El músic cubà Bebo Valdés ha mort a Suècia als 94 anys
El músic cubà Bebo Valdés, una de les figures més destacables del jazz llatí a escala mundial, ha mort a Suècia als 94 anys, segons han confirmat fonts pròximes a l'artista.
El músic cubà Bebo Valdés, una de les figures més destacables del jazz llatí a escala mundial, ha mort a Suècia als 94 anys, segons han confirmat fonts pròximes a l'artista. Valdés, un dels noms centrals de l'època daurada de la música cubana, vivia des de fa anys a la localitat malaguenya de Benalmádena.
Bebo Valdés, que va néixer a Quivicán, a Cuba, el 1918, va començar als set anys els estudis de piano, que alternava amb intervencions en agrupacions escolars en què cantava i tocava les maraques. Quan va ser major d'edat, es va traslladar a l'Havana per ingressar al conservatori, al mateix temps que es guanyava la vida pelant patates en un restaurant xinès.
Entrada la dècada dels 40 va debutar com a pianista professional amb diverses orquestres, entre les quals cal destacar la del trompetista Julio Cueva, que va treballar per a diferents cadenes radiofòniques. En aquesta època va començar a coincidir amb un amic de la infància que també compondria pàgines glorioses de la música cubana: el compositor i contrabaixista Israel López 'Cachao', pare del mambo, que després popularitzaria Pérez Prado.
El 1948, després d'un viatge a Haití que marcarà tota la seva trajectòria musical, la seva carrera va prendre impuls en ingressar al llegendari Club Tropicana, on va estar fins al 1957 com a pianista i arranjador resident a l'orquestra d'Armando Romeu. Durant aquesta època, la música de Valdés no parava de créixer. Va crear la seva pròpia 'big band', Sabor de Cuba. Amb el seu suport musical van triomfar figures com la famosa vedet Rita Montaner i cantants de la talla de Beny Moré o Rolando Laserie. Dels inicis de la dècada de 1950 daten les seves 'descàrregues', sessions d'improvisació de jazz afrocubà que s'encarregaria de gravar per primera vegada en la història el conegut productor nord-americà Norman Granz, creador de Jazz at the Philarmonic i fundador del mític segell Verve. També per aquesta època va inventar el batanga, un nou ritme que entrava en competència directa amb el mambo de Pérez Prado i que es va estrenar davant d'un enfervorit públic en una emissió radiofònica. Va ser també en aquest període quan va conèixer Nat King Cole i va gravar amb ell.
Poc després de l'adveniment de la Revolució Cubana, el 1960, va emprendre un exili del qual ja no tornaria mai, i va deixar enrere dona i fills. Després de passar de manera més o menys fugaç per Mèxic i els Estats Units, va fer una gira per Europa i es va establir a Estocolm, on va viure durant més de trenta anys sumit en un sorprenent anonimat, encara que seguia component i tocant el piano, principalment, a bars d'hotels.
Mig retirat, durant una malaltia, el metge li va dir que no podria tornar a tocar el piano mai més. Bebo li va respondre: "Només mort". No va ser fins al 1994, amb 76 anys, quan amb el suport de Paquito D'Rivera el mestre va tornar als estudis de gravació amb Bebo Rides Again. Uns anys després va fer amistat amb el director de cinema Fernando Trueba i va iniciar una fructífera col·laboració que arriba fins a l'actualitat, amb pel·lícules documentals com 'Calle 54' o 'El miracle de Candeal' i discos com 'L'art del sabor' o 'Bebo de Cuba'.
Des d'aquella primera gravació produïda pel cineasta madrileny fins avui, a Valdés li han plogut els elogis i els premis, entre els quals diversos Grammy. Potser el punt àlgid d'aquesta última època ha estat l'àlbum 'Lágrimas negras', gravat al costat del cantaor Diego el Cigala, una relectura inoblidable de grans clàssics de la música popular llatina.
