La "Guia xafardera de Catalunya": de la música feta amb pets al taüt de Rusiñol
El Petòman, la solució dràstica per fer encabir Rusiñol al taüt, la troballa de la cervesa més antiga d'Europa al Vallès o del primer manual eròtic europeu són algunes de les històries que descobreix la "Guia xafardera de Catalunya", de la periodista reusenca Anna-Priscila Magriñà.
Irene VaquéActualitzat
Que la cervesa més antiga d'Europa s'ha trobat a Catalunya, que el fundador del Moulin Rouge va ser un terrassenc o que hi havia una Alcatraz catalana són només algunes de les històries que explica el llibre "Guia xafardera de Catalunya" (Angle Editorial), de la periodista Anna-Priscila Magriñà.
Ens citem amb l'autora al passeig del Born de Barcelona, un dels llocs on comença la tradició de regalar roses a l'estimada per Sant Jordi, que ve de lluny. "Com a mínim des del segle XV", explica. Primer es regalaven joies, després es van canviar per les roses i "més tard ja va venir la tradició de llibres, que sobretot era de llibres de vell. Però el dia del llibre en si no es va institucionalitzar fins a principis del segle XX i, a més, al principi es feia a l'octubre, però ho van canviar perquè feia més mal temps", comenta.
-A banda de la tafaneria, què t'empeny a escriure aquest llibre?
Ja m'ho vaig passar molt bé fent la recerca amb el llibre anterior (1.001 curiositats de Barcelona) i el tema històric ja em ve de petita. Els meus pares són professors d'història i a casa l'hem mamat des que vam néixer el meu germà i jo. I és molt addictiu buscar històries i explicar-les i que siguin divertides, per enganxar la gent. Són fets curiosos que ens ajuden a entendre moments de la nostra història.
-Com has descobert les històries?
Llegint i també a partir d'internet. Tenim una literatura científica a Catalunya que no ens l'acabem. Per exemple, l'himne de Catalunya té una base eròtica, vaig llegir una ressenya del llibre de Jaume Ayats a no sé on. Llegeixo un article que parla del primer manual eròtic europeu que es va escriure en català. De cada història me'n sortien dues més. A Catalunya tenim historiadors especialistes en absolutament tot, fins i tot en comerç de safrà a l'edat mitjana.
-Has hagut de fer tria entre moltes històries. Quina t'ha dolgut especialment quedar-te al pap?
Unes quantes, eh! El llibre són 78 històries i en tenia gairebé 300. Jo que sóc de Reus, em feia molta gràcia parlar de Roseta Mauri, que va ser ballarina principal del Ballet de l'Òpera de París durant un temps i que tenia una història relacionada amb un polític francès que es va suïcidar i, diuen les males llengües, va ser perquè ella li va dir "no". Que Degas la pintava. O les primeres pel·lícules pornogràfiques que es van fer, que diuen que era per plaer del rei.
-L'erotisme dóna de si, perquè també parles del "Kamasutra" català i Déu n'hi do les instruccions que hi ha...
A la introducció del llibre ho dic, que tothom té una visió dels catalans de molt seriosos, que només pensem a treballar, a fer diners, i després descobreixes que som uns calents i uns pioners. Fa gràcia conèixer que el fundador del Moulin Rouge va ser de Terrassa. Estic molt enfadada perquè a la pel·lícula només hi surt Charles Zidler. Hauré de trucar a Hollywood!
-Parlant del Moulin Rouge, també hi havia el Petòman, que era d'ascendència catalana...
A aquest home se li ha fet de tot: musicals, documentals, pel·lícules, llibres. El vaig conèixer a través de l'"En guàrdia", d'en Calpena, que en sóc superfan. Hi havia un antropòleg, l'Adrià Pujol, que va escriure un llibre sobre ell. Aquí és molt poc conegut. Era un senyor que tenia molta facilitat per fer música amb els pets, podia apagar espelmes a quatre metres de distància... I cobrava moltíssim!
-I es va subhastar un pet seu!
M'agradaria tant tenir diners per comprar-me coses com aquestes. Imagina't poder tenir una ampolla... Que vés a saber, perquè la gent no l'obre, però tenir una ampolla on es guarda un pet del Petòman... És impressionant. En lloc del Museu del Rock, hauríem de fer el Museu de la Història Estrafolària de Catalunya.
-I el museu dels rècords: la cervesa més antiga d'Europa, les oliveres més mil·lenàries, el Cacaolat o la crema catalana. No som conscients del potencial que tenim?
Fins ara no ens ho creiem gaire. Tampoc és qüestió d'això, és veure que som una cultura potent i que iniciem coses, sigui per la qüestió geogràfica o pel que sigui. El llibre té xafarderies però és una barreja. He intentat que sigui entretingut però explico coses que considero molt serioses, com ara com neix el català, a banda i banda dels Pirineus. Tenim segles d'existència i de vegades ho oblidem. I sí, el primer batut de xocolata industrialitzat del món el vam fer nosaltres.
