Any negre per a la indústria catalana: el pitjor des del 2009 en acomiadaments

L'any 2021 quedarà per a la posteritat com un any negre per a la indústria catalana. Si el 2020 va ser un "annus horribilis" pels nombrosos anuncis de tancaments industrials, molts acomiadaments no van executar-se fins a l'any passat.

Als anuncis de Nissan o Continental, s'hi van anar sumant d'altres com el de Robert Bosch que van finalitzar l'any amb un còmput, com a mínim, de 7.572 acomiadaments a la indústria, el triple que l'any 2020 i la segona pitjor xifra des que hi ha registres només darrere de l'any 2009.

Amb les xifres oficials de l'Observatori del Treball, fins al novembre, van executar-se expedients d'extinció al sector industrial que van afectar 5.372 treballadors, però només amb els 2.200 acomiadaments de Nissan que van fer-se efectius el 31 de desembre la xifra total supera els 7.572 treballadors acomiadats.

En aquest mapa d'elaboració pròpia es poden veure els principals tancaments industrials de l'última dècada. Si no pots veure bé el mapa, clica aquí:

Mahle, l'última víctima

Un dels anuncis que va produir-se a les acaballes de l'any va ser el de l'alemanya Mahle, que fabrica pistons a Vilanova i la Geltrú, amb l'acomiadament de 345 treballadors. Un tancament que aquest mateix dijous s'ha tancat amb un principi d'acord i que posarà fi a la planta d'aquí poques setmanes. 

El motiu oficial del tancament per part de l'empresa és que el producte que fabriquen ja no serà necessari per al cotxe elèctric (no necessita pistons), i, per tant, han de fer retallades on la planta de Vilanova i la Geltrú és una de les afectades.

Per la seva banda, els sindicats asseguren que és una deslocalització més, i que volen derivar la producció que es feia aquí a Portugal i Polònia. El cert és que Mahle està executant un pla de retallades global amb 7.600 acomiadaments que es concentren, sobretot, a Europa.

D'indústria a logística

Mahle és només l'últim nom d'una llarga llista on destaquen Italco o Movapid, però que engreixen la llista d'anuncis d'anys anteriors com els de Nissan, Bosch o Continental. De fet, l'any 2020 va ser molt dolent en anuncis de tancaments com els de General Cable (Manlleu i Montcada), TE Connectivity. a Montcada; Saint-Gobain, a l'Arboç, o Motherson Sintermetal, a Ripollet, U-Shin, a Abrera, o Nobel Plastiques, a Sant Joan Despí.

Malauradament, l'única alternativa que s'ha trobat per substituir l'activitat industrial és la logística. L'única excepció és la de General Cable a Manlleu, on Electro-Jet vol fabricar helicòpters, o Bosch a Castellet i la Gornal on GCR Group instal·larà una planta de reciclatge. Segurament, el cas que exemplifica millor les dificultats de la indústria a Catalunya és el de Nissan.

Les administracions s'hi han abocat de valent per trobar una solució, però, després de la reculada de Great Wall Motors, la gran esperança xinesa, l'únic que queda són dos projectes menors i, de nou, logística.   

Ja hi ha antecedents, com els de General Cable a Montcada, que el mateix procés de reindustrialització va acabar amb l'única solució logística. Terrenys com els de l'antiga Bacardí a Mollet, o Derbi a Martorelles, tots han acabat dedicant-se a l'empori de Jeff Bezos.

Tempesta perfecta i falta de centres de decisió

La pandèmia no és el gran motiu darrera dels nombrosos tancaments, tot i que en molts casos ha estat l'embranzida final per portar-los a terme. La indústria catalana depèn en gran part de l'automoció, per això molts dels tancaments són d'empreses de components que no veuen clar com reformularan el seu model de negoci en la difícil transició cap a l'elèctric. Un cotxe elèctric necessita menys peces que un de combustió, i si això se suma que també hi ha un debat de mobilitat on la societat cada vegada compra menys cotxes, les empreses no veuen un horitzó clar.

Pel que fa a la indústria en general, la gran onada d'arribades dels anys 60, 70 i 80 estan acabant un cicle que van començar per l'entrada d'Espanya al mercat europeu. Però, des de fa vint anys, aquest mateix procés s'està replicant a països de l'Est, on la mà d'obra és més barata, la mateixa raó que les va portar aquí en el passat.

D'aquesta manera, Espanya, tot i tenir costos menors que Alemanya o França, té un dèficit clau: els centres de decisió. Si Alemanya i França han aguantat bona part de la indústria tot i tenir salaris més alts, és perquè té multinacionals que difícilment tancaran del tot els seus centres al seu país de procedència, perquè tancar on tens ubicada la central és molt més difícil per les conseqüències a nivell de reputació. Al ser empreses que tenen les seves centrals als països de procedència, els governs també poden intercedir i negociar aquests tancaments.

Regulació: marxar sense reindustrialitzar

Un altre factor és la regulació. Molt poques indústries han aconseguit reindustrialitzar-se i això també té relació amb la regulació. A França, per exemple, no es permet un tancament industrial sense que l'empresa que marxa busqui i deixi lligada una reindustrialització.

Sindicats com Comissions Obreres reivindiquen des de fa molt temps que això també s'apliqui aquí. Però és un punt que no ha entrat ni a debat, tot i els diversos tancaments industrials que hi ha hagut tant a Catalunya com a la resta d'Espanya.