Fa 50 anys el Vallès va quedar negat
El 25 de setembre del 1962 es va produir al Vallès l'aiguat més devastador pel que fa a afectació de persones de la història recent catalana. Gairebé 1.000 víctimes (entre morts, desapareguts i ferits), tot i que les xifres ballen. Això fa que sigui, en nombre de víctimes, la tragèdia més important des de l'any 1800 a la península Ibèrica després del terratrèmol de Lisboa.
Enllaç a altres textos de l'autor 
Francesc Mauri
Meteoròleg de Catalunya Ràdio i TV3, i presentador del "Meteomauri"
https://twitter.com/meteomauri
El 25 de setembre del 1962 es va produir al Vallès l'aiguat més devastador pel que fa a afectació de persones de la història recent catalana. Gairebé 1.000 víctimes (entre morts, desapareguts i ferits), tot i que les xifres ballen. Això fa que sigui, en nombre de víctimes, la tragèdia més important des de l'any 1800 a la península Ibèrica després del terratrèmol de Lisboa. El migdia del 25 de setembre les temperatures eren elevades i la xafogor, intensa. Els núvols van començar a créixer amb força i durant la tarda van començar alguns ruixats. Entre les 10 i les 11 de la nit l'aiguat va ser torrencial. A Terrassa es van recollir 215 litres per metre quadrat o mm i al cim de la Mola, 182 litres per metre quadrat. El més important no va ser el total pluviomètric, sinó la intensitat. A Sabadell (Societat Marcet) hi havia l'únic pluviògraf de la comarca i va recollir la intensitat, és a dir, l'estona en què van caure els litres. Va arribar a donar una xifra de gairebé 6 litres en 1 minut. El total recollit va ser en aquest observatori de 96 litres per metre quadrat.
Aquesta no és l'única explicació de la tragèdia. La formació de preses al cursos fluvials i la presència de nombrosos habitants, molts d'ells immigrants, que vivien a tocar dels rius i rieres, van fer la resta.
Les claus per entendre la tragèdia del Vallès i la dels aiguats i inundacions a Catalunya, tot seguit.
El clima de Catalunya i el nostre entorn geogràfic
El clima de Catalunya és clarament mediterrani, tot i que amb variants en funció de les zones. La característica més evident d'aquest clima és que l'estació càlida és la més seca de l'any. A l'estiu, a casa nostra, la radiació solar és màxima i aquest gran llac que és el Mediterrani va agafant temperatura. A finals d'estiu i principis de tardor el mar supera els 25 graus en la seva superfície i en els últims 20 anys fins i tot s'acosta algun any als 28 o 29 graus a la Costa Daurada i, sobretot, entre el Golf de València i les Pitiüses, on hi ha observacions que han registrat els 30 graus. Aquest mar càlid i, lògicament, humit, afavoreix una capa d'uns 1.500 metres de gruix que l'anomenem la massa d'aire mediterrània i que acumula molta energia. Quan, a partir de l'agost, però sobretot al setembre i l'octubre, arriben pertorbacions fredes en alçada, el que anomenem popularment com a gota freda, arreplega aquesta energia en forma d'aire càlid i humit. A principis dels anys 60, precisament, Josep Maria Jansà, un dels meteoròlegs mediterranis més destacats i, fins i tot a escala mundial, destacava la idea de l'entorn pel que fa al relleu del Mediterrani occidental. L'Atles i Pirineus pel nord, Còrsega i Sardenya per l'est, l'Atles pel sud i els relleus ibèrics per l'oest són els responsables de "l'olla mediterrània" que cuina borrasques i aquesta gota freda que comentàvem. El resultat de tot plegat són potents núvols de tempesta que es reactiven en àrees amb relleu favorable i que poden precipitar molts litres en poca estona.
Pluges recollides el vespre del 25 de setembre del 1962
Les pluges recollides aquell dia van ser minses a gran part de Catalunya i Espanya. Només van ser importants al voltant del litoral i prelitoral barceloní.
El llistat de precipitacions correspon a observatoris de l'anomenat llavors Servicio Meteorológico Nacional, avui en dia, AEMET.
