50 anys de la revolta de Stonewall, punt d'inflexió en la lluita pels drets LGTBI
Fa mig segle dels enfrontaments amb la policia al bar Stonewall de Nova York
Al final de la dècada dels anys 60, la societat nord-americana vivia moments convulsos. El moviment hippy, les protestes contra la guerra del Vietnam, el feminisme i la lluita dels afroamericans pels drets civils agitaven les mentalitats més conservadores. Però hi havia uns col·lectius que eren gairebé invisibles: els dels homosexuals i els transgènere. La matinada del 28 de juliol de 1969 ho va canviar tot.
Aquella nit, al bar Stonewall, situat al barri de Greenwich Village de Nova York, hi havia uns 200 clients, la majoria d'ells gais, lesbianes, drag queens i altres persones, com es deia llavors, de "mala vida". El bar estava regentat per la màfia i era dels pocs a la ciutat on aquests col·lectius podien anar a ballar i beure alcohol, tot i que el local no tenia llicència per vendre'n. Sovint el bar vivia batudes policials i aquell 28 de juliol no va ser una excepció. Però el que va canviar va ser la reacció de la clientela, que per primera vegada va plantar cara a les forces policials. Molts no es van voler identificar davant dels agents i els que anaven vestits amb roba de dona es van negar a acompanyar els policies als lavabos perquè comprovessin els seus òrgans genitals.
Les forces de seguretat van decidir detenir-los i quan volien fer entrar una lesbiana a la furgoneta policial ella s'hi va resistir i va cridar a la resta de la gent "per què no feu res?". Va ser la guspira que va encendre el foc de la revolta. Una multitud es va concentrar davant del bar i va començar una batalla campal.
Algú va cridar "gay power" (poder gai) i es va cantar la cançó "We shall overcome" (Vencerem).
La policia es va haver de refugiar a dins del local. Ho recorda Mark Segal, que aquella nit era a dins del bar.
"El noi de 18 anys que jo era llavors mai va pensar que 50 anys després estaria aquí parlant d'aquells fets. No sabíem que estàvem fent història. Només sabíem que alguna cosa havia canviat. Quan estava enmig dels aldarulls recordo que em vaig dir a mi mateix 'd'acord, em dedicaré a això la resta de la meva vida'."
Els aldarulls es van repetir les nits següents. Per primera vegada, gais, lesbianes i transgèneres no abaixaven el cap.
Els "amics de la Dorothy"
Aquella setmana havia mort l'actriu Judy Garland, tota una icona per als homosexuals, que s'identificaven entre ells com els "amics de Dorothy", el nom del personatge que Garland interpretava a la pel·lícula "El màgic d'Oz", on cantava la cançó "Over the rainbow".
La lletra de la melodia parlava "d'una terra més enllà de l'arc de Sant Martí on el cel és blau i els somnis que goses somiar esdevenen realitat". La cançó s'acabaria convertint en un himne per a aquells col·lectius i els colors de l'arc de Sant Martí en la seva bandera.
"Somewhere over the rainbow, way up high. There's a land that I've heard of once in a lullaby. Somewhere over the rainbow, skies are blue. And the dreams that you dare to dream, really do come true..."
La primera marxa de l'orgull
Després dels aldarulls es van crear associacions més combatives de gais i lesbianes. Per commemorar el primer aniversari de la revolta de Stonewall es va organitzar la primera marxa de l'orgull gai de la història, que va discórrer des del bar fins a Central Park, un llarg recorregut per 51 illes de cases de Manhattan.
Per a molts activistes, l'organització d'aquella manifestació va ser un punt d'inflexió en el moviment d'alliberament gai. Als anys successius les marxes es van estendre arreu dels Estats Units. Després es farien arreu del món. A Barcelona, la primera manifestació en defensa dels drets del que ara anomenem col·lectius LGTBI es va fer l'any 1977.
El bar Stonewall encara existeix, tot i que amb uns altres propietaris. L'any 2016, tant el local com el parc del davant van ser declarats Monument Nacional. Així ho va decidir el president Obama. Ara, la por és que l'actual administració Trump faci recular en els avenços aconseguits.
