la societat espanyola amb aquesta informació en mans dels ciutadans?

Fa unes setmanes, el govern nord-americà va publicar el sou dels 500 funcionaris que treballen a la Casa Blanca. Nosaltres no sabem ni quanta gent treballa a La Moncloa! Part del problema greu de corrupció que hi ha hagut a Espanya s'hauria evitat si hi hagués hagut més control de la despesa pública. La vida podria ser molt més fàcil per a tothom amb una llei d'accés a la informació.
Anar al contingut