Cal remarcar d'aquest llistat, l'enorme irregularitat de registres com correspon a una situació convectiva o de tempestes. L'exemple de Sabadell és clar. A la Societat Marcet, a prop de la rambla Ibèria, es recull un total de 96 mm (o l/m2, doncs equival al mateix). En canvi, a la central elèctrica de Can Barba, a tocar de Torrebonica, el total va ser de 100 mm superior, és a dir 196 mm comptabilitzats.
Conca del Besòs mm/dia Conca del Llobregat mm/dia
Caldes de Montbui 135,0 Esparreguera 212,5
Cànoves 120,0 Gelida 212,0
Cardedeu 106,5 Igualada 94,5
Sabadell (Societat Marcet) 96,0 la Palma de Cervelló 119,5
Sabadell (Can Barba/Torrebonica) 196,0 Manresa 100,0
Centelles 135,0 Martorell 90,5
Granollers 106,5 Olesa de Montserrat 210,6
Llinars del Vallès 103,9 Cim de la Mola (St. Llorenç del Munt) 182,0
Martorelles 250,0 Sant Quintí de Mediona 130,0
Mollet del Vallès 163,0 Sant Sadurní d'Anoia 125,0
Montmeló 145,5 Santa Margarida 130,0
Montornès del Vallès 160,7 Terrassa (Mina d'Aigües al carrer Societat) 225,0
Sant Adrià de Besòs 104,0 Cornellà 175,0
Santa Coloma de Gram. 102,0 Gelida 212,0
No és tan important pel total registrat, sinó per l'estona en què va caure, és a dir, la intensitat. L'abril del 2002, per exemple, al pantà de Boadella, van caure en 24 hores 322 mm, amb intensitats, en alguns moments, pròximes als 2 mm/minut. En el cas de l'únic pluviògraf, registrador d'intensitats de la comarca, el vespre del 25 de setembre i situat a Sabadell (Can Marcet), va marcar gairebé els 6 mm/minut cap a les 22.00. El total van ser 96 mm en tan sols 44 minuts! Però els 6 mm/minut són una xifra brutal. Quan, per exemple, conduïm en una carretera o autopista i gairebé ens hem d'aturar perquè no hi veiem de l'aiguat, n'hi ha prou amb 1 o 2 mm/minut per tenir una sensació de "caure el cel". Imagineu-vos 6 mm en un minut. Tanta aigua en tan poca estona és un dels motius que expliquen la instantània crescuda a traïció de les rieres del Vallès i, especialment les que baixen de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
La banda del pluviògraf de la Societat Anònima Marcet mostra a l'esquerra aquest màxim de prop dels 6 mm/minut, poc després de les 22 hores.
Aiguat molt important, però no excepcional
Si comparem la quantitat, per exemple, caiguda a La Mola de 182 litres per metre quadrat amb els 180 caiguts el 10 de juny del 2000 a Montserrat o els 160 a Biescas el 7 d'agost del 1996 ens sorgeix una pregunta clara: per què al Vallès moren prop de 1.000 persones i a Biescas, 86?
En el cas de l'aiguat del Vallès hem de parlar de la munió de gent, molta immigrada, que vivia a tocar de les rieres i rius més afectats. Molts d'ells en modestes vivendes, barraques o fins i tot en coves, com les Sant Oleguer a Sabadell. L'aigua va trobar una densitat de població molt alta.
L'altre element per entendre la fúria de les aigües és l'efecte de les preses que es van formar al llarg dels cursos hídrics. A la riera de les Arenes, per exemple, cal fer esment de dos tipus de preses. Unes van ser les de tipus natural. Alguns còdols, conglomerats i rocs de Sant Llorenç del Munt i l'Obac es devien precipitar cap al curs de la riera, juntament amb fangs, troncs, etc., i es van crear petits pantans. Quan rebentaven, aigües avall, baixaven onades que ajudaven a incrementar la destrucció. El gran mur, però, sembla que va ser el pont de la Renfe. Va fer de presa gegant i, quan va cedir, l'aigua va arrasar Les Fonts i, sobretot, l'Escardívol de Rubí. Els testimonis parlaven d'una gran "paret d'aigua" que només s'explicaria d'aquesta manera.