-Culinàriament, el llibre dóna molt de joc. Descobreixes la sopa de cervesa, l'origen de l'escudella i del pa amb tomàquet i recomanes a tothom que es llegeixi el llibre de Leopoldo Pomés "Teoria i pràctica del pa amb tomàquet". Per què creus que cada casa n'hauria de tenir un?
És un llibre dels anys 80 i em va fer molta gràcia poder anar a una llibreria i trobar-hi coses que no són d'ahir. T'explica totes les teories sobre el pa amb tomàquet i és divertidíssim, a més diu quina és la recepta correcta per fer-lo, que no revelaré. Jo lamento, al llibre, que ens pensem que és molt antic i, en canvi, la primera referència literària que en tenim és del segle XIX.
-De tots els personatges moderns possibles, per què tries Santiago Rusiñol, el crac de Gràcia i Jean Leon. Té algun motiu aquesta tria?
De personatges, en tenia molts. Per què Rusiñol i no un altre? La seva història és molt coneguda, però em va cridar l'atenció el tema de la seva mort. Era a Aranjuez i el cronista del moment diu que no troben taüts de la mida de Rusiñol, que era molt gran. Van estar tota la nit intentant encabir-lo i li van haver de tallar les extremitats per encabir-lo allà. És molt macabre i em va sorprendre moltíssim. I vaig dir "aquesta sí que vull que surti". I a més resulta que va ser addicte a la morfina, que va pintar i escriure coses que et fan pensar "potser ho hauria de provar", però esclar, no ho provarem i tampoc serem com ell.
-Tantes teories sobre l'origen del nom "Catalunya" i al final resulta que la que té més força és un gir lingüístic de la paraula "laietans". Que poc místic, no?
No se sap. I fa ràbia. Com pot ser que no se sàpiga? Els francesos vénen dels francs. A mi m'agradaria saber com sorgeix el nostre nom, què significa. Vaig trobar tantes teories... Hi ha coses que quedaran en dubte i una d'elles és d'on ve el nostre nom.
-Quin augures que pot ser el pròxim símbol o mite de Catalunya?
Jo si he d'augurar... jo vaig enrere. Un taxista un dia em deia: "Ets periodista, parles de l'actualitat?". Jo parlo del passat, que això està tancat. M'agrada llegir sobre el que he viscut, que també t'ajuda a pensar el que estem vivint ara.
La "Guia xafardera de Catalunya", que va arribar a les llibreries a finals del 2012, s'ha situat entre els llibres més venuts les últimes setmanes. A l'autora li ha suposat més de mig any de feina i ofereix no només les curiositats i divulgació de la història, sinó també apunts lingüístics i informació per visitar alguns dels llocs de què parla.
Ens citem amb l'autora al passeig del Born de Barcelona, un dels llocs on comença la tradició de regalar roses a l'estimada per Sant Jordi, que ve de lluny. "Com a mínim des del segle XV", explica. Primer es regalaven joies, després es van canviar per les roses i "més tard ja va venir la tradició de llibres, que sobretot era de llibres de vell. Però el dia del llibre en si no es va institucionalitzar fins a principis del segle XX i, a més, al principi es feia a l'octubre, però ho van canviar perquè feia més mal temps", comenta.
-A banda de la tafaneria, què t'empeny a escriure aquest llibre?
Ja m'ho vaig passar molt bé fent la recerca amb el llibre anterior (1.001 curiositats de Barcelona) i el tema històric ja em ve de petita. Els meus pares són professors d'història i a casa l'hem mamat des que vam néixer el meu germà i jo. I és molt addictiu buscar històries i explicar-les i que siguin divertides, per enganxar la gent. Són fets curiosos que ens ajuden a entendre moments de la nostra història.
-Com has descobert les històries?
Llegint i també a partir d'internet. Tenim una literatura científica a Catalunya que no ens l'acabem. Per exemple, l'himne de Catalunya té una base eròtica, vaig llegir una ressenya del llibre de Jaume Ayats a no sé on. Llegeixo un article que parla del primer manual eròtic europeu que es va escriure en català. De cada història me'n sortien dues més. A Catalunya tenim historiadors especialistes en absolutament tot, fins i tot en comerç de safrà a l'edat mitjana.
-Has hagut de fer tria entre moltes històries. Quina t'ha dolgut especialment quedar-te al pap?
Unes quantes, eh! El llibre són 78 històries i en tenia gairebé 300. Jo que sóc de Reus, em feia molta gràcia parlar de Roseta Mauri, que va ser ballarina principal del Ballet de l'Òpera de París durant un temps i que tenia una història relacionada amb un polític francès que es va suïcidar i, diuen les males llengües, va ser perquè ella li va dir "no". Que Degas la pintava. O les primeres pel·lícules pornogràfiques que es van fer, que diuen que era per plaer del rei.
