Apòcrifs de la Diada
Quan repassem els avenços de l'era moderna, des de la Il·lustració fins als nostres dies, comprovem, sovint, que moltes de les coses que avui encara ens sorprenen per la seva utilitat, pel seu us quotidià, per la seva simplicitat i alhora imprescindible presència, van ser inventats o dissenyats fa centenars o fins i tot milers d'anys. Molts dels estris que fem servir avui dia tenen l'origen en un moment de la història. Pensem en els primers artilugis tallants, o els rudimentaris aparelles de transports. Fora dels satèl·lits de comunicacions, tota la resta la van inventar els sumeris. Fins i tot els ipads estan inspirats en els dissenys de les tauletes sumèries. Tot. Eines i filosofia. També l'origen del pensament és antiquíssim. Cinc mil anys, quan aquella societat va començar a escriure i a deixar-nos testimoni sobre "paper" del que passava. La resta és història.
Hitites, egipcis, grecs, romans... L'aventura de les civilitzacions vencedores. Totes van fer el que van poder per traslladar, generació rere generació, les grans gestes dels seus reis i governants, i oblidar-ne les misèries. El tercer Tuthmosis va intentar esborrar les proves de la grandesa de la seva madrastra, Hatxepsut; els cristians van adaptar les festes paganes i les van fer seves... per posar només dos exemples de manipulació de la història que han fet els vencedors. Quina història aprendríem avui a les escoles si Hitler s'hagués imposat el segle passat i ara fóssim una regió del III Reich? O si els petits regnes cristians no haguessin reconquerit la península. Algú es pot creure que la Xina i el Japó expliquen igual les raons i els resultats de la guerra que les va enfrontar al segle XIX? I què pot fer pensar que la història que ha traslladat fins a l'actualitat la intel·lectualitat de Castella és més bona que la història que explica Pierre Villar, Soldevila o Ainaud de Lasarte? Què no haurà esborrat de la memòria la historiografia oficial, si encara ara intenten negar la unitat de la llengua comuna i la utilitzen com a arma electoral? Si ni els relators de la vida de Jesús de Natzaret expliquen de la mateixa manera les seves aventures en els evangelis (i això que van viure els mateixos fets amb ell), com no han d'explicar de manera diferent els esdeveniments vencedors i vençuts al llarg dels temps.
Però queden documents i frases que no s'ha estat prou prudent d'esborrar. I que els que han "viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa" van llegar. Els decrets de Nova Planta són un monument a l'intent d'aniquilar la identitat catalana que es gestava des de l'època -com a mínim- del comte duc d'Olivares, i que va posar en negre sobre blanc el fiscal general del Consell de Castella aleshores "para que se consiga el efecto sin que note el cuidado". Es podria adduir que només són una frase, uns decrets, i que la interpretació que en fan uns historiadors són menys bones que les que en fan altres. Les modernes tecnologies que no podien preveure els sumeris -la Viquipèdia- ens mostren en un "click" desenes de referències en la mateixa direcció. Moltes de les quals, firmades per genis de la intel·lectualitat castellana, que amb gran eloqüència i dots narratives expliquen la necessitat de bandejar el català de la vida política i cultural... perquè de la vida social, la de barri, la de poble, la de casa -on fins ben entrat el segle XX era l'únic vehicle de comunicació dels catalans- era evident que mai se'n sortirien. Només la irrupció dels grans mitjans de comunicació exclusivament en castellà, als anys 40, va trencar l'hegemonia social de la llengua catalana. Aquest trencament que, efectivament, amenaçava per primera vegada a la història de fer desaparèixer en pocs anys el català com a llengua pròpia, es va suturar amb el retorn de l'administració catalana. Però la idea que el castellà era un idioma propi de Catalunya ja s'havia començat a estendre, alhora que la de l'Espanya uniforme.
Afortunadament, per al futur, les imatges de la Diada d'aquest any no deixaran dubtes a l'hora d'analitzar-les i difícilment els historiadors apòcrifs de la Diada, els que decideixen què és història de veritat i quina part és invenció, en podran fer només la lectura dels vencedors.
