Aquest dilluns comença el Ramadà per a 1.500 milions de persones arreu del món

Aquest dilluns comença el Ramadà. L'editor del "Telenotícies vespre", Toni Cruanyes, i el director d'"El suplement", Roger Escapa, conversen cada diumenge sobre temes d'actualitat amb una mirada pròpia.

Roger Escapa: Toni, dilluns és un dia assenyalat per als musulmans perquè comença el Ramadà

Toni Cruanyes: Tu i jo, i la majoria dels que ens escolten, no en som conscients, ni ens afecta gaire, almenys al nostre dia a dia. Però demà és una data molt important per a 1.500 milions de persones al món, entre ells molts catalans.

Per als que no coneixem gaire l'islam, sobretot sabem que és el mes en què no poden menjar...

Les persones que segueixen el Ramadà s'han d'abstenir de menjar, beure, practicar relacions sexuals, fumar o maquillar-se... tot això fins al vespre. La tradició diu que no es pot fer res de tot això mentre l'ull pugui distingir un fil blanc d'un de negre.

Estan dispensats els malalts, els nens, els ancians, les dones embarassades i les lactants.

Quan arriba la nit, es fa el trencament del dejuni. Es diu iftar, i és un motiu de celebració, es fa plegats. Les famílies, els amics... I de tot el mes del Ramadà, la 27a nit és la més important. La nit del destí o del poder, en la qual els primers versos de l'Alcorà van ser revelats a Mahoma. Els musulmans creuen que durant aquesta nit es decideix el futur de tot l'any següent.

La nit i la lluna plena són molt importants en el calendari islàmic i en el Ramadà, oi?

Intentem imaginar-nos-ho. Aràbia, cap a l'any 620 després de Crist. Mentre a Europa és l'inici de l'edat mitjana, a l'Aràbia hi havia dunes i dunes de desert, molta calor, i gairebé res a l'horitzó. I prop dels pocs punts on hi havia aigua, els oasis: algunes palmeres i homes sobre cavalls i camells... amb el color fosc de la cara i els cabells negres... una terra dura, inhòspita i plena de clans rivals que en aquella època, sobretot, creia en les estrelles que veien a la nit... de fet, adoraven una pedra enorme a la ciutat de la Meca. Una pedra que creien que havia caigut del cel...

Aquest és l'època, el país... en què, de cop, apareix Mahoma... Déu és gran...

Al·là és l'únic Déu, i Mahoma el seu profeta. Això, en aquell moment, va ser revolucionari... De fet, Mahoma havia conegut molts jueus -i també cristians- que havien viatjat fins a la Meca. Mahoma estava impressionat de les seves històries, de societats com l'hebrea o l'europea, molt més avançada que la seva. Explica Mahoma que va viure una revelació, una visió: l'àngel Gabriel se li va aparèixer i li va dir que havia de donar la bona nova als àrabs que només hi havia un Déu. Havien de deixar d'adorar cap altra divinitat i, el que va ser més revolucionari, no havien de sotmetre's a cap altra llei que la d'Al·là.

Per què era revolucionari?

Com amb el judaisme i el cristianisme, el nou Déu interpel·lava directament la gent, les persones. I per això el profeta de Déu a la Terra, Mahoma, amb la seva autoritat, era un repte per a les tribus i clans àrabs... Per això, a mesura que Mahoma va tenir més seguidors, el van voler executar, i ell va haver de fugir de la Meca en camell i en els seus cavalls...

Mahoma i els seus van anar fent-se més i més nombrosos, i van guanyar totes les batalles contra els cabdills tribals. Es van refugiar a Medina, i d'aquí ve el pelegrinatge històric per als musulmans, de Medina a la Meca.

Exacte. I aquest és un dels pilars de l'islam: el pelegrinatge que un cop a la vida tot bon musulmà ha de fer a la Meca. Igual que també són pilars de l'islam la professió de fe, l'oració, l'almoina i el Ramadà.

Com ha pogut una religió del segle VII d'unes tribus d'Aràbia ser tan important a tot el món, i encara avui?

Mahoma va donar forma a una religió que uneix Déu i la religió, amb una idea política. La paraula de Déu, a través també de l'espasa. Islam vol dir "submissió a Déu". I al missatge de la igualtat de tots els homes va triomfar, igual que en el seu moment ho va fer el cristianisme durant l'Imperi Romà. Quan Mahoma va morir, l'any 632, la majoria de tribus d'Aràbia ja estaven unides com a musulmans. A més, explícitament, l'Alcorà -el llibre sagrat- prohibeix els líders musulmans fer la guerra entre ells. Això els va obligar a cooperar, en comptes de guerrejar. I per guanyar més espai, per tenir més poder, l'únic que podien fer era expandir-se. I això és el que van fer...

La llei de Déu per sobre de la llei dels homes...

Sí, però això era igual en aquells moments per als jueus i per als cristians. Però en el cas dels musulmans hi havia també una crida a millorar-se espiritualment, i a lluitar contra el mal... la Jihad, que és a la vegada una crida a la superació religiosa i moral dels creients. Però també una lluita contra els que no són musulmans. Això va facilitar l'expansió, per la lluita, de la dominació musulmana de grans territoris del món. Igual que els màrtirs cristians abans, els musulmans que morien per la seva fe, tenien assegurada l'entrada al paradís.

Sacrificar-se en aquesta vida, per obtenir el cel, o la vida eterna... com el cristianisme, vaja...

Exacte! En aquell moment, els àrabs, units per una llengua i per un sol Déu, van guerrejar i expandir-se més que cap religió a la història del món. I van tenir un imperi polític més gran i poderós que els romans. 120 anys després de la mort de Mahoma, l'Islam s'expandia des de l'Àsia central fins a l'actual Andalusia...

L'Al-Andalus va arribar a nivells tècnics i higiènics molt superiors als de l'Europa cristiana de l'edat mitjana...

Algunes de les civilitzacions més sofisticades que ha conegut el món s'han construït sobre la base de la religió musulmana... encara avui: el Marroc al nord d'Àfrica, la mateixa Aràbia Saudita o l'Iran són exemples de societats musulmanes capaces de grans desenvolupaments científics i tècnics avui mateix. Per no parlar de la gran quantitat de musulmans que viuen a Europa o a Amèrica i són part indispensable de "nosaltres".