Ariel Sharon, el militar implicat en totes les guerres d'Israel

L'exprimer ministre israelià Ariel Sharon ha mort als 85 anys, després de vuit en estat vegetatiu a causa d'un vessament cerebral. Els últims dies ja havia empitjorat el seu estat de salut. 

Militar i polític, va néixer a Israel quan el territori de Palestina no era més que un somni sionista. Sharon va pujar en l'escalafó militar fent mèrits amb actes de revenja contra la població civil i amb la desobediència a les ordres, fins al punt d'arribar a creuar pel seu compte el canal de Suez i plantar-se a 100 quilòmetres del Caire durant la Guerra del Yom Kipur.

L'exprimer ministre israelià es va veure implicat en totes les guerres d'Israel des que va agafar la primera arma, als 14 anys. El 1948 va participar en la primera guerra araboisraeliana, i anys més tard, el 67, va dirigir un cos de l'Exèrcit en la guerra dels Sis Dies. La seva figura també va ser decisiva l'any 73 per evitar la derrota, en dirigir els blindats israelians als afores del Caire. Aquell mateix any, Sharon havia entrat al Likud, on va iniciar la seva carrera política.

L'any 1982, com a ministre de Defensa, va tenir un paper protagonista en un dels episodis més negres del conflicte del Pròxim Orient: la invasió del Líban, que va costar uns 20.000 morts, va obrir el pas a les falanges libaneses als camps de refugiats de Sabra i Shatila. En poques hores, van torturar, violar i massacrar els homes, les dones i les criatures que hi havia.

Una comissió investigadora israeliana va considerar Sharon responsable indirecte de la matança de gairebé un miler de palestins als camps de refugiats de Sabra i Shatila. Aquest fet el va obligar a dimitir. Sharon, però, no va deixar mai la política. I des d'altres ministeris menors es va dedicar a massificar la colonització jueva de Cisjordània i Gaza.

El setembre del 2000, quan era líder de l'oposició, Sharon va visitar l'Esplanada de les Mesquites de Jerusalem, lloc sagrat per als musulmans. Els palestins ho van rebre com una provocació i va començar la segona Intifada. Poc després, Sharon va guanyar les eleccions i es va convertir en primer ministre. Davant l'escalada de la violència, l'electorat israelià va optar per la línia dura que preconitzava Sharon, i es van accentuar encara més els enfrontaments.
 
Sharon havia promès acabar amb el terrorisme. La seva política es basava, d'un costat, en les respostes contundents: els assassinats selectius dels líders radicals palestins després de cada atemptat i el setge al president Yasser Arafat. I, de l'altre costat, en la construcció del mur de Cisjordània per aïllar el territori palestí, un mur que va suscitar les condemnes de la comunitat internacional i les Nacions Unides.

Amb la mort d'Arafat, però, el primer ministre va reprende les negociacions amb els palestins. S'obria una nova etapa. Un cop fracassada la línia dura per posar fi als atemptats terroristes, Sharon va plantejar el seu propi full de ruta, anomenat "pla de desconnexió", per separar palestins d'israelians. Consisteix a desmantellar tots els assentaments jueus a la Franja de Gaza, a part d'alguns de Cisjordània. L'operació es va portar a terme l'estiu del 2005, tot i l'oposició furibunda dels colons.

La retirada va aixecar una forta oposició interna de l'ala més dretana del Likud. Les discrepàncies en el seu partit van portar a una crisi de govern i van fer que Sharon s'acabés de decidir a abandonar la formació i crear un nou partit de centredreta, el Kadima. Poc després, Sharon va caure fulminat d'un vessament cerebral que el va deixar en coma. I, malgrat tot, el seu nou partit, el Kadima, va guanyar les eleccions. Va ser l'última victòria de Sharon.