Es repetirà un aiguat com el del 25 de setembre del 1962?
La resposta és afirmativa. Els registres recollits, com deia, no van ser excepcionals i valors al voltant dels 200 litres per metre quadrat s'han produït en diverses ocasions a tocar de la serralada prelitoral catalana.
Dit això, però, és gairebé impossible que es repeteixi un nombre de víctimes tan i tan elevat.
Els mecanismes de prevenció i previsió no són comparables. Ara no són perfectes, ni molt menys, però és que fa 50 anys, pràcticament eren inexistents. L'ocupació de les ribes dels rius i rieres hi és, però molt menor. L'endegament d'alguns cursos fluvials i les infraestructures associades tampoc és comparable.
Tot i això, no es pot abaixar la guàrdia. El clima mediterrani és una capsa de sorpreses.
Aquesta no és l'única explicació de la tragèdia. La formació de preses al cursos fluvials i la presència de nombrosos habitants, molts d'ells immigrants, que vivien a tocar dels rius i rieres, van fer la resta.
Les claus per entendre la tragèdia del Vallès i la dels aiguats i inundacions a Catalunya, tot seguit.
El clima de Catalunya i el nostre entorn geogràfic
El clima de Catalunya és clarament mediterrani, tot i que amb variants en funció de les zones. La característica més evident d'aquest clima és que l'estació càlida és la més seca de l'any. A l'estiu, a casa nostra, la radiació solar és màxima i aquest gran llac que és el Mediterrani va agafant temperatura. A finals d'estiu i principis de tardor el mar supera els 25 graus en la seva superfície i en els últims 20 anys fins i tot s'acosta algun any als 28 o 29 graus a la Costa Daurada i, sobretot, entre el Golf de València i les Pitiüses, on hi ha observacions que han registrat els 30 graus. Aquest mar càlid i, lògicament, humit, afavoreix una capa d'uns 1.500 metres de gruix que l'anomenem la massa d'aire mediterrània i que acumula molta energia. Quan, a partir de l'agost, però sobretot al setembre i l'octubre, arriben pertorbacions fredes en alçada, el que anomenem popularment com a gota freda, arreplega aquesta energia en forma d'aire càlid i humit. A principis dels anys 60, precisament, Josep Maria Jansà, un dels meteoròlegs mediterranis més destacats i, fins i tot a escala mundial, destacava la idea de l'entorn pel que fa al relleu del Mediterrani occidental. L'Atles i Pirineus pel nord, Còrsega i Sardenya per l'est, l'Atles pel sud i els relleus ibèrics per l'oest són els responsables de "l'olla mediterrània" que cuina borrasques i aquesta gota freda que comentàvem. El resultat de tot plegat són potents núvols de tempesta que es reactiven en àrees amb relleu favorable i que poden precipitar molts litres en poca estona.
Pluges recollides el vespre del 25 de setembre del 1962
Les pluges recollides aquell dia van ser minses a gran part de Catalunya i Espanya. Només van ser importants al voltant del litoral i prelitoral barceloní.
El llistat de precipitacions correspon a observatoris de l'anomenat llavors Servicio Meteorológico Nacional, avui en dia, AEMET.
Cal remarcar d'aquest llistat, l'enorme irregularitat de registres com correspon a una situació convectiva o de tempestes. L'exemple de Sabadell és clar. A la Societat Marcet, a prop de la rambla Ibèria, es recull un total de 96 mm (o l/m2, doncs equival al mateix). En canvi, a la central elèctrica de Can Barba, a tocar de Torrebonica, el total va ser de 100 mm superior, és a dir 196 mm comptabilitzats.