-L'erotisme dóna de si, perquè també parles del "Kamasutra" català i Déu n'hi do les instruccions que hi ha...
A la introducció del llibre ho dic, que tothom té una visió dels catalans de molt seriosos, que només pensem a treballar, a fer diners, i després descobreixes que som uns calents i uns pioners. Fa gràcia conèixer que el fundador del Moulin Rouge va ser de Terrassa. Estic molt enfadada perquè a la pel·lícula només hi surt Charles Zidler. Hauré de trucar a Hollywood!
-Parlant del Moulin Rouge, també hi havia el Petòman, que era d'ascendència catalana...
A aquest home se li ha fet de tot: musicals, documentals, pel·lícules, llibres. El vaig conèixer a través de l'"En guàrdia", d'en Calpena, que en sóc superfan. Hi havia un antropòleg, l'Adrià Pujol, que va escriure un llibre sobre ell. Aquí és molt poc conegut. Era un senyor que tenia molta facilitat per fer música amb els pets, podia apagar espelmes a quatre metres de distància... I cobrava moltíssim!
-I es va subhastar un pet seu!
M'agradaria tant tenir diners per comprar-me coses com aquestes. Imagina't poder tenir una ampolla... Que vés a saber, perquè la gent no l'obre, però tenir una ampolla on es guarda un pet del Petòman... És impressionant. En lloc del Museu del Rock, hauríem de fer el Museu de la Història Estrafolària de Catalunya.
-I el museu dels rècords: la cervesa més antiga d'Europa, les oliveres més mil·lenàries, el Cacaolat o la crema catalana. No som conscients del potencial que tenim?
Fins ara no ens ho creiem gaire. Tampoc és qüestió d'això, és veure que som una cultura potent i que iniciem coses, sigui per la qüestió geogràfica o pel que sigui. El llibre té xafarderies però és una barreja. He intentat que sigui entretingut però explico coses que considero molt serioses, com ara com neix el català, a banda i banda dels Pirineus. Tenim segles d'existència i de vegades ho oblidem. I sí, el primer batut de xocolata industrialitzat del món el vam fer nosaltres.
-Culinàriament, el llibre dóna molt de joc. Descobreixes la sopa de cervesa, l'origen de l'escudella i del pa amb tomàquet i recomanes a tothom que es llegeixi el llibre de Leopoldo Pomés "Teoria i pràctica del pa amb tomàquet". Per què creus que cada casa n'hauria de tenir un?
És un llibre dels anys 80 i em va fer molta gràcia poder anar a una llibreria i trobar-hi coses que no són d'ahir. T'explica totes les teories sobre el pa amb tomàquet i és divertidíssim, a més diu quina és la recepta correcta per fer-lo, que no revelaré. Jo lamento, al llibre, que ens pensem que és molt antic i, en canvi, la primera referència literària que en tenim és del segle XIX.
-De tots els personatges moderns possibles, per què tries Santiago Rusiñol, el crac de Gràcia i Jean Leon. Té algun motiu aquesta tria?
De personatges, en tenia molts. Per què Rusiñol i no un altre? La seva història és molt coneguda, però em va cridar l'atenció el tema de la seva mort. Era a Aranjuez i el cronista del moment diu que no troben taüts de la mida de Rusiñol, que era molt gran. Van estar tota la nit intentant encabir-lo i li van haver de tallar les extremitats per encabir-lo allà. És molt macabre i em va sorprendre moltíssim. I vaig dir "aquesta sí que vull que surti". I a més resulta que va ser addicte a la morfina, que va pintar i escriure coses que et fan pensar "potser ho hauria de provar", però esclar, no ho provarem i tampoc serem com ell.
-Tantes teories sobre l'origen del nom "Catalunya" i al final resulta que la que té més força és un gir lingüístic de la paraula "laietans". Que poc místic, no?
No se sap. I fa ràbia. Com pot ser que no se sàpiga? Els francesos vénen dels francs. A mi m'agradaria saber com sorgeix el nostre nom, què significa. Vaig trobar tantes teories... Hi ha coses que quedaran en dubte i una d'elles és d'on ve el nostre nom.
-Quin augures que pot ser el pròxim símbol o mite de Catalunya?
Jo si he d'augurar... jo vaig enrere. Un taxista un dia em deia: "Ets periodista, parles de l'actualitat?". Jo parlo del passat, que això està tancat. M'agrada llegir sobre el que he viscut, que també t'ajuda a pensar el que estem vivint ara.
La "Guia xafardera de Catalunya", que va arribar a les llibreries a finals del 2012, s'ha situat entre els llibres més venuts les últimes setmanes. A l'autora li ha suposat més de mig any de feina i ofereix no només les curiositats i divulgació de la història, sinó també apunts lingüístics i informació per visitar alguns dels llocs de què parla.
