Mercè Tatjer explica els anys del barraquisme a Barcelona

Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora, analitza les fases històriques del barraquisme a Barcelona en una entrevista feta pels periodistes de TV3 Alonso Carnicer i Sara Grimal.
Mercè Tatjer explica els anys del barraquisme a Barcelona
Entrevista a Mercè Tatjer

Mercè Tatjer explica els anys del barraquisme a Barcelona

Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora, analitza les fases històriques del barraquisme a Barcelona en una entrevista feta pels periodistes de TV3 Alonso Carnicer i Sara Grimal.
Actualitzat
Després de la publicitat pots interactuar amb el player amb els següents botons Engegar/Aturar Silenciar Pujar el volum Disminuir el volum Instruccions per interactuar amb el player
imatge
Versió completa d'una entrevista amb Mercè Tatjer, geògrafa i historiadora, catedràtica de Didàctica de les Ciències Socials a la Universitat de Barcelona. Va ser assessora científica, amb Cristina Larrea, de l'exposició "Barraques. La ciutat informal", que es va presentar al Museu d'Història de Barcelona, entre el juliol del 2008 i l'abril del 2009, comissariada pel Grup Pas a Pas, i que ara es pot visitar fins el 15 de gener de 2011 al Museu d'història de la Immigració de Catalunya (MhiC).

Mercè Tatjer analitza les diverses fases històriques del barraquisme a Barcelona a partir de la Guerra Civil espanyola, en aquesta àmplia entrevista gravada per al reportatge "Barraques. L'altra ciutat" del programa "30 minuts".

Entre el 1940 i el 1960 arriben a la ciutat unes 375.000 persones i es crea un greu problema d'habitatge. El barraquisme és una de les solucions que han d'improvisar els nouvinguts. Són persones que arriben a Catalunya a causa de la situació econòmica, però també per raons polítiques. Són gent treballadora, no gent marginal, que es va integrant al mercat laboral i la vida de la ciutat.

El barraquisme arriba a un màxim de població d'entre 70.000 i 100.000 habitants a principis dels anys 60. Inicialment, les autoritats responen davant aquest fenomen amb una política de repressió, però la ciutat necessita la mà d'obra per a la indústria. Les barraques s'estenen per moltes zones de la ciutat, als grans nuclis com el Somorrostro, Montjuïc i el Carmel, però també per àmplies zones al peu de Collserola i en zones intersticials de la ciutat: solars en illes de l'Eixample o a les Corts. En conjunt, les barraques formen una ciutat informal, moltes vegades barrejada i imbricada amb el teixit urbà.

Els primers serveis assistencials arriben de la mà d'alguns sectors de l'Església, amb una visió més pastoral. Després vindrà més compromís amb l'educació, el desenvolupament econòmic i el treball comunitari: els capellans obrers hi van jugar un paper important. A partir dels anys 60, l'administració municipal també hi intervé, amb els primers treballadors socials, per resoldre algunes de les grans mancances d'aquests barris que havien sorgit espontàniament. També hi sorgeixen moviments veïnals reivindicatius.

L'eradicació de les barraques vindrà impulsada per operacions urbanístiques; en l'època de l'alcalde Porcioles, les barraques fan nosa per als grans projectes de desenvolupament, i es comencen a construir els polígons a la perifèria per reallotjar els barraquistes. Generalment, els barraquistes han de pagar el pis que reben; es fan de manera ràpida i amb un cost baix. L'habitatge petit, la mala qualitat dels materials i la falta d'equipaments en alguns polígons crearan el problema del que s'ha anomenat "barraquisme vertical".

Mercè Tatjer considera que el barraquisme és un episodi oblidat de la història de la ciutat, però que és important recordar, perquè ens ajuda a reflexionar sobre el fet que el problema de l'habitatge és una constant en la ciutat contemporània. La lluita dels barraquistes per aconseguir habitatge social és un exemple a tenir en compte ara davant els problemes d'habitatge de les classes treballadores. A més, conèixer el fenomen del barraquisme pot ajudar a entendre els problemes d'habitatge que hi ha a molts països de tot el món.

VÍDEOS RELACIONATS