Conca del Besòs mm/dia Conca del Llobregat mm/dia
Caldes de Montbui 135,0 Esparreguera 212,5
Cànoves 120,0 Gelida 212,0
Cardedeu 106,5 Igualada 94,5
Sabadell (Societat Marcet) 96,0 la Palma de Cervelló 119,5
Sabadell (Can Barba/Torrebonica) 196,0 Manresa 100,0
Centelles 135,0 Martorell 90,5
Granollers 106,5 Olesa de Montserrat 210,6
Llinars del Vallès 103,9 Cim de la Mola (St. Llorenç del Munt) 182,0
Martorelles 250,0 Sant Quintí de Mediona 130,0
Mollet del Vallès 163,0 Sant Sadurní d'Anoia 125,0
Montmeló 145,5 Santa Margarida 130,0
Montornès del Vallès 160,7 Terrassa (Mina d'Aigües al carrer Societat) 225,0
Sant Adrià de Besòs 104,0 Cornellà 175,0
Santa Coloma de Gram. 102,0 Gelida 212,0
No és tan important pel total registrat, sinó per l'estona en què va caure, és a dir, la intensitat. L'abril del 2002, per exemple, al pantà de Boadella, van caure en 24 hores 322 mm, amb intensitats, en alguns moments, pròximes als 2 mm/minut. En el cas de l'únic pluviògraf, registrador d'intensitats de la comarca, el vespre del 25 de setembre i situat a Sabadell (Can Marcet), va marcar gairebé els 6 mm/minut cap a les 22.00. El total van ser 96 mm en tan sols 44 minuts! Però els 6 mm/minut són una xifra brutal. Quan, per exemple, conduïm en una carretera o autopista i gairebé ens hem d'aturar perquè no hi veiem de l'aiguat, n'hi ha prou amb 1 o 2 mm/minut per tenir una sensació de "caure el cel". Imagineu-vos 6 mm en un minut. Tanta aigua en tan poca estona és un dels motius que expliquen la instantània crescuda a traïció de les rieres del Vallès i, especialment les que baixen de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.
La banda del pluviògraf de la Societat Anònima Marcet mostra a l'esquerra aquest màxim de prop dels 6 mm/minut, poc després de les 22 hores.
Aiguat molt important, però no excepcional
Si comparem la quantitat, per exemple, caiguda a La Mola de 182 litres per metre quadrat amb els 180 caiguts el 10 de juny del 2000 a Montserrat o els 160 a Biescas el 7 d'agost del 1996 ens sorgeix una pregunta clara: per què al Vallès moren prop de 1.000 persones i a Biescas, 86?
En el cas de l'aiguat del Vallès hem de parlar de la munió de gent, molta immigrada, que vivia a tocar de les rieres i rius més afectats. Molts d'ells en modestes vivendes, barraques o fins i tot en coves, com les Sant Oleguer a Sabadell. L'aigua va trobar una densitat de població molt alta.
L'altre element per entendre la fúria de les aigües és l'efecte de les preses que es van formar al llarg dels cursos hídrics. A la riera de les Arenes, per exemple, cal fer esment de dos tipus de preses. Unes van ser les de tipus natural. Alguns còdols, conglomerats i rocs de Sant Llorenç del Munt i l'Obac es devien precipitar cap al curs de la riera, juntament amb fangs, troncs, etc., i es van crear petits pantans. Quan rebentaven, aigües avall, baixaven onades que ajudaven a incrementar la destrucció. El gran mur, però, sembla que va ser el pont de la Renfe. Va fer de presa gegant i, quan va cedir, l'aigua va arrasar Les Fonts i, sobretot, l'Escardívol de Rubí. Els testimonis parlaven d'una gran "paret d'aigua" que només s'explicaria d'aquesta manera.
Es repetirà un aiguat com el del 25 de setembre del 1962?
La resposta és afirmativa. Els registres recollits, com deia, no van ser excepcionals i valors al voltant dels 200 litres per metre quadrat s'han produït en diverses ocasions a tocar de la serralada prelitoral catalana.
Dit això, però, és gairebé impossible que es repeteixi un nombre de víctimes tan i tan elevat.
Els mecanismes de prevenció i previsió no són comparables. Ara no són perfectes, ni molt menys, però és que fa 50 anys, pràcticament eren inexistents. L'ocupació de les ribes dels rius i rieres hi és, però molt menor. L'endegament d'alguns cursos fluvials i les infraestructures associades tampoc és comparable.
Tot i això, no es pot abaixar la guàrdia. El clima mediterrani és una capsa de sorpreses.