Sense Bebo Valdés seria molt difícil explicar la gènesi i evolució del jazz llatí, un gènere que, ara per ara, es tracta de tu a tu amb els corrents més clàssics, entre altres raons perquè hi ha músics com ell, amb la seva ambició creativa i el seu talent interpretatiu.
Bebo Valdés, que va néixer a Quivicán, a Cuba, el 1918, va començar als set anys els estudis de piano, que alternava amb intervencions en agrupacions escolars en què cantava i tocava les maraques. Quan va ser major d'edat, es va traslladar a l'Havana per ingressar al conservatori, al mateix temps que es guanyava la vida pelant patates en un restaurant xinès.
Entrada la dècada dels 40 va debutar com a pianista professional amb diverses orquestres, entre les quals cal destacar la del trompetista Julio Cueva, que va treballar per a diferents cadenes radiofòniques. En aquesta època va començar a coincidir amb un amic de la infància que també compondria pàgines glorioses de la música cubana: el compositor i contrabaixista Israel López 'Cachao', pare del mambo, que després popularitzaria Pérez Prado.
El 1948, després d'un viatge a Haití que marcarà tota la seva trajectòria musical, la seva carrera va prendre impuls en ingressar al llegendari Club Tropicana, on va estar fins al 1957 com a pianista i arranjador resident a l'orquestra d'Armando Romeu. Durant aquesta època, la música de Valdés no parava de créixer. Va crear la seva pròpia 'big band', Sabor de Cuba. Amb el seu suport musical van triomfar figures com la famosa vedet Rita Montaner i cantants de la talla de Beny Moré o Rolando Laserie. Dels inicis de la dècada de 1950 daten les seves 'descàrregues', sessions d'improvisació de jazz afrocubà que s'encarregaria de gravar per primera vegada en la història el conegut productor nord-americà Norman Granz, creador de Jazz at the Philarmonic i fundador del mític segell Verve. També per aquesta època va inventar el batanga, un nou ritme que entrava en competència directa amb el mambo de Pérez Prado i que es va estrenar davant d'un enfervorit públic en una emissió radiofònica. Va ser també en aquest període quan va conèixer Nat King Cole i va gravar amb ell.
Poc després de l'adveniment de la Revolució Cubana, el 1960, va emprendre un exili del qual ja no tornaria mai, i va deixar enrere dona i fills. Després de passar de manera més o menys fugaç per Mèxic i els Estats Units, va fer una gira per Europa i es va establir a Estocolm, on va viure durant més de trenta anys sumit en un sorprenent anonimat, encara que seguia component i tocant el piano, principalment, a bars d'hotels.
Mig retirat, durant una malaltia, el metge li va dir que no podria tornar a tocar el piano mai més. Bebo li va respondre: "Només mort". No va ser fins al 1994, amb 76 anys, quan amb el suport de Paquito D'Rivera el mestre va tornar als estudis de gravació amb Bebo Rides Again. Uns anys després va fer amistat amb el director de cinema Fernando Trueba i va iniciar una fructífera col·laboració que arriba fins a l'actualitat, amb pel·lícules documentals com 'Calle 54' o 'El miracle de Candeal' i discos com 'L'art del sabor' o 'Bebo de Cuba'.
Des d'aquella primera gravació produïda pel cineasta madrileny fins avui, a Valdés li han plogut els elogis i els premis, entre els quals diversos Grammy. Potser el punt àlgid d'aquesta última època ha estat l'àlbum 'Lágrimas negras', gravat al costat del cantaor Diego el Cigala, una relectura inoblidable de grans clàssics de la música popular llatina.
Sense Bebo Valdés seria molt difícil explicar la gènesi i evolució del jazz llatí, un gènere que, ara per ara, es tracta de tu a tu amb els corrents més clàssics, entre altres raons perquè hi ha músics com ell, amb la seva ambició creativa i el seu talent interpretatiu.
